Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

Proscrit per haver-se presentat a les eleccions

S'ha obert un debat interessant que m'agradaria que fos serè i argumentat sense exabruptes, declaracions fora de lloc i encara menys insults i atacs personals. El tema és prou interessant per comentar-lo i es pot anar ampliant amb altres exemples que tots tenim present a la memòria. Em refereixo a les portes giratòries que també provoquen discussions i no crec que s'hagi pogut arribar a cap conclusió.

Tomàs Molina, el famós meteoròleg de TV3 es va acomiadar de la televisió perquè havia decidit presentar-se a les eleccions europees per ERC. No volia aprofitar la finestra ni influir en els resultats electorals. Que la gent no votés ERC perquè s'hi presentava. 

Si més no abans, els presentadors de programes televisius tenien vetat fer anuncis publicitaris, per no confondre la gent. No sé si això encara funciona d'aquesta manera, però sens dubte que sortir a la televisió té un afegit d'influència prou important per regular-ho.

Sigui com sigui, però, Tomàs Molina no va aconseguir entrar al Parlament Europeu. Probablement va aconseguir vots personals, però no els suficients, i es va quedar fora. I ara què fa? Pot tornar a presentar les notícies del temps o se l'ha de vetar eternament?

El consell professional de TV3 considera que no pot sortir en pantalla. Que ha de continuar treballant-hi d'amagat. És just? Té sentit? Quin mal pot provocar? D'alguna manera ell es va pronunciar políticament anant en unes llistes concretes, però això l'inhabilita per sempre? Una cosa és valorar què passa en campanya electoral i l'altra és tancar-li les portes de la televisió per sempre.

Suposo que tothom hi dirà la seva, i espero que les opinions no vinguin condicionades pel nom del partit on es va presentar. Avui formar part d'unes llistes electorals condiciona negativament la teva imatge. Et col·loquen una etiqueta com si no hi hagués vida més enllà dels partits polítics. Si entenem la política com a servei públic, l'efecte hauria de ser el contrari. Tot haurien de ser elogis per la valentia i predisposició a treballar per a tothom, sempre segons la teva manera de pensar, i això ningú ho hauria de qüestionar. És cert que tots coneixem comportaments no desitjables, i probablement aquests són l'esca del pecat.

Temporal polític després de les pluges

Sembla que la ratxa de pluges ha passat i ens vindran dies de més sol. Fa uns mesos potser no ens hauria agradat, però ara, havent vist que s'ha recuperat una mica el nivell dels nostres pantans, i amb vista als mesos d'estiu, sembla que ja no ens sentim tan preocupats i que ja no ens cal la pluja. De totes maneres no abaixem la guàrdia perquè encara falta molta aigua per assegurar un abastiment correcte.

    Si les notícies són millors, quant a la meteorologia i concretament al règim de pluges, no podem dir el mateix de la política i el món judicial, després de les eleccions al Parlament Europeu i la publicació al BOE de la llei d'amnistia. El nou partit polític d'extrema dreta, de l'influencer Alvise, no sé si comportarà molts maldecaps a la institució, però ben segur que ocuparà sovint pàgines dels nostres diaris. Dels jutges i la seva lluita contra l'aplicació de la llei d'amnistia no cal ni parlar-ne.

    Un dia, en una tertúlia improvisada, analitzant què passava amb els vots rebuts per formacions polítiques que posen en dubte el seu nivell democràtic, algú qüestionava la capacitat dels electors a l'hora d'emetre el seu vot. Una afirmació molt perillosa, que es podia entendre el sentit, però també interpretar-se molt malament. Posar en dubte el dret al vot universal, i que cada persona és un vot, és posar en dubte la democràcia i els seus principis més sagrats. Va costar molts anys i lluites aconseguir que tothom pogués votar, com per ara posar-hi impediments. Una altra cosa seria qüestionar la llibertat de presentar-se a les eleccions, sense oferir un mínim de garanties que el comportament futur respectarà les regles democràtiques del sistema polític. Estem massa alliçonats que cops autoritaris s'han produït de la mà de la plataforma democràtica. Usar la democràcia per aconseguir el poder i llavors destruir-la, o si més no, degradar-la.

