Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

La contaminació acústica a la ciutat

Aquests dies ha estat notícia el moviment impulsat per veïns de Barcelona per a la creació de "la xarxa veïnal contra el soroll" amb l'objectiu de crear un observatori que deixi en evidència els problemes del soroll a la ciutat de Barcelona. Els problemes de conviure amb el soroll no són cap novetat, però cada vegada es van agreujant i cal trobar solucions, que no són gens fàcils.

Abans, quan no hi havia zones de vianants ni tantes terrasses pels carrers i places, el soroll et venia dels cotxes i motocicletes que circulaven a més velocitat del normal, o amb el tub d'escapament avariat o trucat. Avui, sense que aquests sorolls hagin desaparegut, els problemes més aviat venen originats per les terrasses i llocs d'esbarjo de vilatans que no controlen els crits ni la disbauxa. Els perjudicats en un cas i l'altre són els residents.

Aconseguir acontentar tothom és el més complicat de tot. És bo que els vilatans puguin gaudir de moments de joia i alegria amb els seus amics, però no podem oblidar aquelles altres persones que viuen en aquests carrers que s'han popularitzat tant, amb terrasses i locals de lleure. És evident que si tots fóssim conscients de tot allò que generem i que no vivim sols, els problemes serien menors, però aconseguir aquesta consciència és gairebé una quimera. Quan estàs engrescat penses poc en els altres.

Els governs locals han de procurar reglamentar bé la contaminació acústica fixant els màxims i mínims, tant de la potència com dels horaris, però al mateix temps han de controlar que es respectin aquestes ordenances. Ho he dit moltes vegades que no n'hi ha prou amb reglamentar, sinó que cal fer-ho complir i, si cal, denunciar qui no faci cas dels advertiments.

M'agradarà veure el procés d'aquesta iniciativa ciutadana de l'observatori i sobretot el cas que en pugui fer el govern municipal de Barcelona dels resultats que se'n derivin de l'estudi. És important tenir en compte tots els elements i, sobretot, les persones i els seus maldecaps.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.