Picar ferro fred

Fa molt temps que insisteixo, en els meus escrits, en les dificultats que l'administració pública posa a la tramitació administrativa, dificultant l'accés als ajuts a les persones més vulnerables. Alguna vegada he parlat d'insensibilitat, altres de menysteniment. No sé quins adjectius posar-ne més. Sento ràbia quan escolto els nostres representants governamentals que s'omplen la boca de proclames a favor de les persones mentre estan dificultant cada vegada més l'accés dels ciutadans a l'administració. Què més podem fer?

Si us plau, llegiu l'article de l'ARA que parla de les dificultats de les persones en pobresa extrema per accedir a les ajudes socials. Podeu aprofundir més en el tema per tenir més consciència de la realitat, i també pregunteu a totes les persones que treballen atenent la ciutadania que necessita accedir a l'administració pública.

És molt trist que als problemes existents motivats per mil causes, la majoria de les quals no hi podem fer res, hàgim d'afegir dificultats administratives per una manca de sensibilitat dels nostres dirigents. 

A l'article que us enllaço, amb relació a la bretxa digital diu: "les entitats [Taula del Tercer Sector] consideren contraproduent la intenció d'agilitzar els processos informàticament, ja que es deixa fora moltes persones sense accés a aquestes eines."

Fa mesos que em barallo per fer entendre a la Generalitat que estan seguint un camí equivocat, que en lloc de millorar les prestacions estan perjudicant un sector de la població molt gran, però no m'en surto. Ni em responen! Falten recursos econòmics i personals, però també falta visió de la realitat, empatia, generositat. No es pot anar trepitjant la gent amb l'excusa de ser més àgils. És cert que hem de deixar enrere un fet lamentable, com és el període de 18 mesos per poder tenir reconeguda la incapacitat, però això no es pot fer incrementant la bretxa digital i fent fora del circuit cada vegada a més persones.

Hem de protestar amb veu alta i exigir més moralitat i servei a les persones, als nostres governants.

Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.

Ajudem a Renfe

Fa poc més d'un any, si la memòria no em falla, un jove va inventar-se una aplicació que molts portem al mòbil, transporta'm, que permet conèixer què passa amb el tren de Rodalies que no acaba d'arribar. On es troba?, porta gaire retard? Darrerament, s'ha ampliat amb informació del tram i línies de metro. L'aplicació és força fiable i t'ofereix una informació que ni Renfe ni Adif han estat capaços de donar, tot i l'interès manifestat pel nostre govern que la informació fos clara i a l'instant.

Avui llegia la notícia que una jove de Badalona ha dedicat el seu treball de final de grau (TFG) per millorar la informació de Rodalies. Una altra persona que ha patit les conseqüències del mal funcionament de la xarxa de tren i que ha decidit fer allò que unes empreses públiques especialitzades en el transport públic ferroviari, han estat incapaces de desenvolupar.

Tot esperant que li comprin la idea, és bo observar que hi ha joves intel·ligents i pràctics que poden canviar el futur d'un país que va a remolc de la mediocritat, la passivitat i la incompetència d'una administració pública feixuga que no dona el servei que els ciutadans ens mereixem.

Ho comparo una mica amb el que està passant, per exemple, al Departament de Drets Socials i Inclusió, que intentant millorar el temps de resposta a les peticions de reconeixement del grau de dependència, posen dificultats a les persones a l'hora de fer els tràmits. És evident que els falta sensibilitat i coneixement de la realitat d'aquest país. Potser haurem d'esperar que un altre jove els planti a la cara la solució que ells no saben prendre.

El tren continuarà anant malament, però potser, gràcies a aquests joves, sabrem, al moment, de quin mal hem de morir. 

El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Aprofitant l'avinentesa del relleu...

Avui s'ha conegut el relleu davant del Departament de Drets Socials i Inclusió, amb la dimissió de la fins ara consellera, la senyora Mònica Martínez Bravo, que serà substituïda pel senyor Raúl Moreno. Aquesta crisi de govern ha vingut motivada per raons personals de la consellera, a qui el president Illa ha agraït tota la feina feta.

