Els partits polítics han rebut des de sempre moltes crítiques per la manera com col·loquen els seus amics fidels en llocs remunerats de l'administració pública. Hi ha uns partits que s'han eternitzat en el govern i quan han caigut del tro han estat moltes les persones que han quedat sense feina, i és llavors quan es comencen a veure les lluites internes per acaparar els pocs càrrecs que els queden.
El PSC que va ostentar el govern a les diputacions i a la majoria dels grans ajuntaments catalans i que fins i tot hi va sumar la Generalitat, va començar a perdre força i molts dels seus militants s'han anat quedant fora. El mateix podríem dir de CIU, que va governar la Generalitat durant més de vint anys seguits i va acumular molts càrrecs públics que un dia va perdre.
El 20 de juny de 2007 en aquest mateix blog parlava dels càrrecs de confiança i de la necessitat de diferenciar l'amiguisme de la tria de bons professionals. A vegades la línia és molt fina i produeix dubtes, però normalment un s'adona quan un càrrec de confiança ha estat escollit per amistat i fidelitat al partit, i no pas per la seva capacitat professional per exercir aquest càrrec.
A vegades, però el problema pot no venir per la capacitat de la persona escollida, sinó pel seu tarannà, el seu passat. Això és el que pot haver passat amb Xavier Marcé i el fallit nomenament de comissionat de Cultura de Barcelona. Difícilment se li pot discutir la professionalitat, però sí la seva manera de fer i pensar, i és molt lògic que Colau i els seus no el considerin la millor persona, a diferència del PSC.
En un pacte ha de quedar clar què fa cadascú i fins on arriba la llibertat de moviments. Si Collboni té el vistiplau per encarregar-se de la regidoria de Cultura de l'ajuntament de Barcelona no té massa sentit que no hi pugui col·locar la persona amb qui confia. Si Barcelona en Comú ha decidit pactar amb el PSC, han de ser coherents fins al final. Si no els agrada Marcé, no haver pactat.
