Que no ens enredin!

Som poques setmanes abans d'una nova campanya electoral, però de fet estem sempre en campanya i això vol dir que hem d'aguantar discursos i promeses que se les emporta el vent. Em fa ràbia sentir segons quines afirmacions perquè ni són certes ni tenen futur. 

Aquests dies els diferents partits polítics estan ultimant els detalls del seu discurs i dels seus representants. Aquelles persones que ens hauran de convèncer que els escollim com els nostres representants. Seria desitjable que no ens prometessin coses que saben que no ens donaran, encara que obtinguessin una majoria absoluta que ningú els pogués frenar la iniciativa.

La precampanya, perquè aquest és el nom que li hem de donar, ha sorgit arran de la decisió del president del govern espanyol de dissoldre el Congrés de Diputats, davant la incapacitat per aprovar aquells decrets que defensaven i veien positius per a la col·lectivitat. És el joc de la democràcia. No es tracta de tenir més vots, sinó de sumar-ne més.

El problema de l'habitatge, que haurà estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got, no se soluciona a base de decrets, sinó d'unes lleis ben escrites, amb sentit comú i voluntat de defensar-les, i de mantenir-les en el temps, beneficiant els més vulnerables per contrarestar una dinàmica agressiva i sense gaires escrúpols que enforteix els poderosos i desempara els febles.

Potser sí que ara calen pedaços per tot el que no s'ha fet, però és necessari planificar bé el futur, amb mesures i lleis que, respectant la llibertat de moviments de les persones i organitzacions, assegurin el respecte i la defensa d'uns drets, com el de l'habitatge, que no hauria hagut d'estar mai en perill. 

No m'agrada escoltar discursos on els que han governat fins ara no reconeixen els errors i mancances del seu mandat, ni els d'aquells que opten a substituir-los i no recorden què no varen fer quan ells governaven. La hipocresia està massa present i la gent ja no hi confia.

La improvisació no és bona cosa

Són moltes les ocasions en què m'heu sentit a parlar, o seria millor dir, llegit, amb relació a la planificació. Continuo pensant que en aquest país no es planifica prou, i no es fa del tot bé. Hi ha coses que no es poden resoldre avui per a demà, sinó que s'han d'anar treballant amb vista al futur. Decisions a prendre que no afectaran el present, sinó que donaran els seus fruits al cap d'uns anys. En el tema de l'habitatge, que aquests dies és a primera pàgina dels diaris, s'ha vist ben clar que la planificació no ha existit, i per això l'escassetat d'habitatge públic. I això no és culpa dels privats, sinó de l'Estat.

La planificació ha de ser a tots els camps. Hem de saber veure què necessitarem demà i, per tant, què cal fer perquè les necessitats futures es puguin satisfer de manera efectiva, sense crear crisi innecessària. És important en habitatge, i també en transport públic, o en educació i salut, i podríem continuar.

La responsabilitat dels governants és preveure què pot passar i què podem necessitar. Si només es dediquen a trobar solucions als problemes que es presenten és quan es fan lleis inoperants, que comporten moltes negociacions i enfrontaments, i que al final no acaben de resoldre els problemes reals del moment. Per què? Perquè tot allò era previsible i s'havia d'haver planificat el camí a seguir.

Demà podrem parlar del resultat de les votacions al Congrés de Diputats dels dos decrets d'habitatge que ha intentat consensuar el govern, però com a mínim un d'ells caurà. En parlarem i podrem explicar per què han fracassat, si no tiren endavant, o de les possibles conseqüències si s'apliquen amb tot el conjunt d'interrogants que s'han creat.

Puc posicionar-me, però això no interessa a ningú. En canvi, sí que insisteixo que tot s'ha de preveure amb temps. Per què no s'ha construït habitatges socials per donar resposta a la demanda actual? Per què s'ha reduït el parc d'habitatge social i protegit que hi havia fa uns anys? Què s'ha fet malament?

Sap greu pensar que en un moment en què les mesures proteccionistes dels més desvalguts podien prevaler dins la política governamental, s'hagi perdut pistonada. Què passarà si arriba un govern menys sensible i amb uns interessos de classe amb prioritat? Planificar bé, encarrilar les polítiques a seguir, per obtenir resultats satisfactoris. Improvisant no s'arriba enlloc.

