Verifactu

A mitjans de novembre, parlant d'habitatge en aquest blog, expressava la necessitat de legislar bé. No pot ser que s'elaborin lleis que grinyolen i que s'han de modificar al cap de poc perquè tenen escletxes importants per on s'escapen anomalies que es pretenien regular. Avui llegia la notícia de la rectificació del govern davant l'allau de queixes. Cal que la gent els faci veure que les coses no es poden improvisar?

Fa temps que el govern va decidir que a u de gener de 2026 les petites i mitjanes empreses i els autònoms haurien de canviar el sistema d'enregistrar les factures. Això no és una cosa que d'un dia per l'altre es pugui adaptar. Té la seva complexitat, a part del cost que representa. En aquest enrenou s'hi veuen implicades les empreses que ho hauran de facturar diferent, però també les empreses que han de proporcionar els programes i el manteniment del nou sistema.

Durant uns mesos, tothom que ha volgut fer bé la feina ha anat de bòlit per arribar a temps. Costos, nervis i nits sense dormir, que finalment no haurà servit de res perquè a darrera hora el govern ha decidit ajornar la data un any, per a les petites empreses, i un any i mig per als autònoms.

La pregunta que em faig és si els membres del govern són conscients de tot el que han provocat i si tenen la consciència tranquil·la. Què s'imaginen ara? Que tothom dirà que ho han fet molt bé, o tenen clar que els hauria de caure la cara de vergonya per no haver previst que els canvis no es poden improvisar?

Em sorprèn la mediocritat dels dirigents governamentals i la seva manca de responsabilitat a l'hora de prendre decisions que afecten tanta gent. Tenim un govern que avança molt lentament en la recuperació de la memòria històrica i trencar amb el passat, que encara ens colla, i, en canvi, es pren a la lleugera reglaments i lleis que són complexes i que afecten directament els seus administrats.

Governar vol dir donar serveis i facilitar la vida als ciutadans, en tots els àmbits, i no pas pressionar-los perquè un dia els passa pel cap una cosa, o bé reben un avís d'Europa. La decisió del Consell de Ministres d'avui alleugereix el patiment de molts petits empresaris, però no calia haver arribat a aquest extrem.

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

Què entén ERC per avançar nacionalment?

El tripartit seria avançar nacionalment? Què entén la consellera Capella per avançar nacionalment? Pactar amb els socialistes que han deixat clar que no volen sentir ni a parlar d'independència? Com s'avança nacionalment?

La qüestió és confondre la gent perquè el dia de les votacions no sàpiga a qui votar. Aprofitar la desorientació de JxCat i el PDeCat, i contrarestar l'eufòria de Perpinyà, per guanyar vots i passar per davant d'ells al Parlament? 

Cada vegada ens estan deixant més clar que no tenim bons polítics i que posen per davant de tot el seu interès partidista, per aconseguir el poder i no per servir el país. Ni estratègies ni res per sumar vots, perquè l'objectiu és ser primer.

Les baralles entre els dos partits independentistes aconseguiran que ens quedem a casa i deixem d'anar a votar-los. Ja no es tracta d'incompetència només, sinó que hi ha engany i utilització dels votants en benefici propi. Passem per uns moments delicats i pobres, que quedaran en la memòria històrica pel to gris de la política i la incapacitat de trobar uns polítics capaços de treure'ns del cul de sac.

Les comoditats de la dreta a Espanya

L'Alejandro Fernández, el líder del PP català és el que és, i si no tenen ningú millor han de tirar amb el que tenen. Aquest no és només un problema del PP, sinó que s'hi troben tots els partits polítics. En l'entrevista que avui li fa l'Antoni Bassas o en les declaracions que acostuma a fer, sembla que acabi de sortir de l'ou i que no tingui memòria històrica. Ningú no diria que és del PP, quan parla d'estar alerta amb el que fan els altres partits i sobretot amb els pactes, com si el PP tingués un passat immaculat. No sap o no recorda que el PP ha estat el partit polític més corrupte de la democràcia espanyola? També hi ha corrupció en altres partits, catalans i espanyols, però ningú no els supera.