    Personatges com Alvise, a qui desconeixia, no són gens saludables per a la democràcia, sobretot quan aquesta s'aguanta per un fil. Si avui dia resulta tan difícil desxifrar la informació que ens arriba per poder distingir allò que és cert d'allò que és fals, només falta donar poder a personatges que fan de la mentida i l'engany el seu pa de cada dia. No sé què més haurà de passar perquè ens adonem que no ho estem fent bé, i rectifiquem abans no sigui massa tard.

Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

Per què tanta abstenció?

La informació que ens arriba de la jornada electoral i el que he vist quan m’he acostat al meu col·legi electoral per exercir el meu dret, i probablement el meu deure cívic, la participació serà baixa, massa baixa, i molts es posaran les mans al cap. La pregunta que tots ens hem de fer és per què som incapaços de motivar la gent a anar a votar? Què fa que les persones es quedin a casa i no es moguin per escollir els seus representants polítics a les institucions?

    Segur que els motius són diversos, però n’hi ha alguns que caldria destacar per sobre dels altres. En el cas del Parlament Europeu, que s’emporta el rècord d’abstencionisme, seria la insuficient informació que es dona de la seva utilitat, funcions i competències. Per a què serveix el Parlament? Quines funcions té la Comissió Europea? I el Consell Europeu? No el confonguem amb el Consell d'Europa, eh!

    En general, l’abstenció no és patrimoni únic d’aquestes eleccions, sinó que en general cada vegada n’hi ha més i sobretot entre els joves, que són el futur. 

    Els defensors de la democràcia participativa coneixement les dificultats d’engrescar la gent a participar tret d’aquelles persones que jo anomeno professionals de la participació. I tot això arranca d’un pas previ: la informació, la transparència i la pedagogia. És molt important trobar sentit a les coses. Quan una cosa interessa la gent es mou. Per què no interessa la política? Qui és el responsable d’aquesta manca d’interès? Són els polítics? Només ells?

    Els resultats d’avui, que desconec en el moment d’escriure aquest post, poden condicionar negativament el futur d’Europa. Els euroescèptics cada vegada són més i la delegació de competències a Brussel·les troba més detractors. Molts estats voldrien recuperar-ne, i aquells candidats a entrar a la Unió Europea, no és que creguin en la bondat de caminar junts i enfortir la Unió, sinó que simplement esperen obtenir-ne uns beneficis extres. Amb aquestes intencionalitats el futur d’Europa és negre.

    Demà podreu valorar els resultats electorals, per ara em quedo amb la participació, que no és una bona notícia. D'aquí a unes hores probablement haurem de lamentar l'auge de l'extrema dreta, que tothom vaticina. Aquests hauran aconseguit aixecar de la cadira els seus votants, la resta no. 

No utilitzeu l'esquerra en va!

No sé si el món d'avui continua diferenciant l'esquerra amb la dreta, però a mí em costa cada vegada més definir que és l'esquerra, per on es mou i què n'ha quedat d'allò que havíem vist fa anys, quan érem joves. El president Pedro Sánchez continua dient que són el govern més progressista de la història. A casa nostra, al PSC, defensant el Hard Rock, costa de veure-li l'esquerranisme. I ara, per acabar-ho d'adobar, apareix una nova marca política, Izquierda Espanyola, que vol entrar a Europa i després ser present al nostre Parlament. Una formació política impulsada per fundadors de Ciudadanos. No rigueu!

    El senyor Francesc de Carreras, líder d'un partit polític d'esquerres! I res a veure amb l'objectiu màxim de Ciudadanos, contra el català, res! Curiosament, però, un dels candidats a parlamentari europeu per aquesta formació és el pare de Canet de Mar que va demanar més hores de català a les aules i, d'alguna manera, va provocar la sentència del 25%. Una simple casualitat!

    I per què es fan dir d'esquerra? És molt fàcil d'entendre! Des de la dreta s'està intentant desestabilitzar el PSOE, que amb el lideratge de Pedro Sánchez, pactant amb els independentistes, s'aguanta per un fil, amb uns barons socialistes molt crítics i ben relacionats amb el PP i Vox, destacant qui fou president del govern, el senyor Felipe González. També d'esquerres!

