Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Naps i cols, i poesia

Arriba la nit de naps i cols i el jovent es prepara per celebrar la tradició d'Arenys, a la nit màgica dels reis d'Orient. Mentre els Reis Mags reparteixen regals a les famílies, els joves es dediquen a penjar naps als balcons de les noies, i aquestes cols als nois, acompanyats de poemes picants. Bé, això és el que marca la tradició, i que s'acompanya amb la penjada de pancartes per la vila, amb to satíric, normalment contra el govern de torn.

L'endemà al matí sempre hi ha sorpreses, però també algun disgust, ja que no sempre tothom es comporta de manera civilitzada i hi ha algú que confon les sàtires amb el vandalisme. De fet, no és gaire més diferent del que passa a la vida diària a les nostres poblacions, on hi ha qui sap conviure respectant els altres i qui no ha après com comportar-se en societat.

M'agradaria que aquesta tradició, que no cal perdre, anés acompanyada de l'enginy i la creativitat. És bo que ens esforcem a ser positius i creatius. A veure qui és més enginyós, a l'hora d'escriure els poemes, redactar les pancartes i ornamentar els carrers i places, sense haver de malmetre res ni ofendre a ningú. Es tracta de tenir bon gust, sense necessitat de molestar, més enllà d'aquelles bromes que potser a algú li pot costar  d'acceptar, però que quan tens un càrrec públic saps que un dia o altre cauran. 

Des de fa vint-i-cinc anys, els joves es troben per sopar plegats abans de començar la gresca, perquè és la millor manera de mantenir de manera conjunta la tradició, marcant les regles i gaudint-ne. Sobretot, gaudint-ne. 

Avui potser passaran una mica de fred i caldrà que vagin ben abrigats. Sabrem com s'ho han fet per proveir-se dels naps i les cols, sense que els nostres pagesos en rebin les conseqüències. Arrancar naps amb temperatures properes als zero graus no és el més confortable. 

Que passeu una bona nit de Reis, i que aquests us portin molts regals. I si cau algun nap o col, que el poema sigui ben original!

Qüestió de gustos

Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Doncs, no ens discutirem sobre gust o mal gust, però sí que el tema dona per a molts comentaris. La celebració del Cap d'Any arreu del món té com a protagonista els focs d'artifici, amb la incorporació, els darrers anys, dels drons. Te n'adones tot fent una repassada a tot el que celebren els diferents països a mesura que van arribant a les dotze de la nit. L'endemà també són notícia els accidents provocats pel foc. Unes tragèdies, com la de Suïssa, que es podrien evitar si la gent es comportés correctament i les autoritats governamentals fessin la seva feina.

Desconec què passa a altres països, però pel que fa a Espanya, a través dels diferents canals televisius, la celebració resulta molt llastimosa. M'imagino que no tothom pensa com jo i que hi ha una gran majoria de persones que gaudeixen dels espectacles i comentaris, per no parlar de les indumentàries, dels presentadors i conductors de les campanades. Estic molt d'acord amb qui, en cas de trobar-se entre amics, improvisen un toc de campanes amb la televisió apagada, o aprofiten per sortir a la plaça, si el seu ajuntament organitza la festa.

M'agradaria que algú m'expliqués què ha canviat en els darrers vint anys, per posar una xifra, la celebració televisiva de les campanades de Cap d'Any. O encara millor, si no creieu que cada vegada és més deplorable i de mal gust. Deixant de banda aquells canals privats que mai han tingut present el concepte de qualitat, tampoc els canals públics han millorat el panorama. 

Tot plegat, doncs, t'anima a mantenir tancada la televisió i organitzar-te la vida al teu aire. Pot ser que sigui qüestió de gust, o directament de manca de respecte a un mateix. Contemplar segons què i facilitar que any rere any es repeteixi l'espectacle és una demostració clara del nivell de qualitat de la nostra societat. Llavors ens queixem de tot, però som els primers d'acontentar-nos amb qualsevol cosa i riure les gracietes de gent sense un mínim de decòrum. 