Martínez Bravo se'n va i deixa la conselleria amb una colla de reptes pendents de resoldre. Tot el que fa referència al sensellarisme, la pobresa infantil, l'envelliment de la població o les migracions, conforma un paquet prou gran i problemàtic per ocupar totes les hores de dedicació del nou conseller. Cal treballar a fons per anar trobant solucions als temes que afecten aquest àmbit i, a poder ser, amb la màxima participació i col·laboració de la Taula d'entitats del Tercer Sector.

I en la línia de la voluntat del govern, manifestada no fa gaires mesos pel conseller de la Presidència el senyor Albert Dalmau, d'escurçar els terminis de les tramitacions administratives en temes tan sensibles com poden ser la valoració del grau de dependència de les persones, o de la seva discapacitat, cal millorar i agilitar aquesta transformació promesa. Avui, quan truques al departament, et deixen clar que la valoració de la discapacitat té un termini de divuit mesos. 

No té cap mena de lògica ni moralitat, que una persona d'edat avançada hagi d'esperar un any i mig perquè se li valori la seva situació familiar i personal, i es prengui alguna decisió per ajudar-la. Aquesta lentitud no té cap mena de justificació, i si no s'aconsegueix desencallar-ho no es podrà parlar d'una atenció adequada a les persones. No pot ser que els nostres dirigents polítics s'omplin la boca de bones intencions i tot quedi en paper mullat.

Esperem i desitgem que el canvi de responsable de la conselleria serveixi per avançar en la línia promesa i que la resposta a la ciutadania sigui la que ens mereixem.

Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Aprendre de l'experiència de la ciutadania

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de la Generalitat de Catalunya, del programa "Espais d'experiència ciutadana", convidant-me a assistir a una sessió web titulada "Quan la ciutadania parla, els serveis digitals milloren". Fa uns mesos vaig participar en un projecte on se'm demanava que opinés sobre tràmits administratius a la web d'un dels departaments de la Generalitat. Vaig analitzar tot el procés i vaig opinar al respecte.

És important que les institucions públiques i les entitats privades que tenen usuaris que s'han de comunicar amb elles per Internet, procurin dissenyar uns tràmits clars i senzills, amb assessorament efectiu, per evitar la desatenció o la pèrdua d'oportunitats de bona part de la població, no només de gent gran.

Qui dissenya un procés per tramitar qualsevol expedient o sol·licitud ha d'oblidar-se de tot el que sap i imaginar-se que és un usuari que entra a la pàgina web desconeixent-ho tot. Sovint, allò que és evident per al programador no ho és per a qui ha de completar el tràmit.

Simplificar els tràmits, especificant bé tots els passos i acompanyar-ho amb un bon assessorament escrit i telefònic, si cal, és la millor manera de fer fàcil la vida de la gent. M'agrada poder fer tràmits per Internet i estalviar-me el desplaçament, sovint fora de la vila, i fer la cua corresponent, però també m'enfada veure que un simple tràmit pot resultar fatigós i gairebé impossible de dur a terme. 

Les administracions haurien d'assumir la formació bàsica de tota la població, perquè aquests tràmits que et veus obligat a fer, no siguin un obstacle i ens deixin al marge. És per això que m'agradaria que Arenys de Mar tingués un Punt Òmnia, amb sessions de grup i assessoraments individuals per a tots els vilatans i vilatanes que ho necessitin. A veure si el govern municipal s'anima i pot ser una realitat ben aviat!

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

El concepte de finestreta única

Llegint al diari ARA la notícia sobre el desplegament previst d'oficines d'atenció ciutadana arreu del territori, que impulsa el govern català, m'ha sorgit el dubte sobre quin concepte de finestreta única té aquest projecte. De si només es tracta de finestreta única per a tots els tràmits de competència autonòmica o també inclou aquells tràmits que són de competència municipal, supramunicipal i estatal i, per què no, també europea.