    No ens estranyem, doncs, que amb aquest panorama, la gent ja no sàpiga on és l'esquerra i la dreta, i anem als extrems. El PP cada vegada més a la dreta i el PSOE també. On és el centre?

    Ja no sé què pot passar diumenge vinent, amb formacions estrambòtiques com Se acabó la fiesta i Izquierda Espanyola. Desconec quins seran els criteris per votar una o altra formació: la imatge dels seus líders? les promeses en campanya? les ganes de canviar de cromos?

    El problema de tot plegat és que el resultat condicionarà el futur, i aquest no és gaire clar. L'extrema dreta està creixent, amb un discurs populista i en contra dels partits tradicionals que no han sabut retenir militants ni simpatitzants. Europa és dèbil i a partir de diumenge encara ho pot ser més. I aquí, a casa nostra, el més calent és a l'aigüera.

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

L'avorriment de les falses promeses

No segueixo la campanya electoral d'aquests dies, però, encara que no vulguis, t'arriba informació sobre declaracions i promeses que ja saps com acaben. No la segueixo, no pas perquè no consideri important el Parlament Europeu, ni la feina que s'hi pot arribar a fer, sinó pel cansament que em provoquen els discursos dels líders polítics.

    Hi ha persones que no s'imaginen el que pot arribar a decidir Europa i per això probablement deixen de votar. Caldria fer una bona campanya pedagògica per explicar què s'hi cou, i la importància del vot a l'hora de promoure aquells partits amb qui et sents més identificat ideològicament. És cert que Europa necessita reformar-se i, com ja he dit en alguna altra ocasió, treballar a fons perquè sigui realment una unió, amb prou força per anar amb el cap ben alt, cosa que avui està més que qüestionat.

    Tornant als discursos avorrits, que cansen, però també et fan enrabiar, avui llegia que el president del govern espanyol, per defensar, a Barcelona, l'opció socialista, ens recorda que millorarà el finançament autonòmic i procedirà al traspàs de Rodalies, com ens ha promès. Permeteu-me que ho posi en dubte. Són massa anys sentint a dir el mateix, i ja no t'ho creus.

    El traspàs de Rodalies és una promesa que s'arrossega, amb moltes dificultats, ja que fins i tot els sindicats s'hi posen de cul, però sense un bon traspàs amb una bona maleta de diners per fer tota aquella inversió transformadora que ens han negat fins ara, no aconseguirem que el transport públic a Catalunya funcioni amb una mica de decència. Avui és vergonyós i seria denunciable si tinguéssim algun tipus de confiança en la Justícia que s'administra al país. 

    I l'altre tema, el finançament, ja no cal ni parlar-ne. Quants anys fa que va caducar l'actual sistema de finançament? Potser 10 anys? Amb el PSC governant a Catalunya tampoc és que puguem fer repicar les campanes. El presidenciable, una mica peix bullit, parla del principi d'ordinalitat. Realment si fos capaç de fer-lo aplicar tindríem molt de guanyat. Algú es creu que ho aconseguirà? Li permetran tots aquells barons socialistes d'autonomies privilegiades que no aporten res i ho reben tot?

    En aquest post hi he posat molts dubtes. Tant de bo que un dia hagi de dir que em vaig equivocar. Què més voldria que tot canviés per a bé! El que passa és que els anys m'han endurit la pell i m'han fet veure que nosaltres sempre serem l'ase dels cops. No ens deixen marxar, però tampoc no ens estimen.

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

El PP cada vegada més a l'extrem

Està bé que es treguin la carota i ensenyin qui són veritablement els diputats, i en aquest cas eurodiputats, del PP, més propers a Vox que no pas a la dreta europea. Dolors Montserrat és l'exemple de la dreta més rància del PP i ho demostren amb el seu posicionament als acords que es prenen al Parlament europeu.

