Declaracions contradictòries. Qui diu la veritat?

Si a més de tot el que s'està descobrint d'una part de polítics, que no de tots, resulta que es contradiuen a l'hora de donar la informació, com volen que tinguem confiança en ells?

Encara que una mica d'esquitllada, he sentit alguna de les declaracions de la ministra de defensa i del ministre d'interior amb relació als fets de Ceuta de finals de juliol i he quedat molt sorprès. Crec que la millor estratègia per generar confiança és anar tots a la una, encara que no diguin tota la veritat. I amb això no vull defensar la mentida, però declarar coses contradictòries dos membres del Consell de Ministres no és la millor manera d'encarar els problemes.

Són massa els fets que demostren el descontrol de la majoria dels ministeris per a sorprendre'ns del que està passant. Probablement, la ministra de defensa és qui té la raó, ja que les declaracions del ministre d'interior, des del primer dia, han generat molta desconfiança. La seva manera d'exercir la política i de controlar els seus funcionaris té molt a desitjar, i si no que li demanin al menor que aquest diumenge va ser colpejat per uns energúmens, pel simple fet de portar una estelada.

Que ho demanin també als manifestants antifeixistes quan s'encaren amb la policia que protegeix els manifestants feixistes, que cada vegada n'hi ha més. De fet, aquest senyor té un currículum abans de ser nomenat ministre que ja no desperta ni simpaties ni confiança. És el que tenim i es valen del fet que l'alternativa, que es troba a l'altra banda de la porta, encara no un any, té tots els números per malmetre encara més la convivència.

Vivim temps difícils i l'única cosa que podem dir és que només anant de la mà aconseguirem superar aquest període que es pot allargar durant anys, però que un dia o altre haurà d'acabar. De moment, però, els demanaria que a l'hora de donar resposta a les seves actuacions tinguin la delicadesa d'anar junts i no contradir-se, que això ho malmet tot encara més.

És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

El caos de Renfe, la cançó de l'enfadós

He llegit que el PP demanarà explicacions al ministre de Transports, Óscar Puente, perquè se'n va de vacances mentre milers d'espanyols pateixen el caos de Renfe. Voldria dir-los, al PP espanyol, que amb la situació d'ara i de sempre seria impossible que un ministre de Transports pogués fer vacances ni un sol dia. Els catalans, amb Rodalies, ho tenim plenament assumit, però potser més enllà de l'Ebre la cosa ja no és tan habitual. Ho desconec.

El caos de Renfe ve de lluny i no sé veure el final del túnel. Darrerament, s'ha comentat que la línia R1 seria traspassada a la Generalitat aviat, però ni així tinc cap mena de confiança que el servei millori i no continuem patint els retards i cancel·lacions de trens. Els que hem treballat fora del municipi o bé hem tingut fills estudiant a la Universitat, tenim prou evidències de quin és el panorama habitual en el transport. Aconseguir que un dia, un sol dia, els trens funcionin bé, és gairebé impossible. Com a molt pots tenir la gran sort que el tren que has fet servir, aquell dia hagi transcorregut sense greus anomalies.

Estic d'acord que s'exigeixin responsabilitats al govern de torn. Ara, amb el PSOE, i abans, amb el PP. El mal és endèmic. La manca d'inversions i la priorització de l'AVE, encara que sigui en recorreguts que hi falta gent, recorreguts fantasmes, són les principals causes del desori en el transport més habitual i necessari. Aquell transport que serveix per anar a treballar o estudiar. 

I, malgrat tot, encara hi ha gent que no entén que parlem malament del servei que dona Renfe als ciutadans. Esclar que acostumen a ser persones que no utilitzen el tren, ni ells ni els seus parents més propers. Persones que defensen un govern o un altre només pel color polític i ideologia, però que no es paren a mirar què està passant amb el servei públic.

El ministre de Transports actual acostuma a tirar pilotes fora. És el típic ministre que no assumeix mai la culpa i sempre la reparteix entre els seus adversaris. Segurament que ni el ministre ni els seus familiars agafen el tren. Perquè si ho fessin estarien mentint i amagant la veritat. 

Jo crec que el ministre té el dret de fer vacances, però també l'obligació de deixar el comandament ben servit, amb responsables que puguin donar la cara davant del mal servei. Esclar que al nostre país no estem acostumats que els polítics donin la cara, assumeixin responsabilitats i dimiteixin quan són incapaços de servir bé a la ciutadania.

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Mor l’exministre Josep Piqué

Estic segur que molts voldríem conèixer els pensaments interns de Josep Piqué, exministre d’Aznar, ja sigui per la seva evolució política, com per la seva situació dins del PP que el va fer pujar fins a ministre, però que també li devia fer pagar car la seva manera de pensar i de respectar el nostre país.

Ho he escrit en més d’una ocasió en aquest blog, parlant del PP català i la seva priorització per l’Espanya centralista, amb poca fidelitat a Catalunya. Sempre he pensat que Catalunya es mereixia una altra dreta, que es cregués el país, hi confiés, i treballés per defensar-lo en tot moment. Això, amb el PP català no ha passat mai, però d’alguna manera podríem imaginar que estava en la ment de Josep Piqué.

