Les misèries d'Albert Rivera

Cada dia que passa es fan més visibles les miserables actituds d'Albert Rivera i de C's en general. Cada vegada observem millor el seu engany, la seva nul·la moralitat i els veritables objectius del seu partit o projecte polític. A Catalunya va quedar clar des d'un començament, però amb l'entrada a Espanya va intentar enganyar amb els veritables objectius. Semblava que anava seriosament el seu plantejament de trencar amb el bipartidisme i presentar un projecte més lliberal i engrescador. Ha costat més del que podíem esperar alguns, però finalment s'ha demostrat que tot és mentida.

El comportament miserable, políticament parlant, de Rivera i Arrimadas ha arribat a uns extrems que sembla impossible que puguin recuperar el prestigi que per alguns han pogut arribar a tenir. Amb l'engany sobre la simpatia del president francès Macron sobre els seus pactes amb VOX ha arribat a un punt que per a molts és increïble. Com es pot ser tan mentider? 

Penso que, al punt que han arribat, es creuen les seves pròpies mentides, perquè sinó resultaria estrany que comprometessin el president francès amb un engany com aquest. A partir d'ara qui se'ls podrà creure? Malauradament la política espanyola està tan desprestigiada que ja no ve d'aquí. Tothom ha posat el llistó tan baix que hi passa tot i la gent s'ho empassa sense cap mena de sentit crític. Només això pot fer entendre perquè personatges com Rivera continuïn en llocs destacats de la política. En una societat sana democràticament, Rivera, Arrimadas i uns quants més ja haurien caigut del cavall i començaríem a oblidar-nos de la seva existència.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.