Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Veneçuela, què ha passat ben bé?

Estava cantat que, fos quin fos el resultat proclamat de les eleccions d'ahir diumenge, els declarats perdedors no acceptarien la derrota, ja fossin els seguidors del president, o els de l'oposició. Més aviat s'esperava que la informació del recompte de vots seria favorable a l'actual president, i que l'oposició l'acusaria de frau. Què hi ha de cert?

És molt difícil avui dia posar la mà al foc que no hi ha hagut trampes, tenint en compte que tots s'hi juguen molt. Si als EUA, que per a molts és el model de democràcia a seguir, Trump va mobilitzar els seus seguidors per desestabilitzar el país, amb la intenció de capgirar els resultats oficials, què no es pot esperar de països, com Veneçuela, que arrosseguen molts anys de crisi política i manca de confiança dels seus dirigents i opositors?

Potser hi ha algú que pot gosar certificar que els resultats són bons o falsos, però estic convençut que la gran majoria només opina en funció del seu desig, simpaties o prejudicis. El sistema democràtic fa molts anys que genera desconfiança arreu. S'utilitzen les eleccions en sistemes polítics com Rússia, per decidir uns governants que ja tenen clar que guanyaran. Desmuntar un sistema polític com el veneçolà, sempre serà dramàtic. És gairebé impossible canviar el curs de la història amb unes simples eleccions, quan al darrere hi ha tants interessos polítics i econòmics. Perdre unes eleccions representa un fracàs massa gran, per deixar-ho en una anècdota, un canvi de cromos, un canvi de lideratge. I amb això no dono per fet que hi hagi hagut frau electoral. Tot s'ha de provar, i això resulta gairebé impossible de fer.

El nostre país fa molts mesos que està encallat sense que els resultats electorals s'hagin materialitzat en un govern electe. Aquí no parlem de frau, sinó d'uns resultats que no ha agradat a la majoria i que costen d'acceptar. Imagineu-vos si hi afegim la incertesa del frau. Com podem pensar que els veneçolans acceptin alegrament els resultats?

Per desgràcia hi ha molts països que tot se soluciona amb un cop d'estat. És la manera pràctica i ràpida de resoldre el dubte, però és evident que és la manera més dramàtica de resoldre els problemes d'una societat incapaç d'acceptar el joc democràtic. Espero i desitjo que els veneçolans trobin la sortida a aquesta situació. No serà fàcil, perquè baixar del burro és complicat. Demostrar el joc net o brut, també.

El tremolor de cames del PP

L'incident produït durant l'estada del president argentí en un acte organitzat per Vox no és una simple anècdota, i per això cal assumir responsabilitats quan no s'està a l'altura de les circumstàncies. Al meu entendre, tot això que ha passat afebleix el PP, a qui voldríem com a dreta conservadora i civilitzada, i no pas en mans de la ultradreta, que es fa un tip de riure i se les promet molt felices. De rebot, però, els grans damnificats som nosaltres, que no hi podem dir ni fer-hi res, mentre observem com es va deteriorant el panorama polític i social arreu del món.

    Fa temps que ens estem preparant per als resultats de les eleccions europees, on es preveu una pujada significativa de les forces d'extrema dreta. Dic que ens estem preparant, però segurament no és això, sinó que simplement ens ho veiem a sobre sense fer res per evitar-ho. Podem fer-hi alguna cosa?

    Llegint tot el que ens ve de l'Argentina, des de la campanya electoral que el va catapultar a la victòria, només podria dir-ne que pestes. No m'agrada com és, ni què diu ni fa, i crec que és una lacra per al seu país. El problema, però, és que no hi havia una alternativa clara que despertés prou confiança, i és aquí on comença el drama.

    Si el món occidental no és capaç de recuperar una dreta civilitzada, avui segrestada per la ultradreta, el futur d'Occident és molt negre i ens venen a la memòria passatges del segle passat que hauríem volgut oblidar i no repetir-los. 