He llegit que els diputats del PP al Parlament europeu han votat en contra de pressionar Polònia i Hongria per la seva deriva autoritària. Deu ser que ja s'hi troben, se senten interpel·lats. Si ells governessin a Espanya estarien en la mateixa situació que els dos països citats.

S'ha de ser transparent i Dolors Montserrat ho és, i el grup d'eurodiputats que lidera sembla ser que també ho volen ser. Els veurem mentre hi tinguin a Puigdemont i Comín d'eurodiputats, abans no es concedeixi els suplicatoris sol·licitats pel Tribunal Suprem, però estic segur que els veurem en molts altres temes, ara que l'extrema dreta s'ha posicionat clarament a Europa i particularment a Espanya. 

Tot plegat deixa entreveure que es juga més amb el cor que no pas amb el cap. Hi ha odi i set de venjança pel ridícul que han fet, i perden els papers a l'hora de posicionar-se davant les adversitats. És trist que a nivell espanyol no existeixi cap dreta moderada, i que els tres partits de la dreta s'hagin posicionat a l'extrem, a la radicalitat que no és bona per a res.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

El Tribunal Suprem ja ha decidit

Diuen que a ERC estan indignats per la sentència del Tribunal Suprem que treu la immunitat d'Oriol Junqueras i no el deixarà anar al Parlament Europeu, a la reunió del proper dilluns. Estan indignats? Que potser es pensaven que la sentència seria diferent? El senyor Marchena i companyia són molt espanyols i cap europeu els pot obligar a fer allò que no volen.

De moment ERC ja ha permès que Pedro Sánchez sigui president. Ja sé que els poders son independents, i una cosa és el poder executiu i l'altre el judicial, però a més el poder judicial no li farà cap favor especial al PSOE, perquè els senyors jutges són la dreta pura que s'ha mantingut des del franquisme, de pares a fills i amics.

Desconec els camins que poden emprendre els defensors, en aquest cas, d'Oriol Junqueras, però m'imagino que tot és a molt llarg termini. De moment la dreta ha aconseguit el que volia. No ho aconsegueix a les eleccions, però sí a través del poder judicial. És així de fàcil.

És indignant que es pugui reconèixer que no es va tractar Junqueras com es mereixia, però que ara ja és massa tard. Això és una burla pura i dura. I sortirem al carrer a exigir justícia, però no servirà per a res. Només essent fora de l'àmbit d'actuació del poder judicial espanyol, podrem pretendre ser un país lliure, on hi regni veritablement la justícia. Entretant, i amb el govern que tenim, molta paciència i a esperar que els nostres néts s'ho trobin millor.

Sí, però tanquem-lo de seguida!

L'Advocacia de l'Estat ha demanat al Tribunal Suprem que deixi prendre l'acta d'eurodiputat a Junqueras, però que s'afanyi a demanar el suplicatori al Parlament europeu perquè li puguin treure la immunitat i tancar-lo ben aviat. La possibilitat de declarar nul el judici i per tant la sentència ferma de presó, no l'han contemplat. Això satisfà ERC?

La pregunta que ens fem és si amb la proposta de l'Advocacia de l'Estat, ERC ja en té prou per pactar el nomenament de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Ho han treballat per desencallar les negociacions, però mantenint els presos d'acord amb la sentència del judici? Què n'ha tret ERC?

És ben clar que al PSOE només l'interessava l'abstenció d'ERC i a poder ser a canvi de res. Deixar que Oriol Junqueras actuï d'eurodiputat unes setmanes o uns mesos, és un regal suficient? M'imagino que els altres partits independentistes, sobretot la CUP, no estaran gaire contents. Ve a ser un vendre's per un plat de llenties, o no?

Suposo que amb aquesta declaració es tancaran les negociacions i tindrem president no interí ben aviat, però ens caldrà uns quants mesos per valorar si la jugada ha estat encertada, o bé si, com sempre, ens hem deixat enredar. Continuo pensant que anem amb el lliri a la mà, i així no s'arriba enlloc.

El mal fer de la representant espanyola

Aquests dies hem llegit la mala reacció de l'eurodiputada espanyola vers el president del Parlament Europeu, arran de la sentència del Tribunal de Luxemburg i la conseqüent resposta del president, que no podia ser altra, però que no ha agradat a la socialista espanyola.

