Avui m'haig de mossegar la llengua

Una vegada més m'haig de mossegar la llengua. No és el primer cop ni serà l'últim. No puc dir allò que penso ni contradir afirmacions i posicions absurdes, de ments malaltisses que es valen del sistema i la competència per viure amb engany i a costa del servei públic. No ho puc dir, com si es tractés del secret de confessió. Una situació estranya i contradictòria, perquè dient-ho es podria resoldre aquesta absurditat en què estem vivint.

Moltes vegades em pregunto, per què gent ignorant, incompetent i gandula, poden arribar a condicionar la política dels partits? Per què gent voluntariosa, treballadora i eficient, s'ha de trobar amb aquests incompetents, creguts i impresentables, i haver de sentir-se insultats?

Per què no puc dir les coses pel seu nom? Us asseguro que vaig acumulant i arribarà un dia que sortirà tot. La llàstima és que el mal ja estarà fet, i les persones no aprenem de l'experiència, sinó que tornem a caure en la mateixa pedra.

Hi ha massa gent cansada de fer bona cara a estúpids, per educació i professionalitat, però potser seria hora d'ensenyar els draps bruts i que la societat s'adoni de quins personatges es belluguen, amb tota impunitat, que els hauria de caure la cara de vergonya.

Com sempre, intentarem refredar la cosa, entendre que la vida continua i que hem d'aprendre a conviure encara que sigui amb persones que ens avergonyeixen i ens fan venir ganes d'enviar-les a la m...

Com filtrar inútils a les llistes dels partits polítics

Com acostumo fer cada dia, he llegit l'article de l'IU Forn a l'ARA, i com em passa sovint, hi estic completament d'acord. Avui també m'ha agradat l'escrit d'en Jordi Creus. Paralel·lament, i ja ho he dit més d'una vegada, em preocupa molt que en un sistema democràtic basat en els partits polítics, sigui tan fàcil que s'hi infiltrin ineptes, curts de gambals i ganduls. Quan aquests arriben a dalt és quan estem fotuts.

Amb això no vull dir que tots els militants dels partits polítics estiguin al mateix sac. Conec gent molt vàlida i capacitada, amb responsabilitats a diferents partits, però malauradament també a aprofitats que viuen de la rifeta i que no saben què fer-ne quan es 'jubilen'.

Si partim del principi i pràctica que el sistema polític ha de continuar alimentant-se dels partits polítics, hauríem de trobar la manera de posar un llistó. Oi que no tothom no és capaç de dirigir una empresa? Doncs per què partim de la base que tothom pot gestionar un ajuntament?

A vegades dels polítics del govern o el Parlament se'ns fa difícil fer-ne una valoració. Els tenim massa lluny. Per un moment fixem-nos en els nostres regidors i regidores. Cadascú del seu poble o ciutat. Creieu que tots estan capacitats per un càrrec de responsabilitat de govern? Per què hi són? Tenien una alternativa professional? Tenen experiència en gestió?

No s'hi val parlar només de voluntariat i sacrifici. Ja és bo, però hi falta capacitat. Segur que s'hauran de sacrificar, però tenen clar quines són les seves qualitats i coneixements que poden aplicar en la gestió pública? No serà simplement que es tracta d'anar a cobrar uns diners, ara que és difícil trobar una feina? I que consti que cap polític es guanya bé la vida, perquè els sous són baixos. Potser per això els que servirien prefereixen la privada, que guanyen més diners, i amb menys disgustos.

Se us acut com posar el filtre? Està vist i comprovat que els partits polítics premien els fidels per sobre dels més qualificats. Sota aquesta premissa, no hi ha massa res a fer. Ho podrem canviar?

Gràcies, per la vostra estima

Avui ha estat un dia de comiats. En el meu cas el vaig avançar a dimecres, que és el dia que he estat dedicant de manera sencera a l'ajuntament, però també m'han arribat paraules amables i sinceres que t'agraden escoltar. S'ha de passar l'experiència per poder parlar amb propietat i valorar què representa treballar per al teu poble, sense buscar-hi res més que la satisfacció d'haver col·laborat en la governabilitat de la teva vila de naixement, o en el més cas, d'adopció.