    Davant de la sortida fora de to del president argentí, el senyor Feijóo ha demostrat la seva inseguretat i la por de caure encara més avall. El fet de no donar la cara ni posicionar-se civilitzadament, ha quedat en evidència davant de Vox, que ha jugat fort les seves cartes d'atac sistemàtic al sistema democràtic. Perquè la ultradreta no creu en la democràcia, sinó que se'n serveix per poder-la destruir. El PP no hauria de caure en la trampa. Ells haurien de treballar el seu corrent ideològic en el marc del sistema democràtic, ja que si es deteriora, ells tampoc no se n'aprofitaran.

    M'imagino que el president espanyol no s'hi troba a gust amb tot això, però al meu entendre qui hi està perdent és el PP i el senyor Feijóo. Les mitges tintes mai no han funcionat, i en aquests moments el PP es troba en terra de ningú, perdent els papers a mercè d'una extrema dreta envalentida. Malauradament, al final els que hi perdrem serem els de sempre. Aquesta és la trista realitat!

L'ús interessat del terrorisme i l'independentisme

Una moció de censura ha portat Bildu a l'alcaldia de Pamplona. Una vegada més s'ha utilitzat el terrorisme d'ETA per protestar contra la pèrdua, en aquest cas, d'un govern municipal, i l'independentisme fa unes setmanes quan el PP es va quedar sense entrar a la Moncloa. El discurs de l'extrema dreta i la dreta espanyoles coincideix en utilitzar ETA i Independentisme per atacar el seu adversari polític, el PSOE, a qui no perdona que utilitzi el pacte per fer-los fora del poder.

    Està vist i comprovat que la lectura que es fa del sistema democràtic només es positiva quan et va a favor. Sempre que la força guanyadora d'unes eleccions es queda a l'oposició, s'aprofita per criticar tot dient que la ciutadania ha votat el guanyador i aquest hauria de ser qui governés. Però el nostre sistema no funciona d'aquesta manera. Els pactes postelectorals són totalment legítims, i és clar que la suma dels seus votants és superior al del partit guanyador, quan aquest no és capaç de trobar complicitat d'altres partits polítics.

    I al PP li està passant que només pot comptar amb el concurs de VOX, i amb ells no hi vol pactar cap altra força política. No entenc com no se n'adonen i no intenten canviar de tàctica. El radicalisme dels dirigents populars els fa perdedors, fins al dia que aconsegueixin la majoria absoluta, una fita que es creien tenir a les mans aquest 2023, però no va ser així.

    La utilització del terrorisme d'ETA a l'actualitat és de mentalitat retrògrada i només es pot entendre amb la intencionalitat de fer por a la gent i atreure'ls perquè et votin a tu, com a garant de la pau i la llibertat. I això a vegades funciona, malauradament massa vegades. El discurs dels populistes que s'aprofiten dels errors i també corrupció dels governants de sempre, és un engany que pot portar a molts desastres. 

    La història ens ha ensenyat que no es pot confiar en aquests xarlatans que et prometen la felicitat i la justícia de manera gratuïta. Després quan arriben al poder actuen de manera despòtica i en contra de les classes populars, molts dels quals han caigut a la trampa i els han donat el vot. 

    El llibre que estic llegint aquests dies, "L'art d'esdevenir humà", de Rob Riemen, no em deixa tranquil. Hi ha tot un pensament i la narració d'uns fets ocorreguts el segle passat, que no estan tan lluny del que veiem en aquests moments. Serem tan estúpids i miserables per caure en els mateixos paranys i perdre la poca llibertat de què gaudim? Argentina ens queda lluny, però Europa no pot adormir-se. Les traces estan fixades i no van tan desencaminades.

