Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

El porta a porta generalitzat

Ahir el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar definitivament l'adjudicació a l'empresa Acciona de la recollida selectiva de la brossa per als pròxims anys. En el procés de licitació només es va presentar una empresa i això sempre fa patir una mica. No saps si els plecs tècnics i administratius han estat ben elaborats o quina pot haver estat la causa que no hi optessin més empreses. 

El repte d'aquesta empresa no serà fàcil i el govern municipal i tota l'oposició n'és conscient. Arenys necessita millorar en neteja, però sobretot en comportament cívic de tots els vilatans a l'hora de treure les deixalles de casa. Sigui quin sigui el sistema que s'apliqui en una població, si la gent no segueix les directrius el resultat és caòtic. 

Alguns critiquen el sistema porta a porta i preferirien els contenidors. És cert que hi ha famílies que no treuen la brossa correctament, o aprofiten el divendres, el dia destinat al rebuig, per treure tot el que no han fet durant la setmana. Els usuaris dels contenidors, però, hauran observat que algunes persones tampoc dipositen les bosses al contenidor corresponent, o simplement les deixen al seu voltant. 

El govern municipal informa que a partir del mes de juliol s'iniciarà una campanya orientativa de com s'ha de treure la brossa de casa, sobretot pensant en la part alta de la població que fins ara s'ha estat recollint a través de contenidors. Caldrà, però, sensibilitzar a qui no ho estigui, perquè entenguin que una bona pràctica beneficia el conjunt de la vila. Que un mal ús ens perjudica a tots i que les normes de convivència són imprescindibles per viure en societat.

Si hi ha poblacions que han aconseguit un bon comportament força generalitzat, amb uns percentatges de reciclatge alts, per què no a Arenys? Cal, doncs, la nostra implicació i voluntat de fer bé les coses, però el govern té la potestat de sancionar qui no ho vulgui fer bé, no pas amb ànim recaptatori, sinó aprofitant que sempre hi ha algú que no es mou fins que li toquen la butxaca. 

Fer fàcil la vida

Llegia avui la notícia que parlava del pla de l'Ajuntament de Barcelona per simplificar i agilitzar els tràmits administratius i m'agradaria que fos una realitat i que s'encomanés a altres administracions. Hem avançat molt en coneixements informàtics, i ja no podem parlar de noves tecnologies, però no s'ha millorat gaire quant a facilitar als vilatans el seu ús, simplificant tràmits innecessaris, alguns, i més assequibles a tota la població, sense necessitat de ser experts tecnològics o digitals.

Encara ara, quan necessites fer alguna gestió amb l'administració pública, no et resulta fàcil. Ja sigui perquè la informació dels passos a seguir no és clara ni hi ha totes les casuístiques possibles, o perquè hi ha tràmits que s'han de fer presencialment, amb la maleïda cita prèvia obligada. 

Si a més, vols embrancar-te amb els portals de transparència, la cosa es complica més. No hi ha tota la informació, n'hi ha d'altra que no està ben dirigida o bé no és amb format obert. Al final aconsegueixen que els ciutadans s'oblidin del tema i renunciïn a utilitzar-ho.

Encara avui et trobes que l'administració et demana una documentació que ella disposa o té la manera per obtenir-la, malgrat que la llei t'empara. I això és més greu quan els tràmits a realitzar no són voluntaris, sinó que la mateixa administració t'obliga a fer per aconseguir uns drets legítims i necessaris per al teu dia a dia.

El problema de fons no és tant tecnològic com de voluntat política per facilitar els tràmits. Avui no hi ha gaires excuses per no permetre segons quina tramitació, i més aviat es tracta de l'interès de l'administració per facilitar-ho. És per això que quan llegeixes notícies com aquesta, en un primer moment ho aplaudeixes, encara que pensis que van tard. Després veus que es premien portals per la seva transparència i et fa ràbia comprovar que a l'hora de la veritat, la meitat de les coses són inaccessibles, sigui perquè no hi ha manera de fer-ho, o perquè és massa complicat d'entendre el procediment. 

En definitiva, es tracta de fer fàcil la vida. Entendre que l'administració pública ha d'estar al servei de la ciutadania, que no s'hi dirigeix perquè li faci gràcia, sinó perquè en té necessitat. 

