El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

El teixit social de la vila

Davant d'un cap de setmana ple d'activitats a la nostra vila, és bo recordar que són molts els actes que les entitats i organitzacions de tot tipus ofereixen durant l'any. Aquesta riquesa sovint no es valora suficientment, ni per part dels nostres governants, ni tampoc per part nostra, que ja ho hem assimilat com un fet normal, gens extraordinari, sense pensar que no resulta fàcil, no només pel cost econòmic que pugui significar, sinó també per l'esforç humà en la preparació i organització de totes les activitats programades.

El govern local, a qui a vegades li exigim més del que pot arribar a donar, sí que és important que tingui en compte el treball d'aquestes entitats, que donen vida al nostre municipi, i que permet no haver de sortir a altres ciutats per poder gaudir del lleure i la diversió, però també la formació i l'aprenentatge. 

Tot i que hi ha molts temes a resoldre, i que molts d'ells tenen una prioritat que no es pot defugir, seria bo que el nou govern municipal treballés a fons com compensar les entitats tot el seu treball. El suport institucional és important, com també ho és l'econòmic. Defujo la idea d'alguns que tot ha de ser subvencionat, però sí que entenc que hi ha actes que van més enllà de la diversió puntual, que cal tenir en compte i vetllar perquè tinguin una continuïtat.

Per la meva experiència des de diferents posicions, he tingut la sort i oportunitat de treballar amb moltes entitats, la majoria de les quals són totalment altruistes, amb una aportació personal dels seus membres organitzadors, a qui s'ha d'agrair l'empenta i tenacitat. També n'hi ha que només esperen els diners de la subvenció per fer alguna cosa, sense gaire compromís. Saber discernir entre unes i altres és una feina que els nostres governants han de cuidar.

Sortosament la nostra vila està plena d'entitats amb voluntaris totalment despresos i sense cap afany més enllà de gaudir en l'organització de projectes i activitats, per aplegar el més gran nombre de persones possible. No són entitats endogàmiques, sinó que ofereixen uns serveis desinteressadament, suplint, d'alguna manera, la feina que li tocaria fer a l'administració local si no pogués comptar amb elles.

Les entitats són l'ànima de la vida d'un municipi, i la feina no surt sola, sinó que s'ha d'anar fent amb el concurs de la gent. És per això que animo a tothom a formar part d'alguna d'aquestes entitats, per enfortir el teixit social de la vila, fer-la més agradable i contribuir en la festa.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

700 usuaris de Càritas Arenys de Mar

Aprofito la notícia de Ràdio Arenys sobre Càritas per escriure el meu post d'avui. Al web de l'emissora es pot llegir una entrevista al regidor de Benestar Social i Salut Pública, en Josep Anton López, parlant de la gran tasca de l'entitat, amb tots els seus voluntaris, i la lamentació perquè encara hi hagi tantes famílies que necessiten la seva ajuda per poder subsistir.

És de lloar la feina que fa el voluntariat de l'entitat, que dedica temps i esforç personal per ajudar les famílies necessitades de la vila. Ens parlen de 231 famílies i gairebé 700 usuaris, que en una població com la nostra, de poc més de quinze mil habitants és un percentatge important. I això ens ha de fer reflexionar. 

No estem parlant de ciutadans d'un altre continent, sinó de vilatans amb qui probablement ens topem pel carrer sense tenir-ne coneixement. Nosaltres no ho entenem com un problema nostre, però sí que és bo pensar-hi i procurar ajudar amb el que ens sigui possible. 

Hi ha una bona colla de voluntaris que des de fa temps dediquen una part del seu temps per facilitar les coses d'aquestes famílies necessitades, simplement per compromís personal davant de vilatans menys afortunats que nosaltres.

Des d'aquí la meva felicitació a totes aquestes persones voluntàries, engrescar-les a continuar endavant, i reflexionar si no podríem també nosaltres formar part d'aquest equip solidari.

