El perill de les rieres

Una vegada més hem de lamentar la mort d'una persona empesa per la força de l'aigua. Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no. I és ben cert, i no ens ho acabem de creure. Ara no és hora de recriminar res, sinó de manifestar el nostre dolor per la mort d'una dona de només quaranta anys, víctima de la mala sort. 

No podem parlar d'imprudència, perquè no es correspon exactament als fets, però sí que hauríem d'intentar explicar a tothom del perill que suposa travessar una riera els dies de pluja. Perquè el cabal que baixa ens pot semblar insignificant, una ridiculesa, però de sobte arriba el més fort, i la força que té l'aigua quan baixa riera avall és increïble. Ho sabem la gent que vivim en un rial, però encara hi ha massa persones que no ho tenen prou entès.

Hi ha perills que les nostres institucions haurien de poder evitar. Penso en les línies de tren, que a vegades són massa accessibles i causen desgràcies, però n'hi ha d'altres que són impossibles. Només les senyalitzacions del perill que representen les baixades sobtades d'aigua a zones inundables i les recomanacions de no acostar-s'hi i encara menys travessar-les poden ajudar a conscienciar del perill real. 

Les campanyes d'alerta són importants, sempre que siguin mesurades i creïbles. A vegades les trobem exagerades i innecessàries, però quan succeeixen fets lamentables com el d'ahir a Cabrera de Mar, t'adones que mai està de més d'insistir i insistir, encara que resultin esgotadors.

La ratxa d'aquestes darreres setmanes al Maresme i Vallès Oriental és molt negativa. Massa famílies han perdut un ser estimat, i això ens ha de fer pensar en la millor manera de promoure campanyes efectives on quedi palès el perill que significa una riera o la costa, quan plou desmesuradament. Nosaltres, coneixedors del perill, hem de col·laborar a difondre quina és la realitat de la nostra comarca, pensant que els fenòmens extrems del canvi climàtic cada vegada són més presents i evidents.

Cal prevenir per evitar el caos

Hi ha fenòmens que no podem controlar per més que vulguem, però no ens hi podem escudar. El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha causat greus desperfectes i el que és pitjor, la mort de persones. Teníem molts avisos que ens posaven en alerta i, probablement, han evitat desgràcies irreparables, però cal analitzar com tenim el país i què hi ha pendent per resoldre perquè els efectes d'una ratxa de pluges fortes no provoqui el caos total.

Tenim una assignatura pendent que arrosseguem des de fa molts anys: el deficient transport públic. Amb responsabilitat política de diferents colors. No només els actuals governants en són culpables, però això no els eximeix de responsabilitat si no actuen correctament, informant al moment de tots els problemes i oferint alternatives eficaces. No n'hi ha prou amb plorar per com tenim la xarxa, sinó que cal actuar, i fer-ho bé.

Com pot funcionar un país on la gent no es pot desplaçar a la feina o a la universitat durant tres o quatre dies seguits, sense que el govern ofereixi alternatives clares i eficients? Com es pot estar durant dies sense saber què passarà aquesta tarda, demà o la setmana entrant? 

L'habitatge i el transport públic són dos grans temes que cal resoldre des de l'Administració, amb la col·laboració de tothom, però amb el lideratge dels nostres representants polítics a qui hem delegat poders perquè puguin conduir correctament el nostre país. No es pot improvisar, perquè llavors es presenten situacions imprevistes, com pot ser un fort temporal, i ens troba amb els pixats al ventre. 

Cal resoldre els temes pendents amb intel·ligència, després d'una anàlisi exhaustiva de quines són les causes, d'on poden sorgir els entrebancs i de quina manera podem enfrontar-nos-hi amb possibilitat d'èxit. Mai ho tindrem tot resolt, però el que no pot ser és que esdevingui un caos sense cap mena de resposta fiable. El país es mereix més dedicació i encert en la seva governabilitat.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Només existeix allò que veiem?

Ahir comentava que la guerra entre Gaza i Israel tapava la notícia dels greus estralls a l'Afganistan pels sismes que ha patit aquest cap de setmana i que han tingut rèpliques. Però aquesta no és l'única notícia que queda aparcada i que, com acostuma a passar, fa l'efecte que ja no hi passi res, com és el cas de Ucraïna i la guerra declarada per Rússia. 

Allò que no es veu no existeix, i sota aquest principi, que condiciona la nostra vida, però és totalment fals, veiem com els successos van desfilant per davant nostre i esdevenen efímers. Només una aparent calma ens retroba amb guerres i conflictes semi-oblidats.