Probablement no hi va lluitar prou, ja sigui perquè els seus companys de partit no li posaven fàcil, o perquè li calia una empenta, però en el fons jo penso que alguna cosa s’entreveia en ell, que el diferenciava de la resta de dirigents del PP català. Només, per posar un exemple, encara que n’hi ha molts, atureu-vos un moment a pensar en l’eurodiputada Dolors Montserrat, i convindreu amb mi que la diferència amb Piqué és abismal.

Durant un temps, això que jo reclamava al PP català, ho estava fent el PP basc. Crec que ara les coses han canviat molt i també s’ho haurien de fer mirar. En tot cas no ho segueixo gens i per tant no puc dir gaire res més al respecte. A casa nostra el PSC jugava a favor nostre, tot i la feblesa davant la intransigència del PSOE per defensar a fons segons quins temes transcendents per a nosaltres. Això també es va acabar i avui podríem afirmar que estan fent el mateix paper que el PP català.

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

La imbecil·litat al poder

Sovint ens avergonyim dels nostres polítics ja sigui per la seva manera d'actuar o per declaracions que fan i que els deixen en evidència. Ser polític en exercici no és fàcil, i quantes més responsabilitats tens més es complica. Això no treu, però que a vegades els nostres polítics són uns inconscients i altres uns prepotents i creguts.

Avui, mentre escoltava tota una sèrie d'informacions sobre el canvi climàtic i els efectes que ja té avui dia, recordava les declaracions que va fer el seu dia qui fou president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, en què afirmava que un seu cosí, molt savi i entès en la matèria, li havia dit que això del canvi climàtic era una rucada que no sé qui s'havia inventat. 

Tirant més enrere podríem recordar l'accident a les costes gallegues d'aquell barco que transportava petroli i que va fer un vessament tan desastrós, el "chapapote". En aquells moments el senyor en qüestió era ministre d'interior i també va haver de fer el ridícul minimitzant els efectes del naufragi.

Em preguntava avui com podia ser que hi hagués gent tan imbècil i que pogués arribar a tenir un càrrec polític tan important, com el de president de govern. Què li passa a la nostra societat que no hi ha uns filtres de qualitat i competències capaços d'evitar aquestes escalades, i deixar a mans d'inútils i arrogants el poder d'un estat?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desafecció a la política i menys confiança en els polítics que han de governar el nostre país. Els catalans ho estem patint per duplicat, i el futur que es presenta no és gens engrescador. Avui es confirmaven els càrrecs d'un dels partits de govern a Catalunya, i més aviat ens entra pell de gallina.

En una xerrada improvisada que vaig tenir ahir, sense aprofundir en temes polítics sí que arribàvem a la conclusió que calia no ser tan pessimistes i pensar que s'ha viscut èpoques més complexes i les hem superat d'alguna manera. Potser sí que ara vindran uns anys complicats, però hem de confiar que serem capaços d'afrontar-los, si més no per donar ànims als nostres fills que són els que hi hauran de fer front en un futur no molt llunyà.

Una democràcia plena

No és la primera vegada que escoltem l'afirmació que Espanya és una democràcia plena, davant la crítica de manca de democràcia a l'estat espanyol. Avui era el ministre d'Interior, el senyor Fernando Grande-Marlaska, d'un passat més que dubtós. Aquestes afirmacions són molt difícils de discutir perquè són massa ambígües, i hauríem de començar demanant què s'entén per democràcia, i sobretot per democràcia plena.

Voldria recordar les ensopegades de diferents institucions espanyoles a l'hora d'actuar i prendre decisions, i que han posat en dubte la plena democràcia de la seva actuació. No hi ha dubte que el sistema polític espanyol és un sistema que s'emmarca en el model democràtic, i amb l'experiència que tenim del passat franquista, encara massa recent, faltaríem a la veritat si ho neguéssim. Una altra cosa és puntualitzar que és plenament democràtic sense especificar què significa.

Dubtar de les interferències entre els diferents poders polítics i posar en evidència la seva manca d'independència no és anar gaire equivocat. Tenim prou exemples que ho podrien ratificar, sense entrar a parlar del Procés i tot el que envolta el món de l'independentisme català. L'historial del Poder judicial, amb uns jutges amb passat gens democràtic i decisions que encara ho posen més en dubte, poden ajudar a afirmar que la nostra democràcia no és plena, que hi ha moltes coses a corregir i d'això n'hauríem de ser tots conscients.

Ara l'afirmació de la plena democràcia s'ha utilitzat per defensar-se de l'acusació per l'espionatge il·lícit de polítics i activistes independentistes, els seus advocats i persones afins. És un espionatge que es podria justificar plenament per la por al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Això, però encara costa d'acceptar públicament, tot i que sigui molt present a la consciència dels que hauran dirigit l'espionatge.

