25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

El major Trapero, destituït

La destitució del major Trapero com a màxima autoritat dins dels Mossos d'Esquadra és la notícia que ha sorprès a la majoria de gent, si més no als que no estem assabentats del que passa internament al cos de policia catalana. 

La trajectòria de Trapero ha tingut molt de ressò pels moments que s'ha viscut des de l'estiu del 2017, amb l'atac terrorista de les Rambles de Barcelona, i el referèndum de l'1 d'octubre, amb les repercussions que va tenir posteriorment.

Si bé amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola va ser destituït, acusat de protegir el govern independentista, amb l'absolució posterior va ser restituït, malgrat no tots els independentistes ho veien clar, sobretot per les seves declaracions sobre els preparatius per detenir el president Puigdemont.

Ara se'ns diu que el major Trapero no té la confiança del conseller d'Interior, Ignasi Elena, i per això la seva destitució. M'imagino que hi haurà moltes reaccions i que l'oposició ho aprofitarà per atacar el govern. Els més interessats en la destitució probablement són els de la CUP, i això ho posaran sobre la taula els partits polítics oposats a l'actual govern independentista.

La notícia és, doncs, molt recent per fer-ne una valoració objectiva, sense deixar-nos portar per les nostres dèries i posicionaments. El món de la policia és molt complex, i l'ús que a vegades es fa d'ells és molt interessat. La intervenció en manifestacions o els casos de desnonaments, provoquen molt rebuig, i allò que estàvem acostumats a veure al seus inicis: aplaudiments a la policia catalana, ha derivat en una crítica força constant a la seva actuació.

Desconec què pretén el govern actual, i el conseller d'Interior en concret, però els canvis que es puguin produir, difícilment seran tan grans com perquè les seves actuacions tornin a ser aplaudides. Les missions de la policia estan molt ben definides i no sempre són del gust de la població. Veurem com avança tot aquest entrellat.

Per educació i respecte a la institució catalana i al seu president

'Educats, tanmateix' és com titula Xavier Bosch el segon article de la contraportada d'aquest divendres a l'ARA. Hi estic molt d'acord i el seu missatge em recorda el meu escrit de la darrera diada de l'onze de setembre, després del discurs de l'alcaldessa de la nostra vila.

Ho sento, però el comportament de C's em resulta repugnant, però en aquest cas s'hi afegeixen el PSC i el PP. Els seus diputats haurien de ser tan respectuosos amb els símbols catalans, com ens exigeixen amb els símbols espanyols, amb la diferència que ells i elles han estat escollides pel poble per defensar-los i nosaltres som uns simples ciutadans.

Molt més greu encara és negar l'aplaudiment al president del Parlament que s'acaba de proclamar. Què significa això? Que només aplaudiran els seus? Puc entendre que no s'aplaudeixin les intervencions dels adversaris polítics, però en aquesta ocasió estem parlant de la proclamació de la segona autoritat de Catalunya.

Com molt bé diu Xavier Bosch, de C's i el PP es pot esperar tot. Jo sempre he dit que el PP català no té res a veure amb el PP basc, perquè aquests sempre han defensat els interessos del seu país. En el nostre cas han actuat com a representants del PP estatal, votant sempre en contra dels interessos de Catalunya. Del C's no cal que en parli més, simplement recordant com es va crear el partit. Del PSC no hauríem d'esperar-ne el mateix. Continuo creient que és un partit català i que estima les institucions catalanes i les vol defensar. L'incident d'aquest dimecres vull prendre'l com a fet puntual, un error de càlcul de Miquel Iceta i els seus.

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Els polítics entretinguts i la política de vacances

Que sàpiguen tots els diputats del Congrés que, malgrat tot l'espectacle que ens estan oferint, la vida continua. La llàstima és que per a moltes persones no ho fa d'una manera agradable i qui hauria d'esforçar-se per millorar la situació s'entreté en teatrets improvisats, amb molts aplaudiments, com pensant que guanya qui n'aconsegueix més.

Algú em pot explicar quin rèdit n'ha obtingut Podemos de la seva frustrada moció de censura? Cal mobilitzar tothom sabent que no s'aconseguirà res? De fet aquesta legislatura comença a estar plena de numerets i molt pocs resultats. Aquesta és la política a seguir per part dels nostres representants?

La impressió que tinc, salvant les distàncies, és la mateixa del meu municipi on van passant els anys i no avancem en res. Cada vegada som més esclaus del nostre passat, vivim massa del què va ser i tenim poques esperances de millorar alguna cosa. Algú em pot explicar quin és el projecte de futur del Partit Popular, més enllà de perpetuar-se en el govern afavorint els seus amics? Després de l'experiència de l'última legislatura de Zapatero, algú m'explica quin futur ens proposa el PSOE a curt i a mitjà termini? 

Ahir pensava que a França, ens agradi més o menys, la revolució dels nous polítics sembla que ha triomfat. Ara caldrà veure com es reorienta tot i si realment hi ha un canvi en la manera de fer política, però, i a Espanya? Què se n'ha fet dels nous partits que havien de canviar el país? Un Podemos que s'ho havia de menjar tot i l'única cosa que ha aconseguit ha estat una divisió interna que el pot portar a convertir-se en un partit residual, com IU des de fa moltes legislatures. C's, que venien a netejar la política de corruptes, ha acabat donant suport al partit polític més corrupte de la democràcia espanyola. Ells que feien tants escarafalls han acabat pactant amb qui volien fer fora. Trist, és molt trist. 

Quina sorpresa, Duran és ratificat!!!

Quina sorpresa més inesperada. Avui el Consell Nacional d'UDC ha ratificat Duran com a líder del partit i serà candidat a les eleccions generals del mes de novembre. Oi que ningú s'ho pensava? Oi que tothom creia que no el votaria ningú? Valga'm Déu qui ho havia de dir!

Si una cosa cansa dels partits polítics és aquesta teatralitat tan absurda i innecessària. Si resulta que tots els crítics amb la direcció de Duran han sortit cames ajudeu-me del partit, com podíem pensar que hi hagués un sol membre del Consell Nacional que no votés Duran? Calia tanta comèdia? Doncs, sí. Els líders polítics necessiten aquest bany d'aplaudiments i vots favorables per justificar el seu ego i, el que és pitjor, justificar totes les decisions que puguin prendre al marge del partit, sense tenir en compte els altres. Que per això els han votat!

Duran, a diferència del que li ha passat a l'Espadaler, sortirà elegit diputat a Madrid i, d'aquesta manera podrà continuar vivint de la política, i no caldrà que vagi a la privada. A més, tindrà l'oportunitat de vendre el seu vot al PP, per continuar tan amics com sempre. I les seves cartes setmanals, a l'estil arquebisbe de Barcelona, tindran continuïtat en benefici dels seus feligresos d'Unió Democràtica. 

Creia que l'arenyenc Benet Maimí havia tirat la tovallola, però en un reportatge televisiu he vist que continua en la política, i evidentment en el partit. Arenys de Mar, que havia tingut un alcalde d'Unió, amb un bon coixí de regidors i regidores al govern, s'ha quedat sense res. L'únic regidor d'Unió ha marxat a Demòcrates per Catalunya. 

Diu Maimí que és una etapa interessant. Probablement ho deu ser, però això d'haver-se convertit en un partit extraparlamentari no pot ser molt engrescador, a no ser que l'objectiu sigui continuar amb un Consell Nacional sense militants ni simpatitzants, o com a mínim, amb quatre gats.