Vergonya aliena és el que provoca aquesta manera de ser i d'actuar. Puc entendre que no agradi que una sentència en sigui contrària, però la mala educació no queda mai justificada. Des de petits hem après a comportar-nos davant les dificultats, les bufetades i les resolucions que no ens agraden, però sembla que no tothom ha rebut la mateixa educació i així es veu.

Mentre les coses es fan a dins, resulta molt complicat analitzar-les, perquè els costums i tradicions són diferents i es fa difícil trobar els paràmetres per comparar, però en el moment que surts de casa i et relaciones amb altres països és quan pots veure les diferències i l'educació, en tots els sentits, que uns han rebut o deixat de rebre.

La convivència a Europa deixa en evidència les mancances d'uns i altres i la manera d'actuar. Espanya ha viscut molt bé, beneficiant-se de tot i tots. Ara que ha sorgit el problema de l'encaix de Catalunya i s'ha internacionalitzat, de mica en mica s'ha anat veient que hi ha una manca d'arguments i de saber fer. Que les coses es fan a la brava, utilitzant el poder i no la raó, sense defensar els drets més elementals. Bon Nadal!

Vigília de la manifestació catalana a Estrasburg

Demà dimarts molts catalans seran a Estrasburg, però no hi seran ni Puigdemont ni Comín. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha rebutjat les mesures cautelars perquè demà els dos eurodiputats catalans s'asseguessin al Parlament Europeu provisionalment, la qual cosa no vol dir que no estudiï a fons el tema per dictar sentència.

Una vegada més amics, companys i familiars es trobaran en una ciutat europea reivindicant els drets dels nostres polítics presos i exiliats. Europa, a qui tenim dipositada més confiança, no s'ho pren a la lleugera i vol evitar un pas en fals. És per això que vol estudiar bé les circumstàncies per poder sentenciar correctament. A Espanya ja sabem que les sentències i amenaces contra els catalans són molt habituals i amb pocs miraments.

Avui contemplem per Internet com han començat a arribar catalans a la ciutat francesa d'Estrasburg. Desitgem que facin honor al concepte que tots volem que tinguin de nosaltres. Reivindicadors, insistents, però educats, no violents i amables. Demà hi haurà una altra ocasió per fer córrer les xifres sobre l'abast de la manifestació catalana.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

Un Plenari del Parlament Europeu pràcticament buit

Ahir ens deixaven veure i escoltar l'exaltada crítica del president de la Comissió Europea al Parlament Europeu, per la minsa assistència de parlamentaris en la sessió en què va assistir-hi com a convidat. Sens dubte que la imatge que presentava el Parlament, pràcticament buit, feia pena i com algunes persones han dit, ajuda molt a la desafecció de la gent i el poc respecte i credibilitat que genera el Parlament.

Si escoltes les diferents opinions i explicacions relacionades pots entendre que en moments determinats el nombre de parlamentaris presents a la sala sigui tan escàs. Una durada excessiva de les sessions del Parlament, la coincidència amb les reunions de treball de les comissions i altres actes polítics, no ajuda a què el Plenari estigui realment ple, però potser la solució passa per evitar aquestes coincidències i reduir la durades de les sessions.

Hi ha, al meu entendre, un motiu encara més important que provoca aquest poc interès per al Parlament Europeu i és la gran distància que existeix entre els diputats europeus i els seus votants, i la sensació que els teus representants, que amb prou feina els coneixes, juguen un paper gairebé anecdòtic. Si ja notem distant la nostra relació amb els diputats del Parlament català, imagineu-vos el Parlament Europeu, que a més compta amb tot un entramat d'organismes amb una divisió de competències de difícil comprensió per a la majoria d'europeus.

Tot i que continuo creient en la validesa de la Unió Europea, sobretot mentre depenguem d'Espanya, no hi sé veure massa possibilitats d'avançar si no es produeixen uns canvis importants en el funcionament dels organismes europeus i les seves competències i representativitat.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?