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

No n'hi ha prou amb bona voluntat

Les persones que defensem l'administració pública, perquè creiem, entre altres encàrrecs, en la seva funció social i redistributiva dels recursos, dins del marc i les possibilitats legals existents, sovint hem d'empassar-nos gripaus i mirar de trobar una resposta o justificació per a moltes de les coses que no acaben de funcionar. Acostumem a dir que la burocràcia és una llosa que alenteix les gestions i les complica, i els casos de corrupció han fet que el control hagi endurit la fiscalització de tots els moviments, i això encara ha agreujat la capacitat de resposta de les institucions, sobretot la municipal.

Si bé és cert que els tràmits es compliquen hi ha un altre element que és molt pitjor i que no en som prou conscients, si més no per arribar a trobar solucions que ens treguin d'una certa paràlisi i, sobretot, d'un grau d'ineficiència perillós. La preparació i coneixement de l'administració i la gestió pública de molts dels càrrecs públics és deficient. Si això hi sumem una mala organització de les institucions amb més o menys bons professionals, el resultat deixa molt que desitjar. El voluntariat és molt positiu i lloable, però no n'hi ha prou. És encomiable l'honestedat, l'esforç personal i la dedicació del temps lliure als altres, però cal formació, coneixement i criteri.

A nivell local em preocupen diferents temes que m'agradaria que es poguessin resoldre per al bé de tothom, però soc poc optimista. L'obra pública a Arenys arrossega una història de desencerts que fa basarda, i tot s'acaba abocant-hi diners, construint malament, i amb una necessitat de manteniment urgent que no caldria si s'hagués fet bé des de l'inici. Es van alternant governs, de diferents colors, que ens agraden més o menys, però els problemes subsisteixen i les obres s'encallen eternament. 

És important afegir, que no sempre l'administració local està en condicions d'actuar lliurement, sinó que hi ha administracions supramunicipals que la condicionen fins al punt que en molts casos la inhabiliten per poder tirar endavant temes que són vitals per a nosaltres, però que des de fora no es veu de la mateixa manera. Les competències que té la Generalitat, l'Estat, la Diputació, o organismes i empreses com l'ACA, Renfe i Adif, són a vegades un impediment per millorar la nostra vila. Llavors no n'hi ha prou amb bon gestors, sinó que cal molta pressió i insistència, sense que això sigui garantia d'èxit.

Hem d'agrair l'esforç i dedicació dels nostres representants polítics, però els hem d'exigir professionalitat i saber assessorar-se d'allò que desconeixen, de manera que no s'excusin en el desconeixement per no desencallar tot allò que fa anys que tenim aturat o empantanegat.

M’he passat al digital

Digueu-me antiquat, però us asseguro que m’està costant acostumar-me a la lectura diària de les notícies i articles periodístics en digital. Són molts anys de llegir el diari en paper. De reservar els diaris quan marxo de vacances per recuperar-los a la tornada. Fins i tot de resoldre el sudoku del dia. Tot això paral·lelament a les entrades a internet i el seguiment de les últimes notícies i tot el que se’n deriva a les xarxes socials.

M’està constant com ja em va passar amb la lectura de llibres digitals, i que vaig haver de tornar al paper. Estic acostumat a treballar amb l’ordinador, i a utilitzar potser excessivament el telèfon mòbil, però tenir un diari a les mans i anar passant fulls em genera una espècie de plaer que ara, sense premsa escrita, em resulta estrany. Estic convençut que me’n sortiré. Es tracta, com amb tot, de voler-ho i te’n surts, com amb tantes altres coses a la vida, des del petit detall de deixar de fumar, o de fer exercici diari per trobar-te millor. 

Un dia algú em preguntava com organitzaríem les calçotades si no teníem diaris. També podríem pensar en la manera d’encendre el foc a la llar, o bé el sistema que utilitzarem quan acabem de fregar el terra i necessitem passar. Els diaris han jugat un paper important a la nostra vida, no només a l’hora d’informar-nos, sinó també després quan les notícies queden obsoletes.

El diari digital té l’avantatge de ser més ràpid a l’hora d’informar-te. Tens sempre a punt les últimes notícies, i t’arriba a casa a l’instant. No has de sortir a la llibreria a comprar-lo. Malgrat tot, el paper ha format part de la nostra vida des de sempre. Ja no recordo els anys que fa que em vaig subscriure per primera vegada a un diari i no he deixat de llegir-ne.