Cal valorar-ho tot, abans de sentenciar

El tema de l'habitatge és actualitat de manera permanent. Ho és per la importància que té a tots nivells. És bàsic per a les famílies que tenen dificultats de trobar un pis per viure-hi. També ho és per a les famílies que necessiten lloguers assequibles, tenint en compte el baix nivell dels salaris del nostre país i l'augment important del preu del lloguer. I no ens podem oblidar els petits propietaris que han optat per estalviar i invertir en la compra d'habitatges, no sempre en pla especulatiu, sinó que també pensant en la descendència.

Hi ha moltes casuístiques diferents i, per això, redactar una llei general que ho englobi tot no és gens fàcil, i cal que tots en siguem conscients. Ho dic pensant, sobretot, en aquelles persones que fan proclames a la lleugera com si tot fos molt fàcil de resoldre. Si només busques l'interès o benefici d'uns, et trobes que perjudiques els altres. Pretendre tenir la vareta màgica que decideix qui són els bons i qui els dolents, és una bajanada.

Deia al començament que l'habitatge és actualitat sempre i aquests dies amb una raó especial. S'està pressionant al govern que marqui la línia a seguir i que es pugui aprovar al Congrés de Diputats. Sabem com estan els equilibris per aconseguir una majoria parlamentària, amb un grup de formacions que varen donar suport a l'actual govern, però d'ideologia i interessos molt diversos. Aquí hi entra la capacitat del pacte. De saber i poder arribar a acords amb partits polítics que pensen ben diferent.

Tinc por. Ho he dit moltes vegades. Al nostre país es redacten lleis que duren dos dies, perquè no tenen garantia jurídica o estan mal pensades. Lleis que més que afavorir a un col·lectiu es dediquen a anar en contra d'uns altres, i així no es poden fer les lleis.

És important valorar totes les especificitats. Cal tenir en compte totes les casuístiques que confeccionen la totalitat dels col·lectius, propietaris i llogaters. Si no es tenen en compte tots els factors que juguen en aquest sector, el resultat serà un nou fracàs. No és senzill i no podem precipitar-nos. Hi ha errors que es paguen, i tots en coneixem exemples.

Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

Nou model de finançament

Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes.

Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà?

El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà?

El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa?

Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem.

Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Passen més coses

Aquest cap de setmana la notícia destacada és, evidentment, l'atac dels EUA i Israel a l'Iran. Molts pensarem que ningú en queda al marge. Tothom ho sap i ho comenta, però ens sorprendria observar que hi ha més persones de les que ens pensem que ni tan sols se n'han assabentat. Ens sembla que allò que surt a la premsa o a la televisió arriba a tothom, però no és cert.

Hi ha molta gent que té prou maldecaps per a estar al dia del que passa arreu del món. Que no té temps per preocupar-se si aquí o allí hi ha una guerra declarada i això ens hauria de fer pensar. No es tracta de persones desinteressades de la vida dels altres. Són persones que tenen problemes per viure el dia a dia. D'arribar a finals de mes, d'alimentar-se i aixoplugar-se dignament. 

Si passa això tenim una responsabilitat que caldria assumir, cadascú segons les seves possibilitats i el lloc que ocupa en aquesta societat. Si no som capaços que tothom tingui el mínim per viure dignament és que alguna cosa hem fet malament, i això s'arrossega i no es resol sol, sinó amb la intervenció dels nostres representants polítics i la col·laboració de tothom.

M'agradaria saber què està passant avui mateix a Badalona. Aquelles persones que varen ser foragitades de l'equipament que els servia de refugi, encara es troben sota l'autovia? Han aconseguit un lloc per descansar? No se'n parla, i ens sembla que allò que no sabem no està passant.

Hem deixat de parlar de Gaza. Els palestins que hi resideixen han resolt els seus problemes? Han aconseguit estabilitzar la seva vida, disposar d'habitatge i aliments? Tampoc se'n parla. I nosaltres, que estem atents a tot el que passa al món, perquè tenim la sort de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, tampoc coneixem tot el que passa arreu, només allò de què ens informen. I vivim tranquils.