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

L'extrema dreta a l'alcaldia de Perpinyà

Tot i reconèixer que desconec la política municipal de Perpinyà, em sap greu llegir la notícia que el nou alcalde és el líder de l'extrema dreta francesa. Sempre que membres d'aquestes formacions guanyen penso que hauríem d'estar de dol, perquè no és bo per a ningú. Ja no es tracta de si guanya un partit d'esquerres o un de dretes, sinó el fet que un partit que no hauria de formar part del sistema democràtic, pugui arribar a liderar una alcaldia o un país, com passa a Polònia.

L'extrema dreta és el pitjor que pot patir un sistema democràtic, perquè és la demostració de la desigualtat, de la pèrdua de drets i de respecte. L'extrema dreta només pot portar conflictes i pèrdua de valors. El problema és, però, adonar-se de per què això està passant al món occidental.

Què hem fet malament com perquè aquestes formacions guanyin les eleccions? Qui els vota i per què? No surten del no-res, sinó que escampen uns missatges que atrauen la majoria que els vota. Som tan fàcils d'enganyar, o bé és que estem escarmentats amb els governs que hem tingut fins ara?

Per als defensors de la terra, de la llengua i dels Països catalans, l'arribada de l'extrema dreta a Perpinyà és una molt mala notícia. Esperem i desitgem que la pèrdua de drets dels catalans de l'Estat francés no sigui com ens temem, i que recuperin els valors democràtics el més aviat possible.

Les declaracions impròpies d'un president

Les declaracions del president dels EUA en relació al coronavirus són lamentables i impròpies d'un cap d'estat. No podem dir que ens vingui de nou, sinó que reforcen la idea que tenim d'ell, perquè ens ho ha demostrat des del primer dia.

Culpar un país d'haver provocat el virus és un error, però no només, sinó que és la demostració de la incapacitat d'una persona per estar al capdavant d'un govern, i no diguem d'un país com els EUA. Tots hem d'estar molt atents a com diem les coses perquè poden desencadenar conflictes no volguts. En el seu cas sembla com si pretengués crear els conflictes, sabent que als EUA hi ha una comunitat de xinesos prou important. Què pretén? Conflictes al carrer?

És una llàstima que una persona com Trump pugui continuar essent president per un altre mandat presidencial, condicionant molta gent, també de fora dels EUA per les decisions que està prenent. Al meu entendre el cas Trump és un exemple clar que el sistema democràtic no és perfecte, perquè es poden escollir presidents com ell.

A casa nostra continua la polèmica entre el govern de l'estat i el govern català quant a confinament total de Catalunya. Sap greu que haguem d'esperar al final per saber qui tenia error, amb el risc que aquest posicionament autoritari de Madrid pugui comportar més víctimes i més temps per resoldre la crisi del coronavirus. Entretant, cuidem-nos i mantinguem-nos confinats.

Nadal en família, però no tots

Avui és Nadal i la família d'Arenys ens hem reunit per compartir la taula. Sortosament hi som tots, i encara que podem pensar i votar partits diferents, o no votar, no ens hem barallat, perquè per sobre de tot hi ha les persones, i en aquest cas la família. Es tracta d'aprofitar les poques oportunitats que tens per asseure't a taula i compartir. A Vic, ja no hi tenim els pares i això es fa notar, però també ens vàrem trobar i recordàrem que la mare, aquest mes de desembre, hauria celebrat els cent anys del seu naixement.

Avui, però, hi ha famílies que no ho hauran pogut celebrar plegats, segur que n'hi ha moltes, però algunes d'elles, que tots tenim en la memòria, no hauran pogut compartir la taula perquè a Espanya no hi ha justícia, sinó venjança. Polítics i jutges no han paït que un poble s'alcés pacíficament per exigir un referèndum i poder conèixer què volem ser.

Espanya, amb el guiatge de M. Rajoy, corrupte, orgullós i prepotent, però amb tot el poder a les seves mans, ha caminat enrere i ha perdut el poc prestigi que hagués pogut tenir. Des de fora s'observa com els espanyols no viuen amb la llibertat que atorga un sistema democràtic, sinó sotmesos a la llei d'uns pocs, i a mercè d'uns jutges prevaricadors i repressors.

