Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Tapar forats

Estic preocupat perquè al llarg dels anys a la meva vila el govern de torn es dedica únicament a tapar forats i quan surt un projecte estrella, que ens costa una picossada, s'encalla i eternitza fins al punt que quan s'aconsegueix ja hem perdut la il·lusió. 

Avui llegia la notícia al diari ARA sobre els projectes que la Diputació ha subvencionat a diferents polígons industrials de la província. No m'ha vingut de nou que Arenys de Mar no hi figurés, perquè està en la línia del que ens acostuma a passar, i això que hi ha prou coses a resoldre i millorar als nostres polígons industrials. Parlo amb plural, però potser no ho hauria de fer.

Recordo que fa molts i molts anys un regidor, que malauradament ens va deixar, tenia la dèria de revolucionar el nostre polígon industrial per fer-lo atractiu i que les empreses vinguessin a construir-hi la seva nau, donant feina als vilatans i millorant l'economia vilatana que ja anava de baixa. Res ha canviat i les empreses no han picat. 

El Consistori va modificar el reglament d'ús del polígon industrial per fer-lo més atractiu, i han passat uns quants mesos i no s'ha mogut ni una fulla. Les condicions del polígon no han canviat. Els accessos a la via més important de trànsit són limitats, i la manca d'iniciatives es manté, i així ens va.

Em preocupa aquesta desmotivació política, i per això s'entén que el govern municipal actual rebutgés la idea d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), considerant-lo innecessari. I així ens va.

Si no hi ha idees el resultat final és el que comentava al començament: només es tapen forats i resolen els problemes que apareixen, sense visió de futur, amb molts temes a resoldre que arrosseguem de fa molts anys, com són el clavegueram, la canalització del Rial del Bareu o la mobilitat per la Riera i l'alternativa necessària per descongestionar-la.

Tant de bo arribi el dia que algú clavi un cop de puny a la taula i decideixi canviar aquesta dinàmica paralitzadora. Si no és així anirem vivint dels records, molt alegrament, però sense avançar en res.

Què gestionarem?

Oriol Junqueras anunciava avui que demà el Consell de Ministres aprovarà la nova empresa de Rodalies de Catalunya, l'empresa mixta que ha de gestionar el servei, i avui mateix el caos a tota la xarxa és descomunal. De fet, no ens ve de nou. El que ens estranya és quan funciona bé, que no és amb normalitat. 

La pregunta que em faig és què gestionarem? Si tota la infraestructura està tan malament, què s'hi pot fer? No hi ha dubte que des de la proximitat i, sobretot, l'interès que hi pot dipositar el govern propi, hem d'aconseguir un millor servei, però si tot està tan malparat, serà difícil que es pugui oferir aquest servei de qualitat, que és el que ens mereixem i que no tenim.

Ahir llegia que s'està invertint molt en línies de metro de Barcelona, i cada vegada hi ha menys persones que hi viuen, i més que van a viure als municipis del voltant, per la qual cosa el que cal és invertir en Rodalies, que és el que més es necessita. Al nostre país tot funciona al revés.

Després d'una pausa, per anar a repescar la meva filla que el servei de Rodalies l'havia deixat a l'estacada, continuo parlant del malament que funciona el servei. No és el primer dia que hem de recórrer al vehicle privat per anar o tornar de la feina. Diria que ja hi estem acostumats, però en el caos no t'hi acostumes mai. Sempre et sorprèn, encara que no et vingui de nou.

Hem de confiar en els nostres dirigents i pensar que s'arremangaran per estalviar-nos maldecaps, però no som innocents i sabem que la cosa va per llarg. Els problemes del transport públic els patíem fa més de cinquanta anys, quan baixàvem a estudiar a Barcelona, i els continuem patint ara, si t'has de desplaçar per la feina. País!