Els treballadors de l'administració pública porten penjada una etiqueta que els fa ser l'ase dels cops. Sovint, l'enuig de la ciutadania recau sobre aquestes persones, i se'ls posa en un mateix sac. Però això passa sense conèixer la realitat, el mateix que succeeix amb la classe política. El funcionari, tal com se'l denomina genèricament, té la fama de gandul i se li enveja la seguretat de la feina, però es desconeix quines són les seves condicions de treball, els estímuls que tenen i els sous.

En una època de crisi, no hi ha dubte que gaudir de seguretat en el treball, no té preu, però això no pot servir d'excusa per fer-los culpables de tot el que està passant, ni senyalar-los com si d'uns empestats estiguéssim parlant.

Avui he rebut l'agraïment d'un dels col·lectius més sacrificats dins el conjunt dels treballadors municipals d'Arenys, i per això m'ha fet més feliç. La vida t'ensenya que no tot és qüestió econòmica, que no hi ha dubte que hi fa molt, sinó d'actituds. Saber escoltar, per millorar les condicions de treball, per conèixer a fons amb què s'enfronten cada dia, és el que et porta més satisfacció. Adonar-te que la teva manera de treballar influeix sobre unes persones que t'han dipositat la confiança, et fa més responsable i, alhora, t'enforteix per seguir lluitant.

Permeteu-me que, sense oblidar-me de les meves companyes i companys d'Acció Social, de l'OAC, d'Administració General i Participació, faci avui una menció especial als treballadors i treballadores de la Residència Geriàtrica, per la seva dedicació generosa cap als nostres vells i persones dependents, sempre amb una rialla als llavis, malgrat l'esforç que suposa i la paciència davant les dificultats. Els desitjo el millor, i estic segur que el nou alcalde, que ha estat regidor responsable del Geriàtric, vetllarà perquè les seves condicions de treball millorin, tant bon punt la crisi que ens afecta a tots ens deixi una mica d'espai per respirar.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té molt bons professionals, i és bo repetir-ho les vegades que faci falta, per treure dels ulls de molta gent, aquells treballadors i treballadores municipals que potser no mereixen la nostra confiança, que són molt pocs, encara que potser es deixen veure massa.

Veig tot el personal molt a punt, i amb moltes ganes de fer bona feina, i confio que l'equip d'Estanis Fors, el proper alcalde, en sabrà treure un bon rendiment i es mereixerà la seva confiança.

Polítics mediocres

Avui llegia com Jordi Pujol s'autoculpava de que Catalunya no sigui compresa per Espanya, i es lamentava que l'esforç per acostar-se ambdues comunitats hagués desaparegut, sense aconseguir l'encaix desitjat. Segons Pujol, en aquests moments viu l'enfrontament més gran entre Espanya i Catalunya. Probablement té raó, perquè quan ens ho passàvem pitjor, en l'època franquista, no hi havia l'enfrontament territorial, sinó que teníem en comú la lluita contra el feixisme.

Segurament els catalans no n'hem sabut prou i els nostres aires de grandesa han provocat rebuig a la resta d'espanyols. Però hi ha hagut incomprensió volguda o degudament provocada per polítics i mitjans de comunicació cavernícoles, a qui sovint els hi hem posat fàcil la trama.

Hi ha, però un factor important a tenir en compte, i aquest és el baix, molt baix nivell dels nostres polítics, els catalans i els espanyols, tret d'honroses excepcions. Potser algú em dirà que el nivell dels polítics està d'acord amb el nivell mig en tots els àmbits, però el cert és que els governants que tenim i hem tingut els darrers anys, tenen molt que desitjar.

És visible als fòrums polítics, pel llenguatge simple i barroer que utilitzen, la poca imaginació i la mala educació. Tot això es tradueix a l'hora de gestionar. Penso que una persona que no se sap comportar tampoc és de fiar en la seva manera de treballar, sobretot quan estem parlant d'un treball desinteressat, amb esperit de servei. Us imagineu quina podia ser l'actitud del president Aznar, quan ara fa aquestes manifestacions arreu on va? Creieu que podia ser un polític al servei del poble? A mi se'm fa estrany, però n'hi ha d'altres.

Això també passa als ajuntaments. A tots ens vénen al cap els polítics corruptes, però aquests són els mínims. N'hi ha més de ganduls, sectaris, mentiders, barroers... que passen dissimuladament, però hi són. Polítics que només pensen en quedar bé i no saben reconèixer les pròpies mancances, els errors... només saben treure les equivocacions dels altres, desmereixen el treball que no fan ells i es posen medalles com el màgic Andreu. No són corruptes, però porten l'administració al caos i amb ella la societat que diuen servir. Enyoro polítics de debò que ens ajudin a crear una societat on es pugui viure amb respecte i cohesió social. Això no s'improvisa, sinó que s'ha de sembrar per després recollir-ne els fruits.