Aquesta calor que ens reclou a casa

Cap de setmana calorós, tancats a casa mig a les fosques per evitar que entri la calor a dins. Sort en tenim que les cases antigues, amb parets tan gruixudes es mantenen fresques. El secret és no deixar entrar aquest aire calent que es respira a fora.

I tots pendents del treball de bombers i voluntaris per extingir el gran incendi de l'estiu. Tothom t'ho ven com a una cosa natural, que en veurem més perquè l'extensió de bosc a Catalunya ha augmentat extraordinàriament i conté molta matèria combustible. Estem preocupats per les persones que ho han perdut tot, per les dificultats que tindran per sobreposar-se, malgrat hi hagi hagut solidaritat.

I Rivera té altres maldecaps. Em crec qui diu que no ens pensem que l'estan enterrant, però sí que és veritat que passa per uns dies difícils, amb qüestionament intern. Es veia a venir, ja que no podia ser que tots els militants estiguin tan confosos que no veiessin la trajectòria de la direcció del seu partit. Una trajectòria més enfocada a disputar-se amb Vox l'àmbit d'extrema dreta, probablement per la incapacitat de liderar la dreta espanyola. El PP es manté fort malgrat els escarafalls de Casado i el trencament dels acords amb Vox per fer-se amb les alcaldies i presidències de parlaments autonòmics.

A casa esperant que els meteoròlegs tinguin raó i la calor vagi a menys per poder sortir a passejar per la Riera.

El Gran Recapte remou consciències

Voldria creure que el titular d'aquest escrit és cert, que realment succeeix i que a més això passa a les persones que més possibilitats tenen de canviar el món. Què vull dir amb això? Quines són les consciències que ha de remoure? Les consciències dels ciutadans que aportaran aliments per donar a les famílies que tenen dificultats per menjar? Les consciències de les persones que rebran els aliments? Les consciències dels polítics i poders fàctics que no fan possible que tothom tingui una llar i menjar a taula?

En parlar del gran recapte i del voluntariat podem ser molt demagogs, molt falsos i hipòcrites. És fàcil criticar els altres i no ser capaços de fer una autocrítica per analitzar la part de culpa que tenim nosaltres. També és freqüent desentendre's de la campanya dient que són els polítics els que ho han de resoldre.

Ens cansem de parlar de les mesures socials, de les retallades pressupostàries, de les desigualtats socials i econòmiques, però no fem prou. Com és possible que un partit polític com el PP pugui estar governant mentre hi ha tanta misèria a l'Estat? No serà que tampoc els altres partits polítics no han donat solucions? Algú recorda les mesures econòmiques del govern socialista de Zapatero? Millor que no, oi?

Nosaltres formem part d'aquesta societat injusta que no aconsegueix solucionar la pobresa més extrema en un món occidental, i per tant ens pertoca una part de la responsabilitat. Quina? Cadascú hem d'analitzar-ho i després actuar en conseqüència. 

Hauríem de ser capaços de rebutjar l'existència d'aquestes campanyes, però no pas plegant-nos de mans. Mentre el nostre sistema polític i social no trobi solucions ens caldrà arremangar-nos i ajudar els que ho necessiten, sumant-nos als voluntaris eterns que substitueixen els poders polítics i econòmics del país.

A Itàlia, dolor i promeses incomplertes

Estem tots pendents de les tasques de recuperació de persones soterrades pel terratrèmol d'aquesta setmana a Itàlia i admirem els treballs dels voluntaris i forces de salvament, que fan el possible per poder salvar el més gran nombre de persones possibles.

Escoltem com el primer ministre italià promet ajudar a totes les víctimes i familiars perquè puguin refer la seva vida a les poblacions destruïdes. Tot són bones intencions, paraules amables i bons desitjos, i jo no voldria fastiguejar ningú amb els meus temors. Uns temors que vénen avalats per l'experiència d'altres situacions semblants, també a Itàlia.