A casa hem celebrat el Nadal, ahir compartint amb veïns, amics i vilatans la missa del gall, i avui amb la família marinera a la taula, amb canelons i pollastre rostit, neules i torrons. Els amics que es troben a les presons catalanes per ordre d'una decisió injusta, hauran d'esperar encara uns mesos a que s'arribi a fer justícia. No hem pogut fer res més que pensar en ells i desitjar-los que tinguin la suficient valentia  i coratge per aguantar aquesta situació injusta.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

Pablo Casado provoca desconfiança

Que un personatge com el senyor Casado pugui arribar a ser el president del principal partit polític espanyol és preocupant, i si pensem que pot fer un pas més i arribar a ser president del govern, la cosa ja és alarmista. En un sistema democràtic normalitzat s'espera que els representants polítics tinguin uns comportaments ètics, sinó exemplars sí com a mínim amb una certa garantia d'honestedat i transparència.

És cert que al llarg de la història i en diferents estats europeus, reconeguts com a democràtics, s'ha descobert fraus que automàticament han provocat la renúncia del càrrec. A Espanya, però sembla ser que les coses van per a un altre cantó. Tenim molts exemples, la majoria dels quals els trobem en el Partit Popular, el partit polític que acaba d'escollir Casado com a president.

Veure el seu tarannà, on no ha tingut cap problema en enganyar la societat amb la titulació, aprofitant els amiguismes dins del partit, et porta a desconfiar d'ell en tot el que pugui fer a partir d'ara. M'imagino un fidel seguidor i fins i tot militant del PP, si és honest i treballa per comportar-se com a tal, no pot estar content que el seu partit polític estigui presidit pel senyor Casado.

En política la confiança és clau, i dissortadament cada vegada hi ha més desconfiança amb els càrrecs polítics i, una cosa que hem pogut observar darrerament, en la manera en què molts d'ells han arribat al cim. Mentre tot això passi haurem de desconfiar del nostre sistema polític.

Mai no podrem oblidar l'1-O

Ningú amb un mínim de decència pot demanar-nos que oblidem tot el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. És impossible oblidar l'èxit del poble en la seva lluita per expressar-se democràticament, ni tampoc la violència amb què el govern de l'Estat espanyol va enviar la policia a atonyinar la ciutadania indefensa. 

Les imatges han estat suficientment clares i expressives de l'atac de la policia espanyola als catalans que vàrem anar a votar. Després ha vingut l'empresonament revengista una episodi més de la pressió de l'Estat contra Catalunya, la utilització del poder judicial per la seva incapacitat de negociar res políticament.

I no estem culpant només l'equip de govern del PP, perquè va ser gràcies al suport de C's i el PSOE que succeís tot el que vàrem veure, no només nosaltres, sinó també altres estats europeus i de la resta del món. 

No podem oblidar perquè l'actitud de l'Estat espanyol, de la mà dels tres poders, que actuen de comú acord, no ha estat una actitud pròpia d'un sistema democràtic, sinó autoritari, que ens ha recordat els pitjors moments del final del franquisme.

Pedro Sánchez ho té molt complicat per capgirar tot el mal provocat, perquè està en minoria, però sobretot perquè ha estat còmplice del PP i de l'extrema dreta espanyola. Pedro Sánchez té molta feina a fer, també per reprendre el diàleg amb Catalunya, però que no ens demani que oblidem l'1-O. És impossible.

La no-violència ha de ser la nostra filosofia d'actuació

Davant les informacions de diferents mobilitzacions programades per a aquesta tarda de diumenge convé recordar que el catalanisme s'ha caracteritzat sempre per la no-violència, les reivindicacions pacífiques i argumentades. Qualsevol desviació a la violència és contrària a la voluntat del nostre poble i una excusa per als nostres adversaris per justificar la seva repressió física i judicial.