Espero i desitjo que a partir de demà sapiguem fer millor les coses i gaudim d'un any nou més interessant i beneficiós per a tothom. Si hi parem a pensar, segur que sabrem rectificar. I a veure si treballem una mica més la inventiva i la creativitat.

Tallers a la biblioteca

Avui he participat en la primera sessió d'una nova tanda de tallers d'escriptura creativa, a càrrec de la Gemma Tomàs, a la Biblioteca d'Arenys de Mar. Aprofito l'avinentesa per comentar que la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona té una agenda d'activitats que no te l'acabes, i en concret a Arenys hi ha una gran varietat d'actes, cursos i tallers que abasten totes les edats i preferències. Ho dic perquè encara hi ha qui creu que només serveixen per prestar llibres, que és prou important.

Ja porto una bona colla de tallers d'escriptura, perquè m'agradaria millorar els meus escrits. És cert que fa vint anys que escric diàriament, però no es pot considerar escriptura creativa, sinó simplement un recull d'opinions sobre què passa al món, començant per la meva vila d'adopció i arribant a l'altra punta del món.

Soc, doncs, un repetidor dels tallers, i tinc la confiança que alguna cosa hauré après, tot i que no sé fins a quin punt ho aprofito per incorporar en els meus escrits. Avui parlàvem dels detalls, que poden ser rellevants per copsar la idea d'un relat. Aquí, en el meu blog, pocs detalls hi incorporo que puguin destacar. Intentaré, però, tenir-ho en compte.

Ja que parlo de la biblioteca no puc oblidar la meva por sobre l'acabament de les obres de la nova, amb temps per no perdre la subvenció europea. Aprofito per dir que als arenyencs ens costarà uns quants calerons i que probablement s'hauria pogut gestionar millor i aconseguir que els diners, si no tots, arribessin d'institucions supramunicipals. Altres municipis ho han aconseguit i en tinc informació. Però estem on som i hem de mirar endavant.

Perquè hem de pensar que ampliar l'espai i serveis de la nostra biblioteca és bo per a la vila i cal donar-hi el suport que calgui perquè sigui una realitat a començaments del nou estiu. Però fixeu-vos que parlo d'ampliar els serveis, no només l'espai. I això és important perquè, tot i que he comentat que es fan moltes activitats, la biblioteca d'Arenys ha de créixer. La nostra vila és una vila amb tradició cultural i no podem viure del record i la nostàlgia, sinó que hem d'avançar en aquest camí. 

Caldrà que s'ampliïn els horaris d'obertura de la biblioteca i els accessos directes per a totes aquelles activitats paral·leles que es puguin anar organitzant. El nostre suport sí, però també la nostra reivindicació.

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Som menys solidaris?

Una de les preguntes que es fa tothom davant de la xifra obtinguda per la Marató de TV3 d'aquest diumenge és si som menys solidaris que abans, o potser és que som selectius a l'hora de fer les nostres donacions. També hi ha qui diu que no sigui que mirem menys TV3. Haig de reconèixer que jo, en to cas, formaria part d'aquest tercer grup, ja que durant el dia em va passar per alt tota la programació, i vaig optar per fer l'aportació via transferència bancària. No sé si els meus diners s'hauran comptabilitzat el mateix diumenge, o bé seran d'aquests que es van sumant fins a finals de març. 

    La davallada ha estat important, i no tinc prou elements per poder opinar quines n'han estat les causes. Probablement les que presentava al començament de l'escrit en podrien ser algunes, encara que em sabria molt de greu arribar a la conclusió que som menys solidaris que abans. Estàvem molt orgullosos de veure com any rere any marcàvem rècords de recaptació, i ens presentàvem davant dels altres països i, sobretot, comunitats autònomes, com l'exemple a seguir. No sé si el format de la Marató ja està molt gastat i s'hauria de renovar. Penso en els pressupostos participatius de la nostra vila, que es varen iniciar ara fa 15 anys, i que també han anat a la baixa. Som menys participatius, o bé cal un canvi de model per continuar engrescant a la gent a participar?