Quan el terratrèmol d'ara fa set anys va sacsejar terres italianes (L'Aquila) amb un balanç de més de 300 morts, el primer ministre italià, en aquells moments el senyor Berlusconi, va prometre ajuda als damnificats i segons he pogut sentir, només s'ha dut a terme un 8% de les obres de rehabilitació i moltes famílies encara no han pogut tornar a casa seva.

Això passa massa sovint. Les promeses incomplertes dels polítics ja no ens vénen de nou, ni fins i tot en aquests casos de dolor extrem. Aquest és un dels greus problemes de la política i un dels motius pels quals hi ha tanta gent decebuda. Fixeu-vos ara en "les negociacions" entre el PP i C's, i diguem-he si no hi veieu la tàctica d'anar diluint totes les propostes i promeses. En què pot acabar tot plegat? 

Incapacitat de dialogar, de consensuar posicions... Només saben jugar amb majoria absoluta i això és un mal símptoma del sistema polític.

Itàlia ha reviscut en pocs anys de diferència dos terratrèmols amb moltes víctimes. Tots ens hi solidaritzem i demanem que els responsables polítics que ara prometen tantes coses, no se n'oblidin novament i deixin sols els afectats amb tots els seus problemes.

No podem girar l'esquena al Pakistan

La crueltat de la guerra permanent a qualsevol racó del món fa que perdem la nostra sensibilitat. Només les morts properes ens fan trontollar, però voldria saber quantes persones del nostre món occidental s'han estremit al conèixer que un atemptat al Pakistan havia causat un mínim de 72 víctimes.

També és cert que no n'hi ha prou amb compartir el dolor de les víctimes i familiars, sinó que hi podem fer alguna cosa més. Som molt eloqüents lamentant les morts del terrorisme i molt callats a l'hora de denunciar els governs d'arreu del món que contribueixen a mantenir la flama de la guerra, venent armes o donant suport d'amagat als criminals.

És evident que un continent com el nostre, incapaç de donar una sortida al conflicte dels refugiats, és impotent o no fa res per evitar la guerra en els països dels desplaçats. Lloem les iniciatives de voluntaris acudint a l'illa de Lesbos, però no denunciem de manera suficient la impassibilitat del nostre govern. 

Recordeu la moguda al voltant de l'acollida de refugiats? Quants n'han acabat arribant? Per què no n'hem vist ni un? 

Aquests dies he pensat molt en el paper dels dirigents polítics, tant a escala municipal com estatal, i no em serveixen les excuses d'alguns d'ells, sobretot quan afirmen desconèixer la realitat. Un polític amb responsabilitat de govern ha de conèixer l'administració que controla i és responsable de tot allò que allà hi passa, si més no responsable polític i això té un preu que ningú pot defugir-ne.

L'exemple que ens ha donat l'actual president en funcions espanyol és la demostració més evident del que no pot fer ni ser un polític responsable. No cal defensar o excusar-se en que l'alternativa pot ser igual o pitjor, ja que el sol fet de treure's de sobre la responsabilitat d'una mala gestió és motiu suficient per renunciar a continuar governant.

Vivim uns anys difícils i ens falten bons polítics, però la resta d'humans no ens en podem rentar les mans. La nostra actuació també ha de ser analitzada amb la prova del cotó.

La prova del cotó de les primàries

Arran de la notícia de les primàries convocades demà a Arenys de Mar, per part de Solidaritat Catalana per la independència, em ve de gust parlar d'aquesta moda de les primàries, i deixar ben clar d'entrada que no és un crítica a cap partit en concret i molt menys el que ha motivat aquest meu escrit.

La incapacitat dels grans partits catalans, els tradicionals, per aprovar una llei electoral pròpia, més d'acord amb la realitat del nostre país i la situació social i política, i al mateix temps la pressió de la societat civil, ha fet que sorgís aquesta moda de celebrar eleccions primàries, que donen més protagonisme a les persones fins al punt d'obrir les urnes a persones alienes als partits en qüestió.