I la pregunta que em faig és, a qui beneficia més, Rússia o Ucraïna, l'esclat de la guerra entre Gaza i Israel? Després de rebre diàriament notícies de la guerra a Ucraïna, ens trobem que ara les hem d'anar a buscar mig amagades. Però la guerra continua, i el patiment de la població ucraïnesa persisteix.

Podem aprofundir més en aquest examen i ens sortiran altres conflictes que ens pot semblar que ja no existeixen pel simple fet que no els veiem ni llegim a la premsa. Només cal que fem una repassada pels diferents països africans i ens adonarem que la guerra és present a molts més llocs que a Israel o Ucraïna. I podem fer memòria del genocidi dels rohingyes. Quant fa que no ens en parlen? I aquí hi havia una premiada amb el Nobel de la pau.

Entenc que el nostre cap no ho pot tenir tot a primer terme i que també prioritza la informació d'acord amb el temps en què aquesta s'origina, però és una llàstima que oblidem tan fàcilment. Sobretot que oblidem les desgràcies i el patiment de la gent. 

Aquesta setmana Gaza és notícia de portada, però recordem que el nostre món està ple de guerres i conflictes i que els nostres dirigents van saltant d'un lloc a l'altre, dissimulant com poden i amagant allò que no els interessa, però que nosaltres tampoc hi fem gaire res per reivindicar la pau, la justícia i el dret a viure amb dignitat de tota la humanitat. I si voleu parlem d'immigració i el paper que juguen els països europeus davant la mort al Mediterrani, i podria anar seguint. 

Ho deia l'altre dia, deixant clar que res justifica la mort de víctimes innocents, i cal insistir que tampoc és just mirar cap a una altra banda quan hi ha persones que tenen tantes dificultats per viure dignament.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.

Sobre l'incendi de Badalona

L'incident de Badalona és un altre avís a la situació irregular de les persones immigrants al nostre país. Una situació que no canvia al llarg dels anys, amb una legislació obsoleta i absurda que provoca un bucle del qual no hi ha manera de sortir-ne.

No cal dir que els fets d'aquest dimecres són greus, sobretot perquè ha provocat la mort d'almenys tres persones i d'altres de ferides greus, i ha deixat de cop moltes persones sense el seu refugi. Un refugi indigne davant d'una situació encara pitjor.

La llei d'estrangeria no ha resolt els problemes reals de la població que viu sense papers al nostre país. No dona solució a la problemàtica que viuen aquestes persones, que no tenen un lloc de residència amb prou garanties ni lloc de treball, perquè no tenen un permís que a la vegada els permetria trobar una feina.

És absurd que per poder tenir permís de residència s'hagi de justificar una feina, però per obtenir aquesta els calgui el permís de residència. En què quedem? Com poden sortir d'aquest peix que es mossega la cua?

No és ja només la situació en que es pot trobar una persona que ha hagut de fugir del seu país, ja sigui per gana o guerra, arribant a un món desconegut, sense recursos ni cap motxilla que l'ajudi a encarar els primers reptes de la nova vida. El pitjor de tot és que la legislació no els ajuda. No hi ha una llei que puguin acatar i que els serveixi per entrar en la dinàmica al nou país. Necessiten viure en la clandestinitat, per intentar estar de sort i al cap dels anys aconseguir la residència.

És aquesta realitat la que fa possible que fets com els de Badalona resultin tan fàcils d'ocórrer. Ens lamentem de les desgràcies, però som incapaços de trobar una solució per a aquestes persones. Ni governs de dreta ni d'esquerra han fet un pas ferm endavant per arreglar la solució, i això fa que de manera cíclica revivim situacions injustes on es paga amb la vida.

El govern confia en la sort les festes de carrer

Hi ha coses que no les puc entendre i encara menys si vénen proposades per una persona que representa que té un càrrec de responsabilitat, com la de regidor de govern de la nostra vila. Aquests dies ha estat notícia que el govern municipal es desentenia dels riscos que puguin haver-hi en l'organització de les festes de carrer. La notícia deia que l'assegurança de l'ajuntament no cobria els actes organitzats pels veïns i que la solució passava per advertir-los i no obligar-los a contractar una assegurança.