Ganduleria intrínseca

Encara que no vulguis, passejant per la Riera o simplement anant de casa a l'ajuntament, et trobes a persones que et fan comentaris, et demanen si pots solucionar un problema, també t'animen... de fet no passes desapercebut. Això té els seus inconvenients, però no ha de preocupar a ningú si la consciència està tranquil·la, i això només passa quan ets conscient que fas més del que podries, encara que quedis curt.

El pitjor que em passa és quan em fan comentaris sobre persones a qui no veuen treballar, sinó perdent el temps fent petar la xerrada, fumant o bevent una gerra de cervesa... en hores de treball, en hores on la resta de persones treballen, però que sembla que no va amb ells.

Avui m'hi he trobat, i ja dic que no és la primera vegada. Hi ha gent que no té escrúpols i es pensa que la imatge no té importància, i en té. Sigui quin sigui el nostre rol, amb més o menys influència, el que fem o deixem de fer és important, i ens hauria de preocupar que els altres puguin sentir-se decebuts de nosaltres, no pas perquè no puguem fer, sinó perquè no ho vulguem, no hi lluitem prou.

Deia que avui m'hi he trobat i m'han fet memòria de molts moments en què em parlaven d'aquell i l'altre, com perdien el temps anant a buscar el diari, parlant amb el veí, i deixant de fer la feina, i tot plegat et fa sentir impotent, i incapaç de donar una resposta mínimament creïble, convincent. Avui tampoc he pogut respondre, tan sols una apujada d'espatlles i una ganyota... I quan penso que hi tornen...

Desconfieu dels encantadors de serpents

Diuen que la família te la trobes, però en canvi els amics els esculls. Això fa que els problemes familiars siguin més delicats i els trencaments, traumàtics. Amb els amics, sempre et queda l'opció de decantar-te'n i anar a la recerca d'altres amb qui sigui més fàcil la convivència. Però què passa a la feina? a la feina és una mica com la família, perquè no és tan senzill deixar-la per buscar-ne una altra, sobretot ara que estem en crisi. I en les organitzacions, en les activitats del temps lliure...? aquí cadascú hi diria la seva, ja que no sempre resulta fàcil deixar una activitat per culpa d'una desavinença amb els companys.

Després d'uns anys de treballar més o menys plegats, si alguna cosa em sap greu i em rebenta, és la manca de sinceritat, la mentida expressa, la hipocresia, allò de quedar bé al davant, però clavant-te el ganivet a l'esquena. D'aquests personatges en tenim més a prop del que ens pensem. Quan em trobo amb una situació com aquesta l'únic que em ve a la ment és fàstic i rebutj. A més, si us hi heu fixat, l'engany dura cinc minuts. De seguida ho descobreixes, perquè el mentider compulsiu no té memòria. No recorda què ha dit fa una estona i es descobreix ell mateix.

El pitjor que pot tenir qualsevol tipus d'organització, és un líder mentider i cregut, i normalment ve associat el qualificatiu de gandul. Un líder que és aparença i que necessita dels altres perquè li facin la feina, mentre pel darrere els carrega amb totes les culpes. Si teniu experiència amb associacions i entitats del lleure, potser us hi heu trobat, i probablement aquests personatges s'han presentat a les eleccions per a la presidència de l'entitat, amb grans paraules i promeses, però tot és buit de contingut, tot és pur engany. Si no us hi heu trobat, millor per vosaltres, perquè us asseguro que al cap d'uns quants anys de patir-ho, ja no pots més. No us equivoqueu! desconfieu dels encantadors de serpents, perquè al darrere només hi ha fum.

Any nou, canvis a la vista

Hem començat el nou any amb la tranquil·litat d'haver tancat l'anterior més o menys quadrat, amb dèficits econòmics i socials, però amb components optimistes de cara al futur. Una quadratura, doncs, que té en compte els futuribles, però era l'única manera de tancar l'exercici.