Sempre he defensat que l'administrat no té cap obligació de saber si aquells tràmits que necessita seguir són competència d'una administració o altra. Si la idea del govern català és tractar només aquells tràmits de la seva competència, entendré que queda curt i a mig camí.

Ja fa uns quants anys que es va començar a parlar del concepte de finestreta única, però encara ara, quan has de fer un tràmit, fins i tot en l'àmbit municipal, has d'anar d'un lloc a l'altre. Des del començament vaig impulsar que l'oficina d'atenció ciutadana de la meva responsabilitat assumís la recepció de documents dirigits a altres administracions. Era una manera de facilitar les coses a la ciutadania. Però encara s'ha d'anar més enllà.

Cal insistir en aquesta idea de la finestreta única total, al marge de qui en tingui les competències. Han de ser els responsables d'aquestes oficines d'atenció ciutadana els que han de distribuir les sol·licituds allà on calgui i fer de transmissors d'aquesta documentació entre el ciutadà i l'administració a qui correspongui.

No és tan difícil, i és una manera clara de facilitar els tràmits i la vida al ciutadà. Perquè hi ha moltes gestions que no es fan a voluntat de les persones, sinó que aquestes s'hi veuen obligades. Per més motiu, doncs, no podem complicar-nos la vida i hem d'ajudar que tot tingui un recorregut planer i senzill.

Temo que la idea d'aquestes oficines de la Generalitat no van pel camí adequat. Probablement seria més senzill donar suport a les oficines d'atenció ciutadana municipals, que ja existeixen, i que fossin aquestes les encarregades de gestionar el concepte de finestreta única. El desplegament d'oficines mòbils ho podria complementar.

Fem-ho fàcil

El govern català s'ha proposat simplificar les gestions administratives. Els ciutadans ens queixem que les relacions amb l'administració pública són complicades, s'allarguen en el temps, i requereixen uns coneixements que no tothom té. La introducció de les eines digitals més aviat ho han complicat que no pas facilitat. 

Sempre s'ha parlat de la burocràcia que alenteix els procediments i crea com una espècie de barrera entre l'administrat i el funcionari de torn. L'aparició dels primers casos de corrupció encara ho va complicar més. En lloc d'investigar a posteriori què s'ha pogut fer malament, es varen introduir controls més estrictes en el moment de fer els tràmits, que només tenen sentit si es basen en la desaparició del principi de presumpció d'innocència, passant tots a formar part del grup de corruptes potencials.

Avui, com acostumo a fer, llegia l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, "Com acabar amb la burocràcia". Una ironia sobre aquesta xacra de difícil solució. Continuo pensant que és un error malfiar-se d'entrada de la gent, i convertir els tràmits administratius en càrrega feixuga, en lloc de fer-ho fàcil, creant els mecanismes de control posterior per verificar que tot s'ha fet correctament.

És curiós que el procés d'introducció de més control contra la corrupció, ha anat acompanyat d'una pràctica més abusiva d'aquesta, cada vegada més sofisticada, per tal de saltar-se tots els filtres, convertint el procés en un peix que es mossega la cua.

L'administració pública ha d'estar al servei de la gent, facilitant els tràmits que ens fan prou mandra haver de realitzar, sigui per rebre una subvenció o per pagar els nostres impostos. No és normal que essent més espavilats que abans i disposant de millors eines i tecnologia, tinguem cada vegada més problemes per interactuar entre nosaltres. Això sol ja demostra que no ho estem fent bé. 

Confiem que la promesa del govern català de simplificar els tràmits es dugui a terme, i s'encomani a altres administracions que també hi tenen molt a dir, però sobretot a fer. 

La bretxa digital

Avui llegia la notícia, a l'ARA, de l'índex català de la bretxa digital. Un primer índex desenvolupat per la Taula del Tercer Sector Social i la Universitat Oberta de Catalunya, que recull dades de fonts públiques i privades per tal d'aconseguir tenir un millor coneixement de la seva realitat.

