dimecres, 29 de febrer del 2012

Ciutadans en lluita, víctimes de la demagògia

Cada vegada hi ha més motius per sortir a manifestar-se i, per tant, el cost és més baix. Avui els estudiants protestaven per les retallades a la universitat pública, i es trobaven amb els treballadors liderats per CCOO i UGT, i alguns polítics de l'oposició. 
Veure-hi polítics d'ICV o el PSC, et fa pensar i, sobretot, fer memòria i, sense caure a l'extrem de les declaracions d'Aznar,et vénen ganes de fer notar que la situació actual no ha aparegut de sobte ni perquè sí. Segur que hi ha motius per protestar, si més no per fer reflexionar, però sap greu veure qui s'hi afegeix com si no fos corresponsable de la situació a què hem arribat.
La demagògia és present en molts racons, també entre impulsors de les manifestacions, i amb això no vull dir que no hi tinguem dret. Els polítics han de saber que les mesures imposades són considerades excessives, si més no que aboquen al desastre a moltes famílies, però ens oblidem que no s'hi val a jugar a bons i dolents. Hem d'assumir la nostra responsabilitat i entonar el mea culpa pels errors i abusos comesos. Pretendre convèncer la gent que nosaltres, els manifestants, som els que tenim la raó i en canvi els polítics, a qui ens manifestem, són culpables de tot... no és correcte, és pura demagògia.
Hi ha persones que ho porten a la sang i encara que passin els anys, conserven la seva manera de ser i d'expressar-se. Al senyor Gallego, líder de CCOO a Catalunya, el vaig conèixer a la facultat d'Econòmiques a finals dels setanta. Era un fix a la facultat, d'aquells que tenien com a missió mobilitzar els estudiants. Llavors contra el règim franquista. El dictador va morir quan jo estudiava a la Universitat, i els grisos s'encarregaven de trencar les barreres de bancs que els estudiants col·locaven a la Diagonal.
La Generalitat diu que no és cert que s'hagin acomiadat professors, sinó que fins i tot hi ha en perspectiva contractar-ne més. Els estudiants tenen tota la informació? algú ens enreda? es tracta de fer llenya de l'arbre caigut? Sempre he cregut que ens costa poc reaccionar i massa reflexionar. Si volem assolir l'èxit, no ens podem deixar portar pel primer que surt, el més cridaner, que no necessàriament és qui més raó té.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Catalunya ha de tenir paciència

Més?
La vicepresidenta espanyola ens demana paciència. Suposo que no se'n fot, sinó que no veu la manera de restituir-nos tot el que ens deuen. Demanar paciència a Catalunya és una frivolitat. Potser més que pacients el que som és mesells. Que ens prenen el pèl, vaja.
Ara ens poden dir que no estan en condicions de normalitzar la situació, sinó que necessiten continuar escanyant-nos perquè no n'entren, però... paciència? Amb un govern de CIU esclau del PP a Catalunya, i majoria absoluta d'aquests a Espanya, no sé què es creuen que els demanarem. Potser si fossin uns altres partits polítics, podrien pensar que els demanaran el concert econòmic i..., però no, directament la independència.
El problema de tot plegat no és que ens estiguem discutint sobre una millora en el finançament, sinó tan sols reclamant el deute promès, pactat i signat. O sigui que, perdem forces exigint que, com a mínim, compleixin amb allò pactat, per dolent que sigui, però que paguin.
No és estrany, doncs, que el president Mas es faci un tip de riure quan llegeix segons quines reclamacions. Ell sap que no aconseguirà el pacte fiscal que reclama, però deu pensar que és una manera d'entretenir-los i evitar que anem encara més enrere. Perquè, si ho heu llegit, el PP català, que va crescudet, ja ha dit que sense ells no aconseguirien res, i això que ERC proposa, d'arraconar PP i PSC, no s'ho creuen ni ells.
I entretant... el poble, cansat de tanta literatura i tan pocs resultats, ha de veure com ens prenen el pèl amb les sentències contra Garzón, les declaracions d'Urdangarín, i les exculpacions de Correa i Camps. Molts diners en joc, estafats, desapareguts... que mai es recuperen. Què se'n fa del diner estafat? per què no retorna als seus propietaris? i llavors ens estranya la desafecció. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que podia haver acabat sent. Hi haurà més oportunitats.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Espanya és la pàtria comuna i indivisible dels espanyols