La tarda ha estat interessant, amb una conversa profunda, però sense posar-nos nerviosos. Es podria dir que ha estat una reflexió del passat, per acabar fent projeccions de cara el futur. Una conversa sense interrupcions, i amb molta complicitat. Ens coneixem molt bé, des de molt petits, però no sempre ens acceptem, perquè som molt exigents i no acceptem la renúncia, ni el desencís, ni l'excusa barata, ni la derrota... Sempre ens ha agradat plantejar dubtes a la nostra feina i buscar cinc potes al gat. És una manera de millorar personalment i professional, encara que a vegades voldries ser menys exigent. No som perfectes, ni ho pretenem, encara que ens ho tirem en cara.

Li comentava que em feia molta ràbia la gent gandula. Aquella gent que no fa res, no pas perquè no pugui, sinó perquè no vol. Perquè és simplement gandul. I encara m'agradaven menys aquells que fan veure que treballen, i enreden els altres. N'hi ha que són molt hàbils. Em responia que tampoc eren sants de la seva devoció, però que a la vida sempre n'hi ha hagut i que un se n'ha de fer pagues. Jo li comentava que no hi voldria tornar a col·laborar en cap projecte, perquè sempre em tocava fer l'exercici a mi, i ens posaven la mateixa nota, i si alguna hora deixava que ho fessin els altres, llavors no ho presentaven i ens suspenien a tots.

M'ha comentat que ell encara s'ho passava pitjor amb gent que tenia com a superiors, que no donaven la talla. Que els havia de creure, sense poder posar en dubte les seves instruccions, sabent com sabia que eren errònies. Em deia que alguna vegada havia intentat donar la seva opinió i l'havien fet callar. Segons el meu contertulià, cada vegada s'ho passava pitjor, tot i que confiava que a no trigar massa tot podria canviar. 

Jo també li he dit que els dies eren comptats i que ara em tocava pensar molt bé què volia fer aquest 2011. Continuar de la mateixa manera no em semblava bé, ni era bo per a la meva salut. Em comentava que no estava a les seves mans poder prendre cap decisió, sinó que confiava que fossin els altres que veient el paper que jugava el seu cap, decidissin canviar-lo i portar-lo a un altre departament. Ell preferiria que el despatxessin per no perjudicar a ningú més. Imagineu-vos si el veu malament!

D'alguna manera no vèiem malament el futur immediat, i l'esperança de canvis en positiu ens acompanyava. Ell m'envejava que jo ho tingués a les meves mans, però l'he animat a forçar la màquina, i si més no canviar de departament o empresa, i no haver d'esperar que li canviessin el cap, però ho veia molt complicat. De fet té la meva edat i els canvis no són fàcils.

El gandul

Avui us podria continuar explicant les trifulgues després de la nevada, i la crítica a la improvisació, o bé el toc d'atenció del Poder Judicial, concretament el Tribunal Suprem, que no vol que li passi el mateix que al Tribunal Constitucional, que tothom s'hi atreveix, fins i tot el president del govern espanyol.
Us parlaré, però del gandul o gandula; no discriminem. Aquella persona que només busca com fer-ho per treballar el mínim possible. Una actitud que posem d'exemple als nostres fills perquè no segueixin els passos, dient-los que la vida els castiga, que no els porta enlloc, però que t'adones que no sempre és així. T'adones que hi ha ganduls que arriben lluny; que ho dissimulen molt bé; que aconsegueixen èxits. Segur que en coneixeu algun d'aquests. Als fills no els hi dius, perquè prefereixes que es quedin amb el tòpic.
A part de conèixer algú que respondria a aquest patró, probablement heu tingut l'ocasió de treballar-hi junts, de patir-lo. Oi que és dur? Si a més té la gràcia d'enredar tothom, arribes a sentir ràbia, però el pitjor de tot és que et titllin de gandul com ell, encara que no t'hi consideris.
Em ve a la memòria els treballs de grup que fèiem a l'escola. Sempre hi havia aquell company o companya a qui acabaves perdonant la vida perquè et sortia millor prescindir d'ell que haver-lo d'aguantar, encara que al final li donaves la nota. Reconec que jo era d'aquells que preferia fer tota la feina, encara que la signéssim tots, i no haver de patir per si el treball s'acabava a temps o no.
Doncs, de ganduls... encara n'hi ha, i no es queden pas a casa, sinó que t'hi entrebanques i comparteixes èxits i fracassos. L'experiència o l'edat no m'han servit per passar d'ells, sinó que continuo patint i emprenyant-me.