És complicat mantenir-te raonablement pacífic davant de tanta agressió per part de l'Estat i els seus poders polítics i judicials, però és l'única arma que tenim per demostrar a tot el món que nosaltres no som violents, que no volem res més que poder exercir els nostres drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a l'autodeterminació. Que si el resultat d'un referèndum acorda mantenir-nos a Espanya, som capaços d'acceptar democràticament els resultats, però que exigim poder celebrar aquest referèndum.

En aquests moments el nostre president es troba detingut a Alemanya per l'euro odre de detenció dictada pel jutge que instrueix el cas de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència. Un cas de rebel·lió sense violència, o amb violència inventada per justificar l'acusació. Caldrà doncs veure què passa amb el tribunal judicial alemany que haurà de valorar l'extradició del president, de si com a Espanya hi ha contaminació política o veritablement a Alemanya hi ha separació de poders.

Esperem que aquest vespre no haguem de lamentar accions violentes de les persones que ens sentim maltractades injustament per un Estat repressor que ha sortit del sistema democràtic europeu.

La reforma de la Constitució és un engany

La reforma de la Constitució que tant es posa a la boca Iceta i el PSC és un engany que caldrà analitzar si és premeditat o bé es tracta d'un excés d'innocència del socialisme català. Rajoy no modificarà ni una coma de la Constitució si això pot beneficiar els interessos de Catalunya. C's, en això, els farà costat i una bona part del PSOE també.

Iceta ho ha de saber i tinc els meus dubtes que sigui tan innocent com per creure's capaç de fer canviar d'opinió al PP i al mateix PSOE que beu de la força andalusa i extremenya. No s'hi val sortir en campanya dient que són el futur de la Catalunya millor finançada i amb més autogovern, per diferenciar-se de qui clarament defensa la recentralització de competències, PP i C's, i donar lliçons qui ha donat la cara i ha estat empresonat per defensar els veritables interessos del nostre país.

El socialisme català només ens servirà per treure força als enemics de Catalunya, PP i C's, restant-los vots i representació parlamentària, però mai servirà de palanca per aconseguir una situació justa i lliure per al nostre país.

Només un vot als partits sobiranistes és un vot favorable a la millora de Catalunya en la seva lluita per aconseguir el reconeixement internacional que es mereix, i a la recuperació dels drets anul·lats per uns poders polítics i judicials conxorxats, amb clara demostració de la dependència entre ells, contrari als principis bàsics d'un sistema democràtic.

Els catalans que estimem la nostra terra, que creiem en la nostra cultura, llengua i manera de ser, que som respectuosos amb tota la diversitat de la nostra població, i que defensem els nostres drets bàsics de poble sobirà, tenim molt clar que només tres opcions polítiques són vàlides per a les properes eleccions del 21 de desembre. No podem equivocar-nos mai més!

La cara amable de la CUP

El Programa 'Fora de sèrie' de TV3 d'ahir dijous ens va ensenyar la cara amable de la diputada de la CUP, Anna Gabriel, una persona que sempre hem vist amb cara de pomes agres, com si estigués enfadada amb el món. Ahir la periodista Júlia Otero ens va brindar la possibilitat de veure una altra Anna Gabriel.

Al marge del que jo pugui pensar sobre l'actitud de la CUP en aquesta legislatura, s'ha de reconèixer que la diputada es va mostrar molt coherent amb els seus principis, fins al punt que podria servir d'exemple per a molts polítics professionalitzats.

La sorpresa d'Otero amb la resposta d'Anna Gabriel "no podem ser esclaus dels escons" és digne de recordar. Sempre he pensat que aquesta dependència que es crea en molts polítics és el pitjor símptoma que la política no funciona bé, és la causa del populisme practicat per acontentar els electors i evitar perdre'ls.

Si jo penso d'una determinada manera no puc trair-me només per acontentar qui vull que em voti. Si una persona entra en política ha de ser amb esperit de servei d'acord amb les seves creences i principis. Jugar amb aquests per perpetuar-se a l'escó és la manera més flagrant d'empastifar el sistema democràtic.