Segons els resultats d'aquest estudi es pot veure una gran diferència en funció del territori analitzat, amb un grau d'accessibilitat alt a l'àrea metropolitana i comarques veïnes, i molt inferior a les zones pirinenques. L'estudi també analitza l'ús dels serveis digitals en els diferents trams d'edat, on es veu un decreixement important a partir dels seixanta-cinc anys.

Fa anys, quan es va fer un salt important en l'ús d'Internet en les tramitacions tant del sector públic com del privat, parlar de bretxa digital estava a l'ordre del dia. Hi havia una gran preocupació perquè la gent gran no es despengés del tot i no entrés en la nova dinàmica d'accessibilitat als serveis. Ara se'n parla menys, però la realitat ens demostra que el perill continua vigent i que hi ha moltes persones, sobretot gent gran, però no només, que pateixen aquest fenomen de la bretxa digital, amb el perjudici que això els provoca.

L'administració pública no es pot oblidar de la gent, i ha de treballar per acostar tothom a la gestió digital. Cal que tothom hi tingui accés i trobi la manera de no quedar-ne al marge. S'han de crear plataformes formatives, de suport i acompanyament, i no oblidar-se d'un fet que és clau a l'hora de facilitar els tràmits digitals, i és la simplificació d'aquests. Sovint es programen processos com si tothom estigués assabentat de tot i tingués totes les eines per sortir-se'n. Cal que els programadors es posin al nivell dels usuaris potencials, també dels que tenen menys coneixements informàtics, per fer més fàcil la seva gestió.

Des de l'administració local, que és la més propera als ciutadans, cal fer un esforç important per trencar aquesta bretxa digital i procurar que gent gran i no tan gran no es quedin al marge dels processos que avui dia són bàsics per moure't i obtenir serveis.

El tracte amb els clients

Estic d’acord que no podem estar tot el dia queixant-nos, però també caldria que les empreses tractessin millor els clients i usuaris de serveis. El mateix hauríem de dir de les empreses públiques i l’administració. 

Avui tot és automàtic i moltes coses es fan en línia. Gairebé s’ha suprimit el paper i t’arriba per correu electrònic o missatges, però no tot. Domicilies els pagaments i s’obliden d’informar-te si hi ha alguna variació. T’ho trobes a l’extracte bancari, també a través d’una aplicació del mòbil o una web.

No em queixo de la modernització dels tràmits ni de la supressió de la paperassa, però no em sembla correcte deixar d’informar i donar les coses per sabudes. Si no informes la gent és normal que rebin queixes i això es resol informant.

Aquesta setmana vaig veure uns càrrecs al meu compte bancari d’import superior a l’habitual. No som a començaments d’any, quan t’apliquen els augments de tarifes, però puc pensar que la cosa va per aquí. No seria més correcte avisar-te per avançat que el següent rebut serà d’un import superior, i dir-te el motiu, i fins i tot donar-te l’opció de cancel·lar la subscripció?

És cert que algunes empreses ho fan i l’oficina de recaptació de la Diputació també, però hi ha empreses que no ho fan i llavors cal actuar. Retornar els rebuts és una manera de demostrar que no es fan bé les coses. Probablement acabaràs pagant la nova tarifa, però ja els hauràs fet veure que han de millorar la comunicació amb els seus clients. Servirà d’alguna cosa? Temo que no, però no per això ho hem de deixar de fer.

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

Fer fàcil la vida

Llegia avui la notícia que parlava del pla de l'Ajuntament de Barcelona per simplificar i agilitzar els tràmits administratius i m'agradaria que fos una realitat i que s'encomanés a altres administracions. Hem avançat molt en coneixements informàtics, i ja no podem parlar de noves tecnologies, però no s'ha millorat gaire quant a facilitar als vilatans el seu ús, simplificant tràmits innecessaris, alguns, i més assequibles a tota la població, sense necessitat de ser experts tecnològics o digitals.