El Pakistan i l'Afganistan estan en guerra, però ara la notícia és el que passa a l'Iran. Una guerra declarada pel president dels EUA, per insistència del genocida israelià, sense l'autorització del Congrés. Els representants del poble nord-americà. Un president no pot fer tot allò que vol. No ho ha de poder fer!

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

Parlem de multireincidència

La multireincidència és un fet que preocupa i és motiu de moltes discussions i divergències. Estic convençut que tothom està d'acord a buscar solucions per reduir aquest no parar mai, però no tothom coincideix en les mesures a prendre. Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una llei contra la multireincidència que caldrà analitzar, tant el text com la seva aplicació. PP, PSOE, Vox, PNB i Junts hi han votat a favor.

Són moltes les vegades que hem sentit a dir, quan s'ha detingut un delinqüent, que entren per una porta i surten per l'altra. La gent es queixa que el delinqüent professional no té cap problema a ser detingut perquè sap que és qüestió d'hores. Després hi podrà tornar. Aquesta sensació que qui delinqueix gaudeix de total impunitat no és agradable i està molt present a la ment de les persones del nostre país.

Combatre la multireincidència no s'ha de considerar un atac a un col·lectiu determinat, però sí que és cert que alguns partits polítics i seguidors assimilen aquests col·lectius amb els delictes, i això és el que no es pot defensar ni tolerar.

És cert que cal atacar des de l'arrel i buscar els motius perquè hi ha persones que delinqueixen i que ho fan tan sovint, acumulant tot un historial a la seva espatlla. Hem d'analitzar què funciona malament i que propicia els delictes continuats. Segurament arribarem a la conclusió que els delinqüents no són simplement uns aficionats al delicte, per gust, sinó que al darrere hi ha uns factors que, sense que això serveixi de justificant, els forcen a delinquir, o si més no, faciliten que caiguin en la temptació.

Seria bo que els nostres polítics treballessin per tal d'erradicar la multireincidència, no només a còpia d'empresonar els delinqüents, sinó també millorant les lleis que dificulten la integració de moltes persones a la societat, i no només aquells que venen de fora, sinó també els autòctons a qui la societat arracona per manca de suport.

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Netejar les nostres façanes

Avui he llegit una notícia a Capgròs que desconeixia. El passat 22 d'octubre, la Comissió d'Economia, Comerç i Transició Digital del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei que impulsa la modificació del marc legal per obligar les empreses de les telecomunicacions a retirar el cablejat en desús.

Precisament aquests dies, arran d'una pregunta al Ple, per part del grup municipal de la CUP, s'ha parlat d'aquest tema a la nostra vila. És vergonyós veure les façanes plenes de cables, la majoria dels quals són obsolets. No és una cosa d'ara, sinó que fa molts anys que dura, però com més va es fa més gros. 

Segons diu la notícia, la proposta aprovada insta al Govern a:

• Estudiar la possibilitat de modificar la normativa estatal vigent en matèria de telecomunicacions, particularment la Llei 11/2022, amb la finalitat d'establir l'obligació de retirada del cablejat en desús per part dels operadors, en condicions de seguretat i eficiència tècnica.

• Analitzar l'aplicació del marc normatiu europeu vigent, a fi de valorar el seu desenvolupament en l'àmbit estatal quant al desmantellament d'infraestructures obsoletes en el sector de les telecomunicacions.

• Impulsar l'habilitació expressa a les Administracions Locals perquè, mitjançant ordenances municipals, puguin regular la identificació, retirada i gestió del cablejat en desús en façanes, vies públiques i infraestructures de titularitat local.

Crec que és important que es tingui en compte, tot i que soc conscient que la batalla serà llarga i costosa i que totes les administracions, també la local, hi han de posar de la seva part. No pot ser que s'aixequin carrers i no s'aprofiti per soterrar totes les línies elèctriques i telefòniques que ara passen per les façanes.

Hem d'embellir les nostres viles i impedir que els interessos econòmics de les empreses ens embrutin les nostres façanes. Hem d'instar als nostres governs locals a lluitar per aconseguir que, aprofitant la iniciativa del Congrés de Diputats, es tregui tot el cablejat de les nostres façanes i que, a partir d'ara, es treballi tenint en compte l'estètica i el respecte a la propietat privada i pública de tota la ciutadania.

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!