Ens quedarem en les formes, perquè no hi haurà manera d'entrar en el contingut. Espanya, i amb això inclouria totes les institucions públiques, però també mitjans periodístics i molt bona part de la societat civil, no acceptarà mai que s'exerceix una pressió i també repressió contra els catalans que demanen l'autodeterminació com a solució a la voluntat política d'uns quants d'aconseguir la independència. És per això que es primarà la unitat del territori a la qualitat democràtica de l'exercici polític dels diferents poders i institucions. Amb això està tot dit, i totes les preguntes respostes. No cal esperar res més.

Espiats de dia i nit

Avui ha aparegut la notícia que moltes persones del món independentista català han estat espiats a través del programa Pegasus que, segons diuen, es de fabricació israeliana i es ven únicament a governs estatals, la qual cosa fa que es culpi l'estat espanyol d'estar al darrere d'aquest espionatge.

La notícia, que hem pogut llegir a les xarxes socials, parla de presidents de la Generalitat, polítics independentistes, els seus advocats i persones de la societat civil catalana, que haurien estat espiats a través del seu mòbil. Una notícia que no és nova, ja que farà un parell d'anys ja es va parlar en el cas del qui llavors era president del Parlament català, Roger Torrent.

Es tracta d'una notícia creïble i que no ens hauria de venir de nou. Sabem tot el que ha fet l'estat espanyol a través dels seus serveis d'intel·ligència, de manera molt barroera, com per creure que també hagi estat usuària d'aquesta forma d'espionatge contra el moviment independentista català.

També sabem que malgrat l'alarma que s'ha creat i tota la indignació, no passarà res. Estem massa acostumats a ser al bàndol que rep les patacades i que ho té tot en contra per aconseguir que la Justícia li sigui favorable. Tampoc ens trobem en una situació d'empatia ni que els contraris tinguin cap tipus de compassió, ni es posin al nostre costat. Sigui per mala traça, o perquè ens toca anar en contra del poder establert, tenim les de perdre i la indignació durarà el que durarà, però al final quedarà com una anècdota més de tota la història del moviment catalanista.

Sí que caldria deixar d'anar amb el lliri a la mà, i és per això que resulta ofensiu veure com actua el nostre govern, en relació amb el govern espanyol, i aquesta actitud de feblesa i concessió sense obtenir res a canvi. Ha estat també durant aquests dies que s'ha tornat a parlar de la poca predisposició del govern socialista d'asseure's a parlar amb el govern català, i el mateix ministre de Cultura, el senyor Iceta, ho ha deixat molt clar.

L'episodi que s'ha comentat avui, de l'espionatge, hauria de fer reflexionar els nostres polítics i prendre mesures dràstiques a l'hora de relacionar-se amb els seus interlocutors, prioritzant la recuperació dels nostres drets, lluitant per millorar la situació econòmica i social del nostre país, i desconfiar de tot el que pugui venir des de les institucions espanyoles. 

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Iceta, l'estaquirot

Jo no li demano al ministre Iceta que defensi des de Madrid la independència de Catalunya, sinó simplement que defensi la nostra llengua, que treballi perquè el català no es vegi menystingut i davant la debilitat, el potenciï quan li sigui possible. Això crec que no és demanar gaire.

Per què ens serveix un ministre català a Cultura, si no és capaç ni té la voluntat de defensar el català? Aquesta és l'actitud del PSC i de tots els seus líders, que quan van a Madrid s'obliden de Catalunya. És per això que la representativitat territorial és nul·la. No volem que facin excepcions, però ja que són a la capital d'Espanya que no s'oblidin dels problemes discriminatoris que patim, i intercedeixin per nosaltres.

Iceta, però és ministre de Cultura com ho podria ser de qualsevol altre ministeri, i no es notaria en res. És per això que l'he batejat com estaquirot. No serveix per a res, només per fer embalum, per sumar, però no per afegir contingut. Ho podrem valorar al llarg del seu mandat. Ens adonarem que la seva presència a Madrid serà inútil i qualsevol altre ho hauria fet igual o millor.

Aquest és el típic personatge que haurà viscut tota la vida de la política en benefici propi, sense aportar valor afegit, sense tenir en compte l'administrat, només anant-lo a buscar per obtenir-ne el vot, però sense donar res a canvi. D'aquests personatges els partits polítics n'estan plens. Escalen posicions per ocupar cadires que els assegurin un sou. No tenen vocació de servei, sinó ànsia de poder. És una professió més, però mancada d'empatia i predisposició a millorar les coses.

Tots som capaços de fer un llistat de líders polítics que reuneixen les mateixes característiques que el ministre Iceta, i per això la política va com va. Mentre no siguem capaços de capgirar la situació i aconseguir polítics de veritat, amb ganes de millorar la societat, no podrem cantar victòria i ens haurem d'acontentar en anar passant anys, sense que res canviï, veient com els rics continuen sent rics i els pobres cada vegada més pobres. Això, tant si som independents com formant part d'aquest Estat espanyol que tanta mania ens té.