En plenes facultats, físiques i mentals

Arran de la cimera del G7 a Itàlia, s'han fet virals unes imatges d'un president dels EUA desorientat que han creat més alarma entra la gent que dubta que Biden sigui un bon candidat per renovar la presidència, i encara més pensant que el seu rival és Trump, que utilitzarà totes les trampes que pugui per deixar-lo en evidència. Sembla que moltes de les imatges i seqüències que es poden veure a Internet, sobre lapsus del president Biden, són muntatges preparats precisament per ridiculitzar-lo i procurar treure-li vots a les eleccions de finals d'any.

    Ja he comentat en altres ocasions la meva estranyesa que el partit demòcrata dels EUA no sigui capaç de presentar un candidat amb millors condicions i amb prou capacitat per guanyar les eleccions a un expresident, Trump, amb el currículum que té, però amb molt poder de seducció. Trump no és jove, però, a diferència de Biden, la imatge pública que ofereix no fa angúnia. Sí que porta una motxilla de corrupció i autoritarisme que fa feredat, però sembla que això no és obstacle perquè molts el desitgin novament com a president.

    Està vist i comprovat que perdonem la corrupció, l'engany i la manipulació, però és més difícil acceptar que les persones ens fem grans i perdem facultats. Tot i això, considero que tots hauríem de ser prou espavilats i saber fins on podem arribar. Nosaltres per un cantó, però també els altres que tenim al costat. El partit demòcrata hauria de veure que contra Trump s'hi ha d'anar molt reforçat en tots els aspectes, i que potser la imatge que dona l'actual president no és la millor per entrar en competició, amb un mínim de garanties per guanyar.

    Tot plegat, doncs, em fa pensar que voluntàriament o no, els líders demòcrates americans han renunciat a fer-li veure a Biden, que el millor que hauria de fer és deixar la política activa i donar pas a un altre candidat, amb més condicions físiques, però també amb més possibilitats d'enfrontar-se a un rival poderós i perillós, el que està en joc és massa gran per deixar-ho en mans de la sort. 

El poder de convicció de Pedro Sánchez

Llegia una crònica de campanya electoral de Pedro Sánchez a Barcelona i el titular deia: "Busco vots fins i tot de sota les pedres", per justificar la seva aliança amb ERC. Si repassem la història política d'aquest senyor crec que arribaríem a la conclusió que té un gran poder de seducció tot i que després totes les seves promeses es converteixen en fum. ERC ho ha patit en la seva pròpia carn i malgrat això segur que hi tornarà a caure.

La sort del president és que l'alternativa espanta. Ningú no podrà acusar els populars d'amagar la veritat, d'estar enredant a la gent. El que estan fent a comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, per dir-ne dues de molt properes a nosaltres, és prou clar i evident i no ens haurà d'estranyar si al final acaben governant a Espanya, com tot ho fa pensar. 

Encara avui llegia, a les xarxes socials, defensors de l'abstenció, el vot en blanc o nul, i no ho acabo d'entendre. Potser algú m'ho podria argumentar de manera que ho entengués, però no ho he sabut veure i no crec que sigui una bona idea. Sempre he defensat que calia votar, i ho havíem de fer pel partit polític amb qui tinguéssim més confiança, i a manca d'aquesta, a aquells que menys ens disgustessin, i fins i tot votant en contra d'aquelles forces que ens poden fastiguejar el nostre futur. 

La manca de sintonia entre les forces independentistes no la podrem resoldre en quatre dies, ni en quatre anys, encara que ens hi poséssim a treballar des d'ara. El fracàs del Procés ha fet massa mal, i el poc nivell polític i humà dels nostres dirigents hi ha fet la resta. L'atac sistemàtic contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura. L'odi contra tot allò que porta el nom de català, és massa important com per no prendre's seriosament aquestes eleccions i no anar a votar. Com algú escrivia, també a les xarxes, votar un partit independentista, malgrat no ens hagi convençut l'actitud d'ERC, que només ha aconseguit l'indult dels presos polítics, que fins ara no n'han fet bandera, o la manera de fer de Junts a Madrid, que encara no l'he entès. 

Cal emplenar les urnes de vot en defensa dels nostres interessos, conscients del poc que podem acabar aconseguint, però pitjor serà si ens quedem a casa i permetem que els que ens van en contra se surtin amb la seva, o els que fan veure que ens defensen, tornin a guanyar, i tornin a negar-nos les inversions que ens mereixem, o no facin res perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa. Uns i altres van a la seva, però nosaltres hem de ser a Madrid per dir les coses pel seu nom, i confio que la CUP ho farà.

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.

El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.

M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 

No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.

El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!

Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.  

Gibraltar com a moneda de canvi al marge dels gibraltarenys

No sé si podem parlar de manera de ser del poble espanyol o si ho hem de centrar en els governants, siguin del PP o del PSOE, però és visible i palpable que no entenen res sobre pobles, diversitat, respecte i drets. Vivim aquests dies d'inici del Brexit una munió de declaracions a favor de l'annexió de Gibraltar per part dels ministres del PP, sense que en cap moment pensin en l'opinió que puguin tenir els gibraltarenys. És simplement un exercici de poder i possessió.

¿Els successius governs espanyols no han pensat mai el perquè del desig dels habitants de Gibraltar de continuar lligats amb el Regne Unit? ¿En algun moment no han pensat en la seducció? ¿Per què prefereixen imposar-se a la força enlloc de fer-los seus, engrescant-los, pensant en ells?

Els catalans ho tenim molt present, perquè en cap moment el govern espanyol ha fet res per fer-nos desistir, convèncer-nos que junts podíem fer un llarg camí respectant la nostra idiosincràsia, sinó que s'han dedicat a pressionar-nos econòmicament, socialment o culturalment, amb un finançament injust,  portant al Tribunal Constitucional les lleis socials aprovades pel Parlament català, posant pals a les rodes en la immersió lingüística...Tenien la paella pel mànec i ni tan sols s'ho varen proposar, perquè el que volen és obligar-nos a ser com tothom, uniformant els pobles d'Espanya i centralitzant tot el poder. I així no es fan les coses! Aquest excés d'orgull i patriotisme mal entès, el posen per davant de la intel·ligència que se'ls hauria de suposar.