Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

On es troba el centre polític actualment?

La situació política en què vivim, escrits com el de Jordi Muñoz o Júlia Miralles de Imperial, a l'ARA són interessants perquè et permeten reflexionar i valorar la complexitat d'allò que de vegades considerem tan a la lleugera i gosem definir de manera simplista. En política, i en gairebé tot, les circumstàncies condicionen els fets i les actuacions no són tan casuals com ens podem arribar a pensar. 

Ens preguntem, si més no jo sí que m'ho pregunto, què se n'ha fet de l'esquerra europea, i per tant també l'espanyola i catalana. Encara tenim molt fresca l'existència d'un partit socialista fort i valent, capaç de fer front a una dreta, l'espanyola, sempre molt esbiaixada a l'extrem. Ho retenim a la memòria, però acceptem que ha passat una mica a la història, i ja en temps de Rodríguez Zapatero, l'esquerra socialista havia rebaixat molts principis i actuava més com una força centrista moderada, probablement perquè la dreta ja tenia una clara tendència a l'extrem.

Les circumstàncies no han estat favorables i el socialisme europeu ha perdut molts enters, i la seva funció s'ha limitat a aturar la tendència a la radicalització dretana de la societat del continent. Ara, que Espanya afronta un reguitzell d'eleccions, els socialistes encara no poden ensenyar totes les seves cartes i es limiten a moderar el discurs per contrarestar la dreta extrema d'aquests moments a Espanya. Podemos, que havia de ser l'alternativa real a aquesta esquerra compungida, no ha reeixit el que s'esperava i la impressió que dóna actualment és d'estar com mig estirant la pota lluitant per a la seva supervivència, amb poques probabilitats de sortir-se'n. A ulls clucs molts socialistes signarien una majoria amb Podemos, però els seus líders temen perdre els votants moderats fugits de la deriva del PP de Casado i el C's. Al final serà l'aritmètica, i l'independentisme molt probablement, un espectador privilegiat, però amb un alt risc de supervivència.

No és temps d'estar al servei de cap rei

A la contraportada de l'ARA, Albert Om descriu una fotografia d'un personatge, avui el rei Felip VI i, com cada dissabte, ho acostuma a fer amb molt d'enginy i encert, si més no això és el que a mi em sembla.

Veritablement es fa difícil endevinar quin és l'objectiu 'professional' del rei espanyol, vistos els detalls d'aquests tres anys de regnat. És trist, per a qualsevol persona en la vida, pensar que el teu projecte és anar fent i mantenir el càrrec, el sou, l'habitatge... sense esperar res més ni ser capaç de aportar-hi valor afegit. La pregunta que es fa Om és què carai pretén el rei actual més enllà de la supervivència, i l'acusa de ser "un peó al servei d'un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni d'Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada".

M'he preguntat moltes vegades per què necessitem un rei? Si no és capaç d'actuar com a Cap d'Estat, independentment del color del govern de torn, no ens fa falta i preferiríem un president de la República que escolliríem tots els espanyols.

No sé si ho vaig arribar a escriure en el meu blog, però en alguna ocasió he dit que el rei va tenir l'oportunitat d'exercir de Cap d'Estat, cridant Rajoy i Puigdemont al seu despatx i obligar-los a entendre's. La seva reacció, en el discurs del dia 3 d'octubre, va servir per deixar de representar alguna cosa per a molts catalans, un d'ells jo mateix. El rei d'Espanya no em serveix per a res, ni m'interessa. La meva idea de rei és tota una altra, al marge de si m'agraden o no m'agraden els reis.

Per què votar la CUP?

En aquesta precampanya electoral són molts els detalls que hem anat observant que ens poden fer decantar fàcilment el vot, potser no a un partit polític concret, però si a una tendència específica que ens pot semblar necessari per evitar una catàstrofe. Cadascú de nosaltres tenim les nostres preferències, i si no som militants o simpatitzants d'un únic partit, tindrem l'oportunitat, una vegada més, d'escollir entre aquells que ens sembla més capaços de treure'ns de l'atzucac.