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

Feina pendent

Aquesta setmana hem conegut que les obres de les Clarisses per a la construcció de la nova biblioteca municipal continuen encallades, sense que hi hagi una previsió de quan es podran reiniciar les obres, i també que l'estudi encarregat juntament amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), sobre el projecte de canalització del rial del Bareu, no estarà acabat fins a finals de l'any vinent.

Ambdós temes em preocupen i em sorprenen a la vegada. El fet que no es desencallin les obres de la nova biblioteca és un problema greu pensant en les subvencions atorgades i que tenen data de caducitat. El projecte és molt ambiciós i té un pressupost molt important. Les subvencions atorgades permetien assumir la seva realització. Si aquests ajuts no arriben, perquè l'obra no s'acaba a temps, tindrem un problema. 

Entretant tenim una biblioteca en un local que justeja, però que li permet donar molts serveis. Esdevé un centre cultural molt important per a la nostra vila, i no tenim la sensació d'ofec. La qüestió no està en si disposem del servei o no, ni del seu futur, però sí del pa amb tomàquet amb què ens podem trobar si el cost de la nova biblioteca l'ha d'assumir totalment el nostre ajuntament.

En el cas de la canalització del Rial del Bareu el problema resideix en la situació crítica amb què es troba des de fa massa anys. Amb greus conseqüències per a la gent que hi habita i els que hi han de transitar. Cal recordar que a la part alta hi ha una escola bressol i una escola de primària, amb una concentració de nous habitatges i un cul-de-sac.

Entenc que les coses s'han d'estudiar bé i que això requereix el seu temps. Després de tants anys pendents de la canalització del rial, se'm fa estrany el termini que ens donen per conèixer si el projecte és bo i factible. No podem eternitzar els problemes, i el nostre govern local ha de fer mans i mànigues per aconseguir avançar resultats d'aquest estudi que no es pot demorar més.

Prou trucades!

Estic fart de rebre trucades falses, oferint-me feina, o millores en la facturació de la llum o del telèfon. Trucades que només despenjar ja et comencen a voler estafar. M'he tornat maleducat! Jo sempre em disculpava abans de penjar el telèfon i deixar a alguna persona amb la paraula a la boca. Ara he canviat i no m'ho penso dues vegades.

I de la mateixa manera que rebo trucades diàries, tot i que em vaig inscriure a la llista Robinson, també m'omplen la bústia del correu electrònic amb correus falsos sobre paquets no lliurats, o premis sensacionals que tinc l'ocasió de rebre. Sense obrir-los, procedeixo a bloquejar-los, però no en trec res, perquè les adreces des d'on s'envien aquests correus es van creant i sempre són diferents.

Tot plegat és molt feixuc i emprenyador, i sempre he pensat que des del govern s'hauria de buscar la manera d'evitar que aquesta plaga es vagi estenent i sigui cada vegada més asfixiant. Tot això sense parlar de les persones que, innocentment, són estafades. Els que hem après a malfiar-nos de tot, ens en sortim prou bé, encara que preferiria pensar que tothom és bo.

Avui he llegit la notícia que el govern prohibirà que les empreses truquin des de mòbils, per intentar controlar qui fa la trucada i, si aquesta no és correcta, poder-les denunciar. Se m'escapa si la mesura serà suficient per alliberar-nos de la pluja de trucades. Espero i desitjo que sigui així, i que no hi hagi cap més companyia elèctrica, telefònica o del gas, que em truqui per enredar-me. Si vull canviar de companyia, ja els trucaré jo!

Tampoc necessito trobar feina. Soc pensionista i intento gaudir de la vida, recordant els meus anys treballats, sense que ningú em compliqui la vida, que jo sol ja me l'acostumo a complicar.

És cert que des de les institucions i entitats bancàries ens bombardegen amb avisos que no caiguem en la trampa, però cada vegada les estafes són més sofisticades i no tothom té les antenes en alerta les vint-i-quatre hores del dia. Encara que només sigui per evitar haver de penjar el telèfon, val la pena trobar-hi solucions. Esperem que sigui efectiu!

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses.