Només ens faltava que es barallessin descaradament

Ahir parlava de la ineptitud del nostre govern, avui hi afegeixo les baralles entre consellers que compliquen encara més la governabilitat del nostre país. Hem tingut un president que ens ha avergonyit a molts i que ha estat incapaç de liderar un govern actiu i eficaç. Ara el tenim inhabilitat, no tenim president, i s'ho reparteixen entre els dos socis de govern, que estan enfrontats i més ho estaran a mida que ens anem acostant a les eleccions.

Si a la ineptitud dels consellers i conselleres hi sumem aquest enfrontament entre els dos socis de govern, no podem esperar res de bo, i entretant el país sense ningú decent que en porti el timó. Ja fa massa temps que anem a la deriva i ens acostem a un final catastròfic, però el pitjor de tot és que tenim poques esperances en què millori amb les eleccions.

Les possibilitats que amb les eleccions del mes de febrer en surti un govern fort capaç de treure'ns de l'atzucac en què ens ha ficat el govern de Torra, són mínimes. Estem en la disjuntiva independentistes contra unionistes, i tot fa pensar que tornaran a ser els primers els que obtindran la majoria, però la suma serà entre forces barallades, sense que se n'esperi una reconciliació.

La possibilitat que es fes el tomb i que fossin les forces unionistes les que triomfessin, tampoc no hi ha perspectives que juntes poguessin governar. Són massa dispars, i molt malament ho hauria de fer el PSC i Comuns per acceptar una aliança amb el PP i Cs. Aquests tampoc tenen grans expectatives, sobretot davant la possibilitat, més probable que mai, que Vox entri al Parlament.

Doncs, amb aquest panorama tan poc prometedor, els administrats estem patint la mala gestió dels nostres governants, les seves baralles i desencerts, sense esperança de trobar una solució que ens tregui d'aquest pou tan gris i trist.

En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.

És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 

Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...

Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.

M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

Per què el PSC no va renéixer?

En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.

El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.

Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.

Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.

Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.

El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.

Un govern corrupte manarà a Catalunya. Gràcies PSC!

No penso que tot s'hagi acabat, sinó tot el contrari. Crec que ara comença una nova etapa que serà decisiva. Entretant, però, cal agrair al PSC, als socialistes catalans que s'han posat al costat del PP i C's, i que han estat incapaços de fer veure a Pedro Sánchez que Rajoy és un encantador de serpents i un fals, ja que no em puc imaginar que el líder del PSOE sigui tan cruel i mentider.

Tots recordareu la seva promesa de no donar mai suport a l'aplicació del 155. Esclar que les promeses del PSOE respecte a Catalunya mai s'han respectat, ja en temps de Zapatero. Per això la gran culpa és dels socialistes catalans, persones com Iceta, Ros... i la pràcticament desapareguda Núria Parlon, amb qui havia dipositat les meves esperances.

No tot el que ha fet el president Puigdemont, els seus consellers i els parlamentaris sobiranistes ha estat correcte i lloable, però la pressió que han rebut ha estat molt gran, i en cap cas els socialistes han fet res per ajudar-los, sinó que tot ha estat criticar-los i s'han posat al costat del PP i C's, que mai han fet res per defensar els drets de Catalunya com a comunitat singular, amb una llengua i cultura pròpies.

Reitero que tinc plena confiança en què avui no és el final de res, sinó el començament d'una nova lluita per defensar els nostres drets. M'agradaria pensar que els socialistes catalans hauran obert els ulls i canviaran la seva estratègia. Voldria pensar, per al bé d'Espanya, que el PSOE s'adonarà amb qui va de la mà i treballarà per marcar distàncies amb la voluntat d'arribar a ser una alternativa de govern.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Per què no acceptem que no en sabem més i pleguem?

És curiós que mentre a Catalunya estem veient que ni el PP català ni el PSC són capaços d'obtenir res de bo per al nostre país, al País Basc el PNB i el PSE pacten el nou govern, tot i no tenir majoria absoluta, i ja parlen d'un nou Estatut d'Autonomia amb millors prestacions i blindant les actuals. Serem mesells!

A tot això cal sumar-hi l'actitud de la CUP que torpedina qualsevol intent de presentar una força suficient en defensa del que diuen defensar: el procés sobiranista, aconseguint debilitar les esperances dels més optimistes.

Quan veus tot això desitges que tot s'acabi i que, sobretot, no acabem pitjor de com estem! Això, però no ens ho garanteix ningú i hi ha sondejos que parlen de les ganes d'una majoria de catalans que s'acabi amb la situació actual i que deixem de mobilitzar-nos per no avançar gens.

El que estan aconseguint uns i altres és avorrir-nos i no veure'ls capaços d'aconseguir res. Ni l'estratègia és la correcta, ni la paciència que s'ha de tenir amb ells és eterna. De qui ens podem refiar si els actuals partits catalans, i mira que n'hi ha!, són incapaços de demostrar un mínim de garanties perquè el país surti de l'atzucac en què es troba? Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament trobem cap sortida a una situació estancada, típica d'ineptes. Alguns continuen volen marxar d'Espanya, d'altres ja comencem a desitjar anar-nos-en més enllà, perquè l'alternativa cada dia la veiem més grisa.

Dificultats per mantenir la il·lusió i la reivindicació

En més d'una ocasió m'haureu llegit que iniciar coses és fàcil, però mantenir-les ja costa més. Hi ha moltes persones disposades a inventar i començar projectes, però el que costa més és la seva continuïtat, fer que no només s'aguanti, sinó que vagi creixent i consolidant-se. Penso en l'Escola de Música d'Arenys de Mar, que vaig contribuir a crear, però que s'ha d'agrair a la Blanca Soler, en Sixte Ruiz i més persones, que hagin estat capaces de mantenir-la i fer-la créixer. Seria una llàstima que la nova llei de l'administració local provoqués la seva desaparició, quan ens sembla que Arenys no podria existir sense ella.

Tot això ho trec arran de les informacions que surten sobre les dificultats perquè la gent s'inscrigui a l'hora de conformar la 'V' l'Onze de Setembre. L'ANC va ser capaç d'engrescar una gran quantitat de persones per manifestar-se a favor del dret a decidir, els anys 2012 i 2013, però ara, precisament quan cal més força per donar més esperances al 9-N, sembla ser que no hi ha tantes empentes a l'hora d'inscriure's. 

No sé si els catalans ja estem cansats de tants mesos de reivindicacions i faci que molts hagin llançat la tovallola. Si més no aquesta és la impressió que dóna llegint la premsa, encara que segons quina ja li convé escampar-ho.

Veurem si la gent s'anima a darrera hora, però també cal entendre que el llistó estava molt alt, i encara que sigui aquest 2014 un any important per consolidar la reivindicació del dret a decidir, no serà estrany que la resposta sigui més baixa. També s'ha de tenir en compte que l'any passat la majoria dels participants ho feien a peu de casa, sense necessitat de desplaçar-se, i en canvi enguany es torna a la capital, amb el conseqüent desplaçament.

Sigui el que sigui, que ningú s'imagini que les coses es fan d'un dia per l'altre, i ara que dos consellers han manifestat que sense l'aval del Tribunal Constitucional no hi haurà consulta el 9-N, és molt fàcil que més gent es desmoralitzi, i tanquem un període de dos anys d'il·lusions sense cap resultat, i potser fins i tot assolint un tracte pitjor al que teníem inicialment.