Per a la dreta recentralitzadora, que enyora restar competències a la Generalitat, és molt evident que té dues opcions clares: el PP i C's. Aquests darrers amb un esperit de venjança que no se l'acaben. Per aquelles persones que encara no s'han despertat de l'ensurt en veure el seu partit tan avall, i que continuen somiant en un federalisme utòpic, tenen un PSC que intenta sortir de les cendres amb un Iceta que ha jugat totes les cartes per créixer, sacrificant-ho tot. Un partit que també pot engrescar tots aquells contraris a qualsevol idea independentista, encara que en aquest cas tenen a prop Catalunya en Comú que intenta repetir l'èxit de les darreres eleccions estatals.

Les altres opcions porten el segell independentista, encara que no de la mateixa manera. La llista del president intenta salvar la legitimitat del govern cessat i ERC vol aprofitar la primera ocasió que té de resultar el guanyador de les eleccions i no haver de continuar fent el paper de segon. Ambdues candidatures han resultat molt afectades per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i la decisió judicial d'empresonar-los de manera preventiva. Un fet que els experts només s'expliquen per ànims venjatius i humiliants.

Ens queda la CUP, els més radicals independentistes, que al mateix temps s'han lliurat de qualsevol càstig judicial, si més no per ara. El seu posicionament és transparent i a diferència de la llista del president i ERC, que no acaben de donar entendre quin camí seguiran en el cas de sumar majoria absoluta, la CUP ha deixat clar que el procés ha de continuar.

El vot a la CUP ha de ser d'aquells persones convençudes en la imperiosa necessitat de desfer-nos d'aquest estat que ens oprimeix i que ho demostra dia rere dia. Un Estat que només ens pot dur a la destrucció total de la nostra cultura, llengua i manera de ser. ERC i Junts per Catalunya han de dir-nos ben clar si creuen que la supervivència passa per aconseguir la independència, i davant del dubte, la CUP els pot donar la mà.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

La crítica situació del PSOE no és casual

Mentre en el Comitè Federal del PSOE s'estan esbatussant, diferents dirigents del PP comencen a deixar anar els seus comentaris. No poden entendre que sigui tan difícil per al PSOE abstenir-se i d'aquesta manera facilitar el govern de Rajoy, que és qui va guanyar les eleccions. Si això és tan simple, com pot ser que els dirigents del PSOE no se n'adonin?

Iceta ha pres molt de protagonisme en ser qui més ha defensat Pedro Sánchez, i no acabo d'entendre perquè. Miquel Iceta ha demanat explícitament que el PSOE es mantingui ferm en el vot contrari a Rajoy, forçant unes terceres eleccions. Sí que és cert que parla de la possibilitat d'un govern alternatiu, incorporant-hi els independentistes, però tots sabem que no s'ho creu.

Probablement Iceta considera que un govern del PP és la pitjor solució per frenar els independentistes en el seu camí esbojarrat cap a la independència de Catalunya. Potser és aquesta la raó per la qual insisteix tant en no permetre que Rajoy governi quatre anys més.

Em sap greu tot això que li està passant al PSOE, però estic convençut que no es tracta de cap casualitat. Els mals del PSOE fa temps que els arrosseguen, però es varen fer més evidents quan va sorgir una esquerra més esquerrana que ells, i que els ha fet retrocedir en moltes institucions. El PSOE va viure massa tranquil observant els greus problemes de supervivència d'Izquierda Unida. Va renunciar a practicar una veritable política d'esquerres, fins al punt que la ciutadania no veia diferències amb el PP. Quan se n'han adonat ha estat massa tard i ara tot són plors i cruixit de dents.

Els socialistes s'han de recuperar, però no ho tindran fàcil, i en funció de la decisió que prengui el seu Comitè Federal, el retorn a la normalitat política pot resultar molt dur i llarg, potser massa llarg per no perdre el tren.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

Diàleg i pacte o eleccions

Rajoy es queixa del PSOE perquè no vol fer un gran pacte per governar Espanya. No sé com acabarà tot plegat, però pretendre que el PSOE faci president del govern a Rajoy és voler ensorrar el seu adversari que s'ha passat tota la campanya electoral demanant els vots per fer fora Rajoy. Per coherència i supervivència, el PSOE no pot donar-li suport.