    Tot en aquesta vida neix, es manté amb més o menys alegria fins que arriba a la fi. Iniciar projectes nous és relativament fàcil, sobretot si hi ha un suport al darrere que t'engresqui. Mantenir-te en el temps ja és tota una altra cosa. Sempre he dit que s'ha de felicitar les persones que es mantenen al capdavant dels projectes durant anys, perquè deixen de rebre el suport inicial, el de la novetat, i han de fer front a la normalització i pèrdua d'interès, a no ser que tinguin la capacitat de recrear-se constantment. 

    Voldria pensar, doncs, que els responsables de la Marató analitzaran els motius que han portat a la davallada en la recaptació, i trobaran la manera de donar-li una altra embranzida. No voldria creure que el tema d'aquest any hagi condicionat tant el resultat final. Seria injust per la nostra part, perquè hi ha moltes persones que ho estant passant malament, i tots hi hem de col·laborar. I tot això perquè no vull entrar en el paper que ha de fer l'Administració. No podem estar vivint del voluntariat i les aportacions desinteressades, però això no treu que, si podem, fem un esforç i contribuïm a fer més fàcil la vida dels altres.

Microrelats

Aquest dimarts vaig assistir al taller de microrelats de la biblioplatja, amb la Gemma, que també ens va dirigir els dos tallers d’escriptura creativa organitzats per la Biblioteca d’Arenys de Mar aquest hivern. Es tractava d’una sola sessió d’una hora de durada, però malgrat això l’experiència va ser interessant. 

Tots tenim idea de què pot ser un microrelat, el seu nom no deixa gaires dubtes, però una altra cosa és que t’expliquin quines característiques ha de complir un relat perquè entri a formar part de la categoria de microrelat.

Ara no explicaré tot el que se’ns va dir, però sí que m’agradaria comentar que les coses anirien d’una altra manera, i de ben segur que millor, si dediquéssim moments de la nostra vida a pensar i escriure. No es tracta de ser grans escriptors i començar a vendre llibres, sinó ajudar el nostre món, que passa per uns moments creatius molt baixos, a recuperar idees, i engrescar la gent a ser més positius i aportar a la societat alguna cosa de profit.

Al final del taller vaig pensar que continuaria amb els meus escrits al blog, bàsicament dedicats a la reflexió sobre les coses que passen pel món, però que al mateix temps miraria de trobar moments per escriure algun microrelat i procurar ser una mica creatiu. Per col·laborar, amb el meu granet de sorra, a aportar idees que a algú li puguin interessar, i a aprendre de l’escriptura, que al final és el que tots hauríem d’intentar fer.

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

Aquest govern solucionarà els problemes del Mercat municipal?

He llegit el resum de l'entrevista al regidor Joaquim Mas, a la pàgina web de Ràdio Arenys i m'ha fet una mica de llàstima. No sé si és per com està resumida la notícia o pel gran desconeixement sobre què fer amb els temes que li han tocat en cartera al regidor d'ERC. Sisplau feu-hi una llegida i digueu-me què en penseu.

M'he fixat especialment en què deia del Mercat i és desolador... "ajuntar les parades existents i a la part del darrere fer-hi activitats". I llavors pregunto: a mida que es vagin tancant parades anirem ampliant les activitats? Aquesta és una proposta seriosa del regidor de mercats?

Després mireu què diu del viver d'empreses. "s'ha d'intentar impulsar-ho" I com ho vol fer? escrivint a les xarxes socials, tal com proposa per donar a conèixer la feina de Promoció Econòmica? Segur que volia aquesta regidoria o bé li ha tocat sense demanar-la?

La llàstima de molts governs municipals és que els seus membres, o una part d'ells no estan preparats per tirar endavant la regidoria que lideren. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que hi fa falta idees, creativitat, i treball, molt treball. 