Si bé l'altre dia remarcava les diferències entre el PSOE i el PP, sobretot per a tots aquells que els veuen iguals, també s'ha de reconèixer que tenen alguns trets comuns, i un d'ells, el més evident, és el seu espanyolisme recalcitrant, que els treu de polleguera, fins i tot parlant de Kosovo.
El ministre d'Exteriors, el senyor José Manuel García-Margallo, acaba de manifestar que la seva oposició a reconèixer la independència de Kosovo no té res a veure amb el que pogués passar amb Catalunya o el País Basc. El problema està en que la ONU declara la indivisibilitat de Sèrbia (encara bo que no parla de Iugoslàvia). 
El ministre no deu saber que els temps canvien i que Txecoslovàquia ja no existeix, i en canvi sí Eslovàquia o Txèquia. Tampoc deu conèixer la història de Letònia o Lituània, per posar alguns exemples. El que passa és que al ministre li va això de la indivisibilitat; crec que ho he sentit alguna altra vegada.
Caldria esperar més sinceritat dels càrrecs polítics i que no ens tractin com si fóssim uns beneits. Que tenim memòria, i en tot cas hi ha enregistraments i vídeos que ens ho recorden. Tampoc al primer ministre britànic no li agrada la idea que Escòcia s'independitzi, però l'actitud no és la mateixa. Respectar el dret a l'autodeterminació és una mostra de serietat i normalitat democràtica que Espanya encara no ha aconseguit. Es pot discrepar i fins i tot treballar perquè ningú marxi del projecte comú, però respectant la voluntat de tothom. Si ens creiem allò de la sobirania del poble, cal posar-ho en pràctica. El problema és que es diuen moltes coses i es parla molt de democràcia, però el llast dels quaranta anys de dictadura encara pesa massa. Fins quan ho haurem d'arrossegar?

diumenge, 26 de febrer del 2012

En castellà també, sisplau. Un bon article

"En castellà també, sisplau". Amb aquest títol l'articulista Eduard Voltas, a l'ARA, es dirigeix a tots aquells que encara no han entès quina és la realitat del nostre país, avui. Aquelles persones que amb més o menys voluntat lluiten perquè se'ns reconeguin els nostres drets, oblidant que no tots som iguals, però sí que podem defensar un model nou de país, més just i respectuós.
En un moment de l'article, Eduard Voltas escriu: "Si jo fos un català d'identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d'acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s'ha d'ignorar o superar?".
Per a mi, aquí rau la clau de l'èxit o el fracàs del moviment independentista. Si no som capaços d'entendre que el nostre país és divers, i està poblat per persones diferent, amb costums, llengua, cultura i tradicions distintes, no enfocarem bé el camí a seguir per aconseguir la independència del nostre país.
Als contraris a la independència, als que se senten espanyols i no catalans, no es creguin que les paraules d'Eduard Voltas ens porten a carregar-nos polítiques com la de la immersió lingüística. El país necessita preservar la cohesió social, i la immersió lingüística és una bona eina, com s'ha demostrar fins ara, i atacar-la com feia avui la delegada del govern espanyol a Catalunya, emparada per la sentència del Tribunal Suprem, és un error que ens pot portar a la ruptura social.
Podem reconèixer la importància de la llengua castellana, i defensar-la com a llengua materna de molts catalans, sense renunciar a la proclamació de la llengua catalana com la pròpia de Catalunya, encara que no l'única. Compartir el respecte a la llengua castellana, amb la defensa i discriminació positiva del català, com a llengua més feble i amb més perill d'extinció.
Podem respectar els nostres vincles amb la resta d'Espanya i Europa, amb la voluntat d'erigir-nos com a estat independent, dins l'Europa de les nacions. Tot això amb seny, pedagogia i sense exclusions. El fanatisme, el menyspreu vers la simbologia que no és nostra, no ens portarà enlloc. Hem de respectar els altres, per exigir que se'ns respecti com a poble sobirà i diferent, però no uniforme, ni d'una sola llengua, ni una sola manera de pensar. La diversitat és riquesa i ens n'hem d'aprofitar.