Estem vivint una experiència nova en la confecció d'un govern a Espanya, i això posa nerviós a molta gent, però caldria ser conscients que amb la realitat actual i després de quatre anys de govern absolut d'un PP sense escrúpols, la necessitat de pactar les diferents forces polítiques ens ha de fer guanyar en democràcia i capacitat de diàleg, que mai hauria d'haver estat menyspreat, per més majoria absoluta de que es disposés.

El fet que PP i C's no sumin és la gran sort per als espanyols, que no han de tornar a patir durant quatre anys més. C's cada vegada ens ensenya més les urpes, i ens fa veure el risc que havíem patit de que Rivera acabés triomfant electoralment. A Catalunya ja el coneixíem, i per això no va rebre el suport esperat, sobretot després dels resultats obtinguts en les eleccions catalanes, però Espanya no el coneixien i temíem que la superficialitat del seu missatge engresqués més del compte. Sortosament no ha estat així i el PSOE pot jugar un paper important.

I el Rei? Quin paper hi fa? La sensació que molts tenim és de pura comèdia, perquè s'ha demostrat fins ara que tot el que diu i fa li ve redactat i fixat. Es tracta d'un ritual i per això la importància de les formes i per tant el rebuig que a molts ens va provocar la seva negativa de rebre la presidenta del Parlament català. 

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

En campanya, si tothom t'ataca és que alguna cosa fas bé

Quan veus que hi ha tanta obsessió per atacar un partit polític o agrupació política, com se n'hagi de dir, és que fa por i temen que guanyi les eleccions. Penso que el més interessant seria que cadascú defensés la seva posició i argumentés per què defensa tal cosa, per intentar convèncer-nos que és la millor opció. Quan veig que només es dediquen a criticar a una altra força política em fa pensar que aquella serà la guanyadora.

I ja sabem que el millor ganxo per atraure vots és figurar com la candidatura guanyadora, perquè la gran majoria vol anar amb qui té opcions de guanyar. Això fa encara més estúpid donar ales al contrincant enlloc de presentar la proposta, si és que se'n té.

Avui, però volia comentar que cada vegada serà més difícil parlar de política sense que se'ns acusi de partidisme. El fet que la nova moda en política és la de batejar grups i candidatures amb substantius, expressions verbals o adjectius, provoca que hagis d'arraconar-ne uns quants si no vols veure com t'acusen d'afavorir una o altra força política.

En aquests moments tenim "Ciutadans", "Podem", "Guanyem", "En comú", "Junts", "Sí es pot", "Societat cívica Catalana"... i me'n deixo. Per tant no podem parlar de ciutadans sense pensar amb els amics de Rivera, ni podem expressar que guanyem si anem junts, ni tan sols dir que som una societat cívica catalana. 

A TV3 se li ha fet treure el logotip "Junts" de la seva campanya d'estiu per considerar que s'estava fent una propaganda subliminar a la candidatura de CDC i ERC. Probablement la direcció de TV3 així ho havia plantejat, però en tot cas tot plegat fa una mica de riure. Entenc que molesti a agrupacions com ara Catalunya sí que es pot, perquè s'hi juguen la supervivència ja que els pronòstics van des del desastre més espatarrant fins aconseguir ser la segona força del nou Parlament. Davant d'això, no es pot badar.

El mal record dels orígens de C's

No acabo d'entendre algunes valoracions que fan certs polítics sobre els resultats electorals andalusos, però sobretot la projecció que en fan sobre les eleccions municipals i autonòmiques que han de venir. Tenim per exemple el mateix líder socialista, Pedro Sánchez, classificant C's de dreta civilitzada. 

En tot cas, sigui una dreta civilitzada o no tant, C's és un partit molt més perillós per a la salut sobiranista, i només cal veure tota la seva trajectòria, des de l'inici. Si fem memòria recordareu que C's va néixer per fer front a l'auge catalanista, que no tenia res a veure amb el sobiranisme actual. Uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes varen crear un moviment que es dedicava a recórrer pobles i ciutats catalanes escampant merda contra tot allò que consideraven massa catalanista.

Els d'Arenys de Mar segur que recordareu l'acte que varen celebrar a la sala Josep M. Arnau del Calisay el desembre de 2006. Recordeu qui hi havia, a part dels tafaners? Recordeu que entre el públic no es posaven d'acord de si eren de dretes o d'esquerres? Només coincidien en anar en contra del fet diferencial català. Eren espanyolistes amb les urpes afilades.