El repte que tenim, però, sigui amb paper o digital, és aconseguir tornar a la bona premsa, a aquella que t’informava sense gaires manipulacions. No exigim objectivitat, perquè això no és el que busquem. Ja sabem que les persones pensem d’una manera, tenim una ideologia, veiem les coses des d’una perspectiva, però sí que exigim honestedat. Que no ens enganyin conscientment. I això, malauradament, és el que passa en el món de la comunicació. S’utilitza la premsa per manipular la gent, per confondre-la, i això no ho hauríem de permetre.

M’hi estic esforçant i ja he trobat l’alternativa digital del sudoku. Crec que en poc temps podré afirmar que ja no tinc necessitat de llegir la premsa en paper. Potser només de tant en tant, per recordar com ho he fet tota la vida, dedicant-hi moltes hores, reflexionant sobre l’opinió dels altres, que m’arribava a primeres hores del dia.

Compromís amb Arenys

Sovint quan parlem dels polítics que ens governen surt el tema del compromís assumit i que no sempre queda prou explícit. Exigim que ens tinguin en compte i que treballin realment per a tothom, al marge de quina sigui la ideologia o si els hem votat o no. Malauradament ens oblidem del compromís que tots hem de tenir amb el poble on vivim, cadascú des del seu lloc, de les seves activitats i relacions.

Si ens parem a pensar una mica ens adonarem que no sempre tenim en compte que vivim en societat i que les coses no es fan soles, sinó que cal una actitud ferma i conscient davant de qualsevol acció, per insignificant que pugui semblar. 

Tot això ho dic perquè hi ha situacions que ens semblen prou desagradables i que la primera reacció que tenim és la de culpar els polítics de torn perquè no ho fan prou bé. De ben segur que les coses es poden millorar, i que no sempre els nostres governants ho encerten, però és bo i interessant analitzar-ho a fons i comprovar quin grau de responsabilitat recau en nosaltres i veure si realment no podria anar millor si tothom de la seva part hi col·laborés una mica més.

Governar un municipi no és fàcil i hem d'entendre que les persones que fan el pas tenen voluntat de fer-ho bé i de no escatimar-hi esforços, però és ben cert que sense la col·laboració de tots els resultats no seran del tot satisfactoris.

El tema de la neteja, per exemple, és un problema greu a la nostra vila, però no és una responsabilitat exclusiva de qui fa la neteja, sinó també de qui embruta. Ens queixem molt de la recollida selectiva i observem que no acaba de funcionar bé. Estem segurs, però, que tot és culpa del sistema? Estarem més o menys d'acord en com fer-ho, però si la nostra actitud no és positiva i col·laborativa, no hi haurà cap sistema que acabi funcionant.

Cal fer molta pedagogia per fer entendre que tots som imprescindibles perquè la vila funcioni. És important asseure'ns a parlar i discutir sobre com fer les coses per arribar al màxim acord, però al final el que serà important i decisiu serà l'actitud que cadascú de nosaltres assumeixi. Si no hi col·laborem no aconseguirem aquella vila neta i endreçada que tots, haig d'entendre tots, volem i desitgem per a Arenys de Mar.

Felip VI entra en campanya a Barcelona

No sabem amb qui es presenta, però sí sabem de qui no vol ni sentir-ne a parlar. Hi ha un grup de partits polítics que els té creuats i farà tot el possible per deixar-ho veure, farà l'arbre forc per deixar-los a la cuneta.

JxCat i ERC havien demanat a la Junta Electoral que no deixés que el rei dels espanyols vingués en campanya electoral a Barcelona. Ho consideraven com una presa de posició a favor dels partits constitucionalistes. La Junta Electoral, però ha decidit que el rei és neutral i que per tant té tot el dret de venir a terres catalanes a fer el que li plagui.

Després de sentir el seu discurs el 3 d'octubre de 2017, ningú pot pretendre la neutralitat del rei. És més, fins i tot els unionistes catalans varen quedar retratats aquell dia, encara que facin veure que no es van sentir al·ludits. 

Ja vaig dir el seu dia que a mi aquest rei no em mereix cap reconeixement. El respecto com a persona, però no com a rei. L'esmentat dia 3 d'octubre em va deixar molt clares les coses. Vaig veure clarament que no era el meu rei per voluntat pròpia, i en tot cas si ho era, es tractava d'una imposició que no acceptava.

Tot i així, no em preocupa que aquest bon home vingui a Catalunya a veure la gent que el convida. Trobant-nos en campanya electoral, tampoc em farà canviar el vot, i no crec que provoqui canvis a cap dels votants independentistes. No cal, doncs, preocupar-se per la seva visita i el millor que podem oferir-li és la indiferència, com si no hi fos, com si no existís.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.