Encara ara, quan necessites fer alguna gestió amb l'administració pública, no et resulta fàcil. Ja sigui perquè la informació dels passos a seguir no és clara ni hi ha totes les casuístiques possibles, o perquè hi ha tràmits que s'han de fer presencialment, amb la maleïda cita prèvia obligada. 

Si a més, vols embrancar-te amb els portals de transparència, la cosa es complica més. No hi ha tota la informació, n'hi ha d'altra que no està ben dirigida o bé no és amb format obert. Al final aconsegueixen que els ciutadans s'oblidin del tema i renunciïn a utilitzar-ho.

Encara avui et trobes que l'administració et demana una documentació que ella disposa o té la manera per obtenir-la, malgrat que la llei t'empara. I això és més greu quan els tràmits a realitzar no són voluntaris, sinó que la mateixa administració t'obliga a fer per aconseguir uns drets legítims i necessaris per al teu dia a dia.

El problema de fons no és tant tecnològic com de voluntat política per facilitar els tràmits. Avui no hi ha gaires excuses per no permetre segons quina tramitació, i més aviat es tracta de l'interès de l'administració per facilitar-ho. És per això que quan llegeixes notícies com aquesta, en un primer moment ho aplaudeixes, encara que pensis que van tard. Després veus que es premien portals per la seva transparència i et fa ràbia comprovar que a l'hora de la veritat, la meitat de les coses són inaccessibles, sigui perquè no hi ha manera de fer-ho, o perquè és massa complicat d'entendre el procediment. 

En definitiva, es tracta de fer fàcil la vida. Entendre que l'administració pública ha d'estar al servei de la ciutadania, que no s'hi dirigeix perquè li faci gràcia, sinó perquè en té necessitat. 

Posar ordre

Tenim tanta informació que ens perdem una mica. Una vegada se'm va escapar a dir que teníem massa informació i no ho diré més. El problema no es troba en l'excés o no d'informació, sinó en tot cas en la veracitat d'aquesta. De tenir l'habilitat de contrastar-la i, sobretot, de posar-hi ordre.

Si alguna cosa ens perd és la desorganització. La pròpia, però també la de l'administració pública, que fa moltes coses, però a vegades una mica disperses, sense seguir un fil conductor que t'ajudi a arribar al fons dels temes que ens preocupen o que necessitem resoldre.

He parlat moltes vegades en aquest blog de la finestreta única i no m'hi vull estendre, però sí que és important treballar per aconseguir que l'accés dels administrats sigui fàcil, sense la necessitat de saber quin organisme o institució pública té les competències d'allò que ens interessa. Aquí rau la importància d'una finestreta única real i eficaç.

El desmanec, però, també ve de passos inútils que ens entretenen i fan perdre el temps i els recursos que necessitem. El govern actual va dir-nos que volia posar ordre a l'administració. Ens va parlar d'eliminar la pràctica abusiva de cita prèvia i també ha començat a suprimir la necessitat de lliurar documents que la mateixa administració té o pot obtenir sense complicar-nos la vida.

Avui llegia la notícia de la presentació del Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) encarregat de revisar l'àrea de Serveis Socials, amb l'objectiu d'agilitzar els tràmits per a l'obtenció de les prestacions i molt concretament en la fragmentació actual que provoca incongruències. Hem de poder adreçar-nos a l'administració sense haver hagut de fer cap màster en tramitacions administratives. La millora tecnològica ha d'anar acompanyada de la simplicitat dels tràmits. Al mateix temps, però, hem d'aconseguir racionalitzar aquests tràmits i eliminar tots aquells que són redundants i que no aporten cap valor afegit.

No sé com evolucionarà tot plegat, però si s'aconsegueix fer més fàcil la vida, treure profit de l'evolució tecnològica, optimitzar recursos i acostar l'administració a la ciutadania, haurem fet un gran pas. Si volem governar-nos és bo que aprenguem a fer-ho d'una manera eficaç i resolutiva.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!