Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

Nadal en veu alta i Via morta

Ahir, diada de Santa Llúcia, érem a la biblioteca anticipant-nos al dia de Nadal tot recitant els nostres escrits, acompanyats al teclat amb l'Anna Maria i la participació d'alumnes de l'Institut, de primer i quart d'ESO. Ells també ens varen fer gaudir una estona dels seus escrits. 

Aquest treball fruit del taller d'escriptura creativa, on participo, sempre resulta interessant. T'obliga a pensar què vols explicar, com ho vols fer i perdre la por de compartir-ho en veu alta. És una de les activitats que organitza la biblioteca d'Arenys, i per això cal felicitar-los i agrair-los la iniciativa. 

Ser a la biblioteca ahir a les set de la tarda va fer que no pogués assistir a l'acte que tenia lloc a l'Ateneu, a càrrec de l'Assumpta Montellà, que presentava la seva novel·la «Via morta». Un llibre que precisament estic llegint, preparant la nostra visita a Portbou un dia de les vacances de Nadal. Volem aprofundir en Walter Benjamin, i a casa ens va semblar que aquest llibre ens hi podia ajudar.

A vegades ens queixem que s'organitzen poques coses, però no és ben bé així. Si ens fixem en l'agenda d'actes culturals i socials, per no parlar dels esportius i festius, ens adonarem que n'està farcit, i ens trobem que alguns coincideixen en el mateix moment i has d'escollir.

M'imagino que a l'acte de l'Ateneu hi va anar força gent, tot i que us haig de dir que érem una bona colla a la biblioteca que ens lamentàvem no haver-hi pogut assistir. Sempre és interessant escoltar persones com l'Assumpta Montallà i més si estàs llegint el llibre que et ve a presentar. Espero que algun dels assistents me'n pugui fer cinc cèntims.

Deixeu-me que feliciti la Maira, la professora de català de primer i quart d'ESO de l'Institut, per tota la feina que fa. És molt important fomentar la lectura i ja no diguem l'escriptura, i si això es fa amb la nostra llengua, tan mal tractada per les institucions espanyoles, mereix un reconeixement i agraïment.

Tenim un futur molt incert, però està ben clar que conreant la cultura i la llengua, assegurem uns mínims que ens poden permetre ser una mica optimistes en un món tan desorientat i convuls.  

Existeix encara un pla B, C o D?

No ens podem avançar als esdeveniments perquè avui més que mai el futur immediat és incert. Cada dia passen coses, algunes d'elles imprevistes, que et poden tirar per terra totes les teves hipòtesis i previsions. Malgrat això, em pregunto si realment el Pla B del govern de la Generalitat era permanent i cobria tot el període mínim necessari per aconseguir la independència, o bé només arribava a la celebració del referèndum.

In crescendo vàrem anar observant com la Generalitat anava burlant totes les intervencions del govern de l'estat, via policia o poders judicials, amb molta agilitat, fins aconseguir que el dia 1 d'octubre s'obrissin molts col·legis i al final de la jornada es recomptessin més de 2.200.000 paperetes. Tot un èxit malgrat les condicions adverses i l'atac furibund de policia nacional i guàrdia civil.

Des de la jugada parlamentària, que molts no varen entendre, aplicant o no la independència de Catalunya, suspenent els seus efectes setze segons després, les respostes del govern català a la continuada pressió de l'Estat espanyol, empresonant els presidents d'Òmnium i de l'ANC, i qüestionant l'actitud dels mossos d'esquadra els dies 20 i 21 de setembre, i també el mateix dia del referèndum, no ha estat tan contundent com abans, comportant que cada vegada hi hagi més dubtes sobre els efectes que això pot comportar de cara el futur del nostre país.

Avui són moltes les persones que, sentint-les parlar o llegint els seus escrits, deixen entreveure com a molt factible que l'Estat espanyol aconsegueixi frenar el deliri sobiranista, amb la por de patir tots els mals de la venjança estatal. Què hi ha de cert? Continua el govern català guardant l'As dins de la màniga? Existeix encara un pla B? Si no és així, què ha fallat?

És absurd dir que les properes hores i dies són transcendentals per al futur de Catalunya, perquè ja en portem una bona colla de dies i tots sabem que la cosa encara ha de durar, tant si es guanya com si es perd la partida.

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Més que una moció, calen idees de futur

És el post número 3.839 d'aquest blog i ho comento encara que no sigui cap xifra especial, simplement perquè avui ha sortit en la conversa amb la Teresa. I, sí, acostumo a parlar de política. Jo diria que política en sentit ampli, encara que la majoria dels meus escrits són molt centrats als partits polítics i a les institucions.

M'agrada tenir motius per parlar de la vila que em va acollir fa més de 30 anys, però no sempre trobo temes que em resultin interessants, probablement perquè durant la setmana no hi faig molta vida. Treballo a fora, com molts arenyencs, i molt em temo que cada vegada n'hi haurà més que hauran d'anar a buscar-se la vida en una altra ciutat.

Responsabilitzo els polítics locals pel poc interès en parlar del futur de la nostra vila i que es dediquin massa en l'anècdota. No vull semblar una persona que ho veu tot negatiu. Arenys té moltes qualitats que cal conrear bé, però necessitem un lideratge que eviti que cada vegada anem perdent pes específic en relació al nostre entorn.

Però el que és pitjor és que la nostra gent no es pugui guanyar la vida a la vila i que arribem, entre tots, a convertir-la en una vila dormitori. Fa molt temps que parlem del comerç, plaça del mercat inclosa, de la indústria escassa, de les dificultats de mobilitat, de solucionar els problemes elementals com el clavegueram, el manteniment dels carrers, la neteja...

Tenim un govern superat per la realitat diària, que desconeix el funcionament de l'administració pública i que va a remolc d'altres administracions i interessos, i una oposició incapaç d'organitzar-se i prioritzar les polítiques a dur a terme. Hi ha massa desconfiança entre tots i poca claredat d'idees. I això ho venim patint des de fa temps i, malauradament, si continuo escrivint el meu post diari, no trigaré a tornar-ne a parlar, no pas per anunciar canvis en l'actitud dels nostres polítics locals, sinó de la immobilitat i persistent rutina.