Visita a Stockholm

Ahir vàrem arribar tard de la nit a l'hotel d'Stockholm, i pràcticament ens ficàrem al llit de dret. Aquest matí teníem una visita panoràmica de la ciutat en autobús, per fer-nos una mica la idea de la ciutat i escollir què visitarem durant les vint-i-quatre hores que dedicarem a Stockholm.

Gairebé trobem a faltar la pluja i ens molesta el sol. No sé si ens estem entrenant per a quan arribem a casa, que segons sembla ha continuat fent molta calor. No sabeu com ens ha anat de bé la temperatura  d'aquests dies! Quina sort poder dubtar de si et poses un jersei o no cal. Quant haurem d'esperar per notar aquesta sensació a casa nostra? Fins a l'octubre?

Stockholm, la capital d'Escandinàvia, segons els suecs, però que no agrada sentir ni als noruecs ni als finlandesos, té una població d'un milió d'habitants, dels gairebé deu de tot el país, i ens ha rebut amb una rialla del sol i un cel blau sense núvols. A diferència dels llocs que hem visitat fins ara a Noruega, Stockholm es veu més avesat al bon temps, malgrat ens diguin que a l'hivern poden arribar tranquil·lament als 15 graus sota zero, i que el llac se'ls geli amb un gruix de mig metre. Avui ha estat un dia calorós encara que molta gent portés posat l'anorac, però res a veure amb el que patim a casa nostra. Sense voler torno a parlar del temps.

Amb la M. Àngels hem fet ben bé de turistes i ens hem embarcat per fer una visita panoràmica des de l'aigua: mar i llac. Després m'he assegut a fer un cafè i a escriure el post, si més no a començar-lo. Ens quedarà arribar novament al casc antic i passejar pels carrerons estrets i entretinguts abans d'anar a sopar i a l'hotel per fer la darrera nit d'aquest viatge.

Stockholm és una de les capitals que volíem visitar l'any passat i que enguany ens ha vingut de rebot per tancar el nostre viatge a Noruega, i penso que és una ciutat interessant de visitar. Un altre dia us diré si ha encaixat en aquest viatge. De moment m'està agradant.

Acabo d'arribar a l'hotel i us he de dir que plovisquejava, però no ens ha fet obrir el paraigües. Demà més.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

L'amic retrobat

Em permetreu la llicència del títol, robat d'un gran llibre de Fred Uhlman. Us el recomano. Però avui no us parlaré d'aquesta obra literària que em va captivar quan la vaig llegir, sinó d'una trobada amb un amic (penso que a en Francesc no li sabrà greu que així el consideri), amb qui feia molt de temps que no parlàvem. N'hem fet memòria.

Sempre he dit que la meva vida cobreix etapes, a vegades ben diferents una de l'altra. No us vull avorrir fent-ne cap ressenya, però sí que actualment el meu temps lliure l'ocupo amb coses ben diferents d'anys enrere, d'altres etapes.

Ha estat una hora interessant, aprofitant una pausa en el meu treball de matí i tarda, un cafè a l'Alèxia. Encara buscava l'espai dels no fumadors. Ha quedat en evidència el poc que trepitjo els bars. Si de mi depenguessin, costaria trobar-ne d'oberts. Sortosament, en aquest cas per a ells, no tothom pensa ni actua igual.

Tertúlies a la Ràdio Municipal, encara a l'edifici del Mercat, i probablement les responsables que uns anys més tard tingués el meu programa setmanal de ràdio. Els meus articles de col·laborador de l'Agenda, i el meu pas per l'Ajuntament de la vila.

Reconec que visc al centre de la vila, però n'estic força allunyat. No és una actitud per mantenir durant massa temps, però sí el suficient per traçar una línia divisòria entre el meu passat i el meu probable futur.

Ha estat una trobada molt senzilla, sense grans efectes, però amb bones sensacions. Algú diria amb bones vibracions. Jo em limito a dir que ha estat interessant, que m'ha agradat tornar a seure amb en Francesc i estic segur que la propera vegada no trigarà tant temps a succeir.

Ara, havent sopat i pensant ja amb la feina de demà, recupero el meu espai virtual, per acostar-me al post 3.000 que arribarà abans de tombar l'any.