Quan vaig llegir la composició del nou govern vaig pensar que caldria molta paciència per no desanimar-nos. Vull creure que les persones que han estat escollides donaran la talla, però de moment només són intencions, desitjos. Llegint segons quines declaracions ens cau la moral per terra!

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme. 

ICV no s'adhereix a la proposta d'ERC

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ICV diu que no s'apunta a la iniciativa d'ERC de constituir una plataforma conjunta per afrontar les eleccions municipals. Un dels motius que argumenta Balliu és que la proposta hauria d'haver anat més enllà dels partits polítics, donant entrada a persones noves i col·lectius. Hi estic d'acord, tot i que quan vaig llegir la proposta d'ERC m'havia semblat que sí que pensaven en persones no militants.

Diu Balliu també, que algun sector del seu partit es va sentir molest per la manera com ERC va anunciar la proposta. Aquí, ja em perdonaran, aquí és on s'equivoquen els partits polítics. Les formes els poden.

Però el que m'agrada més de Balliu és quan diu que primer cal reforçar el que es vol per Arenys de Mar. És cert que en campanya electoral els partits polítics fan moltes promeses, que es converteixen en una carta als reis, a vegades sense valorar suficientment les possibilitats de dur-les a terme. S'engresquen i engresquen molt, però quan és l'hora tot queda en gairebé res. El més preocupant de tot, però, és que no es té clar quin Arenys volem.

Si demano que es treballi quin ha de ser l'Arenys del futur, algú em dirà que ja s'ha estudiat més d'una vegada i al final tot ha quedat igual. Si no som capaços de construir un model de poble, no cal perdre el temps elaborant candidatures perquè al final tot queda en anar passant de la millor manera possible, solucionant els problemes que es van presentant dia a dia, sense capacitat per a la creativitat. Veurem què hi diu ERC.

El populisme arrelat a la política espanyola

Si mirem la paraula populisme a la Gran Enciclopèdia Catalana, trobem: Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble. La definició és clara, però de ben segur no és la que buscàvem, si més no la intencionalitat. Normalment quan parlem de populisme ho fem de manera despectiva pensant en que qui l'exerceix no és honest, sinó que utilitza el poble per obtenir-ne un benefici, com per exemple el seu vot.

Els polítics volen el vot dels ciutadans, la qual cosa és totalment legítima. El que a vegades no ho és tant, és la forma que s'utilitza per obtenir aquest vot. Estem molt acostumats que els polítics menteixin i utilitzin la demagògia per enlluernar els votants i aconseguir els seus vots.

Les tècniques populistes són molt diverses i sovint passen desapercebudes, perquè l'engany és prou bo. Comprar el vot a canvi de favors, subvencions, regals... que només beneficien a uns quants. Les grans promeses i els favors personals ocupen una part important de la pràctica política. A vegades, discernir entre favor i resultats es fa difícil, i no sempre els beneficiats són prou honestos per desvetllar la trampa. La pràctica continuada de comprar el vot amb favors, es torna en contra del polític perquè arriba un moment que ja no ho controla ni pot tornar enrere.

El nostre país ha abusat d'aquesta política populista i és molt difícil fer neteja. En aquests moments de penúria econòmica, molts polítics es troben esclaus de la seva mala praxis. Ara, però, és massa tard i només hi ha lloc per un trencament sobtat, i això no agrada a ningú.

Espanya s'ha acostumat a viure de les subvencions i ha perdut la creativitat, la iniciativa, la llibertat d'acció, i ja no pot fer res si no rep subvencions. A nivell personal, d'entitat, d'administració pública...  Els polítics ho saben i tenen assumit que aquesta és la penyora que han de pagar per tants anys de favors prestats. Si volem que tot canviï, amb independència o sense, hem de ser valents, honestos i transparents, donant la cara i renunciar a aquest pràctica política que només fa que criar persones i entitats sense criteri ni voluntat. Un país necessita millor sort, i en això hi hem de treballar tots.