Pensar que C's és una dreta civilitzada, potser només ho poden fer des d'Espanya, però no des de Catalunya. És cert que el PP és ara molt més matusser i C's actua amb guants blancs, però les conseqüències per als catalans poden ser molt més perilloses.

Caldrà veure, però, si anant-li bé les coses, C's ens ensenya bé les cartes i els podem identificar. El que tenim clar és que amb el PP el nostre futur no és gens clar i tampoc podem refiar-nos del PSOE. Estem, doncs, en mans d'uns partits polítics espanyols que s'estan barallant per agafar més protagonisme i poder. No hi ha dubte que la sortida d'Espanya és una alternativa gairebé de supervivència.

Espanya ens ho posa fàcil

L'actitud del govern espanyol i cia cada vegada ens ho està posant més fàcil. Les seves decisions aconsegueixen augmentar el nombre d'independentistes, que ja no ho són només per nostàlgia, sinó per pura supervivència. Continuar a Espanya s'està convertint gairebé en una temeritat.

Tots els ministeris fan tot el possible per ofegar Catalunya, però ho fan quan encara ressona la veu del poble reivindicant el dret a decidir. Aquesta pràctica s'esperava en el moment que claudiquéssim, però fer-ho abans és un error perquè ens dóna ales per continuar batallant fins a aconseguir votar.

La imatge que dóna el govern de Madrid és patètica i dia rere dia són més les persones i els estats del món que s'adonen del perfil de Rajoy, de la seva trista figura i la seva incapacitat política. Sense saber com acabarà tot, estem convençuts que la història deixarà Rajoy en el lloc on es mereix, l'espai gris i asfixiant.

Però el pitjor de tot és el baix nivell de la majoria de polítics que ens governen, que només treballen per assegurar-se la cadira. Si molts dels polítics tinguessin un mínim de dignitat, no permetrien aquesta actitud quixotesca del seu líder i l'arraconarien. Però ningú se la vol jugar i aquesta és el gran pecat del sistema de partits polítics al nostre país. Continuarà...

Com s'ho farà Vidal-Quadras per continuar a Brussel·les?

En Vidal-Quadras no és que el PP no el vulgui, sinó que és ell que no hi vol ser. D'aquesta manera la seva reputació queda intacta. Un personatge com ell no pot quedar en evidència ni fer el ridícul, i encara menys ser un perdedor. Per la seva boca surten molts gripaus, insults i amenaces, i canviar l'estil, a hores d'ara és impossible. La pregunta que ens podem fer és si el seu discurs, per dir-ne alguna cosa, és ben considerat per la majoria dels simpatitzants del PP, o bé desagrada i li fa perdre vots.

De fet Vidal-Quadras és molt transparent, ningú no el pot acusar de falsedat, d'enganyar els votants. Si no fa més és perquè no el deixen, i per això potser sí que en aquests moments no es troba bé dins del PP. Alejo manifesta que les discrepàncies amb el PP fa impossible que pugui ser candidat en les eleccions europees. 

Vidal-Quadras no és ben vist per Alícia Sánchez-Camacho, però de ben segur que cau simpàtic a Aznar, Aguirre i Mayor Oreja, per posar alguns noms. Al president Rajoy no, perquè el troba tou. Jo més aviat el catalogaria d'indecís, fals i en fora de joc. Recordeu que l'Alejo havia animat l'exèrcit a instal·lar-se a Catalunya, i veuria molt bé que Artur Mas seguís els camins del president Companys.

Si Vidal-Quadras vol continuar en política, probablement haurà de pensar en Rosa Díez, per desempallegar-se de Ciutadans, i que el seu partit sigui present a Catalunya. Jo no veuria pas que desentonés amb l'estil d'UPyD. Molt menys que a C's que els considero molt més educats en les formes, encara que el contingut o l'objectiu sigui el mateix: negar la realitat Catalana i relegar-la a una regió més d'Espanya.

Avui llegia que Rajoy avisava que la independència de Catalunya seria un desastre per a Espanya. He pensat que de mica en mica el president ho va entenent. Si la gallina dels ous d'or marxa, qui salvarà l'amo? De totes totes, Catalunya ha de continuar a Espanya per poder-nos continuar munyint. És la llei de la supervivència.