Ho dic perquè sentint-lo parlar fa l'efecte que et ve a donar lliçons de pulcritud, de transparència política i de no haver trencat mai cap plat. No ho sé a nivell personal, però si que ho sabem del partit a qui representa.

En l'entrevista ja amenaça. La qual cosa és molt típic del PP, i del PSOE en campanya. Si es pacta canvis al marge del PP llavors passarà el mateix que amb l'Estatut. Ho recordem, oi? I aquí ho podria enllaçar amb el que comentava ahir en el meu post. Potser sí que per avançar necessitem la conxorxa del PP, ja que l'estructura de l'Estat és prou conservadora com per contrarestar tot allò que puguin pactar les esquerres. 

Les institucions estatals són del bàndol conservador, amb molts membres afins a discursos propers a Vox. Llavors no ens ha d'estranyar que els pactes progressistes se'ls endugui el vent. Espanya no se n'acaba de sortir. L'esquerra és molt feble i disgregada. La dreta acostuma a ser corrupta, però emparada pel poder judicial.

Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

La Fundació Francisco Franco i la Sexta

N'hem parlat moltes vegades, però tot i així resulta insultant que en un país que es considera democràtic hi pugui existir una entitat, com la Fundació Francisco Franco, amb les prerrogatives i subvencions per part de les institucions de l'Estat i, per tant, subvencionada per tots els espanyols.

Una cosa és la llibertat d'expressió, tot i que no sé què passaria a Alemanya amb l'exaltació de la figura de Hitler, però una altra és que es subvencionin les seves activitats amb diner públic. Desconec quin serà el final de l'exhumació de les despulles del dictador. No tinc clar que el govern del PSOE aconsegueixi complir la seva promesa, però m'agradaria que així fos. En tot cas és injust acusar els socialistes de remoure el passat, perquè l'única cosa que estarien fent és resoldre temes pendents que no havien d'haver durat tants anys.

És una vergonya que Casado critiqui la llei de la memòria històrica. Es pot entendre perquè sabem quin és el passat dels fundadors del seu partit i la manera de pensar de molts dels seus militants, però a la vida s'ha de ser honest i acceptar les coses com són. No és de justícia mantenir el silenci sobre uns fets que varen suposar la mort i la tortura de centenars de milers espanyols. Els que varen perdre, els que defensaven la república espanyola, els contraris a l'alçament militar.

Pressionar Brussel·les per Llarena per a què?

El PSOE, que ha recollit el testimoni del govern espanyol, actua amb pressa per demostrar que no té res a veure amb l'anterior govern, el de M. Rajoy. Actua o bé diu que actuarà. Parla de la memòria històrica, de il·legalitzar organitzacions que facin apologia del franquisme, que ha complert amb la llei tot acostant els presos polítics, que vol retornar competències usurpades pel PP... D'entrada sembla que hi posa més ganes que no pas el govern Zapatero. Serà que no té majoria absoluta? O bé que li queda poc temps?

Sempre hi ha el punt o punts de discòrdia, que en aquest cas un seria el ministre Borrell. De fet és la manera de fer bo el president. Borrell hi té molt poc a perdre i en canvi a Pedro Sánchez no li interessa fer-se mal veure.

Algú, però, em pot explicar a què ve pressionar Brussel·les per salvar el cul de Llarena? Quina història és aquesta? Amb que s'aguanta? En la separació de poders no, oi? Per què li interessa tant al govern del PSOE salvar els mobles del jutge Llarena? A canvi de quin cromo?

El PSOE hauria de veure que el PP està a la corda fluixa i no sabem qui i com el reflotarà, i al mateix temps Rivera continua atacant Catalunya i es val dels seus diputats al Parlament català per anar sembrant odi per aquí i per allà. Això, lluny de beneficiar-los els deixa malament i, al meu entendre, dóna ales als socialistes. Un partit centrat exclusivament en l'insult, l'atac constant amb les mateixes eines no aconsegueix adquirir simpaties, més enllà de la gent amargada que també té els seus límits.

No sé quina és la jugada del ministre Borrell, si li han fet fer o bé li ha sortit de dins. Qualsevol de les dues és creïble. No sé si veu, però que la patacada que rebrà d'Europa, Llarena, també li pot rebotir a la seva cara. Si això és el que vol...