Un festival obsolet

Ahir es va celebrar el festival d'Eurovisió. Un festival que vaig deixar de mirar fa molts anys. Els meus records són d'aquells anys d'un sol canal de televisió, en blanc i negre, i època franquista. Varen ser els anys de la Sandie Shaw, amb la cançó Puppet on a String (1967), la Massiel, amb La, la, la (1968), o la Salomé, amb Vivo cantando (1969).

Segur que el nivell dels cantants i de les cançons no ha variat gaire, però abans teníem poques ocasions d'escoltar música d'altres països i estils, i amb poca cosa t'acontentaves. Tampoc no teníem alternativa televisiva, i poc més.

Si avui en parlo, no és perquè n'hagi fet un seguiment, sinó perquè ahir mateix em vaig assabentar que era el dia del festival, i que els responsables del mateix havien amenaçat a la televisió espanyola amb una sanció si els comentaristes parlaven de Gaza. Ja sabeu que Israel, tot i no ser un estat europeu, fa anys que hi participa. Potser perquè el principal promotor és una empresa israeliana, o perquè els europeus ens ho hauríem de fer mirar.

Fa temps que no llegeixo articles en defensa d'Israel. A Catalunya teníem i tenim alguns articulistes que sempre els han defensat. Potser ara prefereixen tancar la boca i esperar millors temps, després de veure tot el que està fent el govern israelià. No podem culpar els seus ciutadans, més enllà de la seva responsabilitat a l'hora d'escollir els seus governants. El que està fent Netanyahu i el seu govern no té cap mena de justificació, i el paper que juguen els nostres dirigents, tampoc.

He vist que la representant espanyola, que desconec totalment, va quedar classificada en els darrers llocs. Crec que és la tònica dominant. Desconec els criteris i els responsables d'elegir el representant de l'estat, però en tot cas no deuen tenir gaire bon gust. No he escoltat la cançó, ni en tinc cap mena de ganes. Només veient les imatges, sense so, per les xarxes socials, ja n'he tingut prou. A més, un festival que es posiciona d'aquesta manera amb relació a Israel, ja està tot dit. Crec que Rússia està exclosa per qüestió política. Si és així, per què en aquest cas s'ha exclòs i en el cas d'Israel, no? Algú m'ho pot explicar?

Amb més sensibilitat aniríem millor

Aquest matí llegia una notícia on es parlava de la manca de sensibilitat i m'ha fet reflexionar. La interpretació que fem de la sensibilitat, sobretot referit-nos als altres, a vegades és molt interessada, i si més no diferent entre nosaltres. Què volem dir quan manifestem que l'altre no té prou sensibilitat? Que no pensa igual que nosaltres? Que no ens fa cas? Que no presta prou atenció a coses que a nosaltres ens motiven o afecten?

És perillós no ser conscients del veritable concepte de la sensibilitat o bé de la interpretació que en fa cadascú. Alguns es manifestaran molt sensibles escoltant una cançó, i d'altres veient el naufragi dels emigrants del Mediterrani. Quan demanem alguna cosa que ens és negada podem afirmar tranquil·lament que l'altre no ha estat prou sensible?

Jo crec que no sempre fem bon ús de la paraula sensibilitat i és per això que moltes vegades no ens entenem, o bé critiquem els altres i els considerem insensibles. La notícia, que no especifico, però que qui em segueix pot endevinar fàcilment, utilitza sensibilitat en un afer molt interessat, que no dic que no s'hi hagi de ser sensible, però es poden deduir altres raons, sobretot quan coneixes ambdues parts.

Quan anava a fer l'escrit he llegit un tuit criticant la insensibilitat d'Arcadi Espada vers els polítics presos, a qui critica els miraments que reben per part de la direcció penitenciària. En política penso que la sensibilitat brilla per l'absència, si més no està condicionada als interessos polítics de cada formació, i així ens va el país.

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.

L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.

A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.

Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.

M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.

Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.

Mor Georges Moustaki

Tot i conèixer el seu estat de salut, sempre dol quan una persona com Moustaki mor. Feia molts anys que l'havia perdut, i gràcies a Marina Rosell en vaig tornar a sentir a parlar. No era el mateix. Estava malalt i es veia molt més vell del que realment era.

Durant uns anys va ser un dels cantants que m'agradava escoltar. El missatge de les seves cançons i la musicalitat, m'atreien i em passava moltes hores al costat del tocadiscs. Recordo un Lp, un disc de vinil en blanc i negre amb un primeríssim pla de la cara de Moustaki.

Georges Moustaki va néixer a Grècia, però la seva vida artística es va desenvolupar a França. El recordo al costat d'altres cantants francesos o bé que, com en el cas del belga Jaques Brel, varen popularitzar la cançó francesa.

Cantant del maig del 68, una de les cançons més conegudes fou 'Le Métèque', però n'hi ha moltes més que podria mig cantar, recordant vells temps de la meva joventut. Són cançons seves: 'Ma solitude', 'Il est trop tard', 'Ma liberté' i 'La dame brune'.

Avui el protagonista és Georges Moustaki a qui moltes persones de la meva generació vàrem seguir la seva carrera artística i cantar les seves cançons. Descansi en pau.