La solució té molts punts febles, alguns dels quals, quan l'exposes, caus en el risc de no ser comprès i fins i tot ser titllat de poc demòcrata. La realitat política actual és que els partits polítics són la base del moviment polític formal, i són ells els que presenten els candidats a ser elegits. El pes de la marca pesa molt i tot el que es fa al voltant de les persones és força simbòlic i poc efectiu.

Si fem un repàs a totes les eleccions primàries que hem pogut observar i participar, convindreu amb mi que el risc que els candidats dels aparells dels partits és gairebé nul. Per què? El PSC, a Barcelona, podrà dir que el seu candidat Collboni ha estat escollit democràticament en unes primàries, com també l'Ada Colau de Guanyem, cosa que no podran dir els candidats de CIU ni el PP, per posar uns exemples. Algú em pot convèncer que l'Ada Colau podia témer no ser escollida? Hi havia risc?

En el cas d'Arenys, aparco el cas de CIU que té uns components especials, qui ha pensat per un moment que en Ramon Vinyes no seria el candidat escollit en les primàries del PSC? o Acero de Solidaritat Catalana? o David Caldeira de la CUP? o la Isabel Roig a ICV? En el cas d'ERC crec, si no m'equivoco, que la decisió no es va posar a votació, ni tampoc al PP o C's.

Amb tot això no dic que les primàries dels partits estiguin manipulades, ni molt menys. Simplement que les primàries, ja sigui per manca d'experiència o per manca de voluntaris a entrar en la política, tenen un gran candidat, el que l'aparell del partit proposa, i la resta, si n'hi ha, es presenten sense cap possibilitat de sortir escollits.

Em poso al costat d'en Maiol Sanaüja quan es lamenta de la incapacitat de CIU, ERC, PSC i ICV, durant trenta anys, de pactar una llei electoral pròpia. És bo que quan anem a votar els nostres polítics locals, també tinguem en compte la marca que porten i que representen. Tots hem d'estar a les verdes i a les madures. Sempre hi ha coses que ens plauen i altres que ens comprometen, i no ho podem negar. Quan tindrem llistes obertes?

A Manel Calvo, un homenatge merescut

Per qüestions familiars aquest cap de setmana he sortit d'Arenys i no crec que arribi a temps per assistir a l'homenatge a Manel Calvo, pel seu esforç en mantenir viva la tradició dels macips a la vila, en uns anys difícils, com molts recordaran.

Les festes tradicionals tenen un fort lligam en les persones que les mantenen vives, les quals van circulant amb els anys, sorgint noves fornades, a vegades molt diferents de les anteriors. A la nostra vila la vida dels geganters i dels macips també han estat testimoni del transcurs del temps i les generacions i, com és normal, els temps canvien i les persones també.

Desconec a fons la situació actual dels geganters, però crec que és bona i que va superar uns anys en què es demanava voluntaris per continuar fent la delícia dels petits i donar vida a les festes de la vila. En el cas dels macips, també hi va haver un parell o tres d'anys en què es va estar a punt de trencar la tradició, arribant fins i tot a constituir-se colles alternatives.

Tant en el cas dels geganters com dels macips, la gent ha d'entendre que el fet de pertànyer en les colles no et dóna dret a determinar-ne el futur, ni utilitzar-ho per a motius personals, per més ben argumentats que estiguin. Ni els geganters podien boicotejar l'acompanyament de les autoritats municipals a l'Ofici de Sant Zenon, ni els macips alternatius podien canviar el sentit de la història.

Els gegants són propietat de la vila d'Arenys de Mar i la figura dels macips és el testimoni del vot de vila a Sant Roc. Sortir d'aquesta contextualització és un error que no es pot defensar ni permetre.

Hem d'agrair tots els joves l'esforç i dedicació per mantenir vives les tradicions, i enguany és molt oportú homenatjar en Manel Calvo, que va jugar un paper molt important en una situació greu que sortosament ja no és més que una anècdota en la història dels macips a la vila. Gràcies Manel!