El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

Les xarxes socials en contra d'ICV

Les xarxes socials estan que bullen parlant del procés sobiranista, la llista única, la de Catalunya sí que es pot... i tothom hi diu la seva. Majoritàriament hi ha una crítica important a ICV per apuntar-se al bloc de Podemos i, d'alguna manera, sucumbir a la seva voluntat que es considera contrària a la independència.

De fet ICV ha estat coherent i, davant la possibilitat de desaparèixer del món polític, ha decidit apuntar-se al carro de Podemos que és la força que els venia a desbancar. Herrera i Camats ja varen deixar clar que estaven pel dret a decidir, però no per la independència, encara que Camats hagués votat Sí-Sí, i Podemos a Catalunya també ha, més o menys, dit que hi estan a favor. L'altra cosa és que ens ho creiem.

A la xarxa no es creu i jo em pregunto on són els crítics i sobiranistes d'ICV? S'hi han quedat per anar junts amb Podemos? Han passat a la CUP? Estan en standbye? Serà bo saber-ho per elaborar els nostres càlculs.

Tenint present la representativitat que pot tenir l'opinió de la xarxa en els electors que es manifestaran el dia 27 de setembre, l'opinió majoritària és la de col·locar dues llistes com a independentistes, animant els desencisats d'ICV a optar per la CUP, si tan malament els cau el president Mas.

I els votants d'UDC? Les dues formacions s'han aguantat durant molts anys, intentant dissimular les seves diferències, però una vegada han trencat les relacions, tot són pestes contra l'altre. És significatiu, però, que majoritàriament només tinguin una direcció, les pitjors crítiques són les que UDC dirigeix contra CDC. Se'n poden fer moltes lectures, i jo em quedo en què el germà petit ha d'esforçar-se més que ningú per no acabar desapareixent. 

El perquè de la sintonia constant entre el PP i C's

Des de fa un temps que em pregunto el perquè de la sintonia de PP i C's en tots o gairebé tots els temes que tracta el Parlament català. En el cas del procés sobiranista també s'hi apunta el PSC, però hi ha molts altres temes en què PP i C's voten el mateix. No sé si m'hauria de sorprendre o té una explicació evident.

El naixement de C's va ser força original perquè tothom es barallava per posar-li una etiqueta i tothom hi deia la seva. El primer a resoldre era si es tractava d'un partit d'esquerres o de dretes. Si sorgia per desencisats del PP o del PSOE.

A la presentació que varen fer a Arenys de Mar, recordo que entre ells es varen discutir per si eren de dretes o d'esquerres. Semblava clar que hi havia de tot, però no es podia negar que l'estil era més semblant a un partit de dretes.

Han passat uns quants anys i ara sembla que volen tenir presència municipal i també a la resta d'Espanya, tot i la competència de Rosa Díez, una altra líder d'un partit que no acaben de definir-se entre la dreta i l'esquerra. De fet Rosa Díez venia del PSOE, però el seu partit, de progressista no en té res.

Veurem quin és el resultat municipal que tenen l'any vinent, i a qui treuen vots. El que ha deixat molt clar C's és que són un partit populista, espanyolista i detractor del govern català, sigui qui sigui qui governi. I d'aquí ve la seva sintonia amb el PP. Ambdós partits actuen i prediquen contra la Generalitat i Catalunya. Només volen guanyar protagonisme, no pas per governar Catalunya, sinó per impedir que ho facin els partits que s'estimen el país. D'aquí ve que em sàpiga tan greu que el PSC s'hi relacioni de manera tan amical, comenci a coincidir tant amb ells a l'hora de votar, i pugui arribar a caure en el mateix sac.