La mesura és greu i irresponsable, i no és digne d'un regidor o equip de govern. Què passarà si en algun dels molts sopars i festes de carrer que tenen lloc les nits d'estiu passa un fet greu? Qui serà el responsable? Jo entenc que l'Ajuntament és qui autoritza l'acte i per tant ha de preveure que tot estigui contemplat. Si no vol exigir la contractació de l'assegurança dels veïns, el que ha de fer és contractar-la l'Ajuntament, o bé negar el permís per celebrar la festa.

No pot ser que tinguem uns governs municipals irresponsables, que no preveuen les coses i només actuen a mata-degolla, esperant que la sort els acompanyi i no s'hagin de lamentar víctimes o desgràcies.

M'he llegit les notícies de Ràdio Arenys en relació al Ple d'ahir, i he vist que hi va haver força picabaralles entre govern i oposició. És normal, sobretot després que l'anterior govern municipal patís una moció de censura. Dit això, però, la seva feina no és només de barallar-se, sinó de trobar solucions a les coses, i per sobre de tot ser coherents.

Si és cert el que diu la notícia sobre la resposta de l'alcaldessa a la intervenció de la CUP pel que fa al procés participatiu per saber on volem els vilatans que s'ubiqui la Biblioteca, ho trobo lamentable i denunciable. El govern diu que vol comprar les Clarisses i que si després els arenyencs no hi volen la Biblioteca, ja buscaran altres coses per posar-hi. Suposo que el mateix que estan fent amb la caserna de la Guàrdia Civil, l'Estella Maris, la Casa de les Aigües, la Raureta...

El 4Cordes de Rocafonda a l'ARA

Estem tan acostumats al periodisme sensacionalista, també en diaris que fins fa poc et mereixien tota la confiança, que sembla impossible poder llegir una noticia amable i positiva, i quan això passa ens sorprèn i la celebrem amb tots els nostres.

Celebro que el diari ARA, que no es prodiga tant com d'altres en les notícies territorials, quan ho faci busqui aspectes que ens alegren la vida, perquè ens fan adonar que s'està treballant bé. Que no tot és política, ni corrupció, ni eleccions. Que hi ha treball de formigueta que és important tenir-la present, perquè és la que donarà fruits en un futur proper, si no ho està fent ja en el present.

Si llegiu l'ARA veureu que parla del projecte 4Cordes a Mataró, que ha implicat moltes famílies en els pocs anys d'existència, i que desenvolupa la sensibilitat musical amb persones que en altres circumstàncies no hi haurien pogut anar a parar. Felicitats a l'ARA i felicitats als impulsors i responsables del projecte 4Cordes.

A veure si aquesta notícia fa que s'encomani a altres diaris a buscar elements interessants, que n'hi trobaran, i no es dediquen només a parlar de les desgràcies i problemes, que també n'hi ha. De fet és evident que és el fons de les persones i de les empreses o institucions el que es deixa veure, i quan una persona només escup porqueria és ben clar que no hi ha res més a dins.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

La degradació dels nostres habitatges augmenta el risc dels incendis

La mort dels 4 nens al Vendrell en l'incendi de casa seva, no només ens produeix un gran dolor, sinó que al mateix temps accentua totes les nostres preocupacions per la fragilitat en què viuen moltes famílies a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Precisament avui he assistit a una xerrada en què ens parlaven de la prevenció com la clau per evitar moltes desgràcies. Segur, però, que podem arribar a la conclusió que els nostres habitatges no sempre estan prou preparats per evitar incendis, ni nosaltres prou previsors per descartar-los.

Quan les condicions econòmiques són tan precàries tot es va degradant. El manteniment dels nostres aparells i les mesures de seguretat es redueixen i el risc d'incendi augmenta. Quan el problema és poder menjar i disposar d'un lloc on viure-hi decentment, tota la resta és superflu, a vegades fins i tot inabastable. 

A tots ens ve a la memòria alguna desgràcia en un habitatge de la nostra ciutat i com ens lamentem de les conseqüències. És important que reflexionem si estem treballant per millorar la situació dels blocs de pisos i cases del nostre poble perquè deixin d'esdevenir bombes a punt d'esclatar. 

L'administració s'enfronta amb la dificultat d'incidir en la propietat privada, però no es pot arronsar d'espatlles ni despreocupar-se'n perquè les conseqüències són per a tota la societat, i normalment afecten els menys afavorits.

La seguretat dels nostres edificis és complexa i depèn de molts paràmetres, però el cert és que en aquests moments estem en una situació preocupant que cal afrontar i trobar solucions, sinó definitives, sí com a mínim que redueixin el perill de provocar més desgràcies.