Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

El clàssic menys clàssic

En el món del futbol, quan parles de clàssic parles del Barça-Madrid, que desperta molta expectació ja que són els dos millors equips, temporada rere temporada, i amb una gran rivalitat. En aquesta ocasió el clàssic no ha resultat tan clàssic per la intervenció del Tsunami Democràtic que ha acaparat l'atenció de tots els mitjans de comunicació i també de les forces i serveis de seguretat. Què passarà?

Parlo de futur perquè en el moment d'escriure el post, les 18h, encara no sabem com anirà tot plegat. Fins ara els jugadors han pogut entrar a l'estadi i la policia ha bloquejat l'accés a totes les persones concentrades seguint la convocatòria de Tsunami Democràtic. Quina és la incògnita que es manté viva en aquests moments? "Tots els concentrats podran seguir el partit de futbol". Com ho faran?

Passi el que passi, els impulsors del Tsunami Democràtic ja han guanyat. Han aconseguit acaparar els mitjans de comunicació i que tothom parli d'ells. Si, com ens tenen acostumats, el moviment és no violent, deixaran amb un pam de nas a molts, sobretot a aquells que els agradaria que hi hagués merder, i que es pogués batejar els seus promotors, de violents.

També és cert, però, que caldria valorar on ens porta tot això. Quin rèdit en treu l'independentisme, més enllà d'una trobada gairebé de nostàlgics, per expressar que encara persisteix el somni? M'agradaria que els partits independentistes es manifestessin sobre el tsunami i coneguéssim la seva opinió al respecte. Continuo pensant que ens agrada molt la performance i ens enlluerna suficientment com per no veure-hi clar.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

El Casal inicia una nova temporada de cinema

Aquest cap de setmana el cinema del Casal inicia la temporada de tardor amb una pel·lícula analògica, però anuncia incorporarà el format digital d'acord amb la nova normativa de les sales d'exhibició cinematogràfica. Aquesta és una molt bona notícia per a tots els arenyencs, que aconseguim mantenir una alternativa al multicines, al costat de casa.

No puc parlar en primera persona perquè no sóc un consumidor de pel·lícules, però això no treu que no m'alegri de la notícia i convidi tots els cinèfils a gaudir d'aquesta oportunitat i donar suport a la iniciativa dels seus promotors a qui felicitem per la seva entrega i servei a la població.

Si analitzem totes aquelles activitats que es porten a terme gràcies al voluntariat, ens adonaríem que el cinema del Casal ocupa un lloc preferent de reconeixement i gratitud. Mai no podrem agrair suficientment la seva tasca i és bo pensar-hi perquè, sovint, quan les coses funcionen actuem com si tot funcionés sol, i no es adonem que al darrere hi ha esforç, constància i servei. Gràcies amic Pallàs per la teva dedicació durant tants anys.