dissabte, 25 de febrer del 2012

El gendre del rei es defensa esquitxant als altres

L'altre dia, una mica exaltat, criticava els partits polítics, malgrat sigui l'estructura on es recolza el nostre sistema democràtic. Continuo pensant que no estan fent bé els deures i m'ho confirmen totes les picabaralles per assolir el lideratge dins el partit, més per una qüestió de reconeixement i orgull que no pas de línia programàtica. Ros busca presentar-se com a futur president de Catalunya, però s'oblida que abans ha de fer molta feina, en primer lloc definir què pensa i què vol per Catalunya, i què podrà fer des del PSC, un partit renovat amb les persones de sempre.
Però avui la notícia és l'interrogatori a l'imputat Iñaqui Urdangarín, que ha vingut a salvar la Infanta Cristina i passar totes les culpes al seu exsoci. I també, pel que sembla, a Francisco Camps i Rita Barberà. Valorar un judici com aquest resulta complicat perquè s'hi barregen moltes coses. Hi ha una institució, com és la Corona, que s'hi veu implicada i per tant, convida a que els seus detractors s'afegeixin al linxament del gendre del rei.
Al mateix temps hi ha la desconfiança amb la Justícia, fruit de les darreres sentències i la poca independència del poder judicial respecte al poder legislatiu i l'executiu. La declaració de no culpable a Francisco Camps, quan hi ha tanta porqueria al seu voltant, o l'acarnissament amb el jutge Garzón, fent-lo fora del món judicial, no han beneficiat massa l'opinió que la majoria té de la Justícia.
Em va agradar seguir els escrits i arguments de Francesc de Carreras, a La Vanguardia, per defensar la seva posició contrària a la sentència contra l'exjutge Garzón. L'articulista acceptava la possibilitat que Garzón s'hagués equivocat, però manifestava clarament que no se'l podia acusar de prevaricació, d'haver actual amb malícia de manera expressa.
Sigui com sigui, ens trobem en moments difícils per entendre què decideixen els jutges. Per als catalans, que uns quants jutges es carreguin un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i referendat pel poble català, ens deixa molt inquiets i gens convençuts. La llàstima que encara no hem après a reaccionar de manera conjunta, tret de les manifestacions que tant agraden, però que finalment no ens porten enlloc.
Seguirem el judici, i intentarem ser objectius i no linxar el processat, però exigirem la mateixa objectivitat a qui ha de dictar sentència, i que, en cas de ser culpable, no s'arrugui pel fet que es tracta del gendre del rei.

divendres, 24 de febrer del 2012

L'Ajuntament presenta concurs de creditors

El Museu del Rock ha presentat concurs de creditors, el que abans coneixíem per suspensió de pagaments. El Museu que algú hauria volgut per a Mataró i que finalment es va instal·lar a Barcelona, no ha pogut fer front al dèficit mensual calculat en 65.000 euros, i ha decidit tancar les portes.
No hi ha dubte que aquestes noticies no són mai agradables i voldries que no passés mai, però la situació econòmica actual fa que ens centrem en altres notícies, molt més colpidores perquè deixen famílies senceres sense ingressos.
Per un moment voldria que ens imaginéssim que en lloc de parlar del Museu del Rock, estiguéssim parlant d'un museu municipal qualsevol. Creieu que arribaríem a la mateixa situació? Hi hauria la possibilitat de tancar-lo i presentar concurs de creditors?
Els ajuntaments han posat en marxa molts serveis que generen grans despeses. Són uns serveis que la ciutadania ha assimilat i que no entén que es puguin deixar de prestar. No sé si és inconsciència, ignorància o mala fe. En els polítics de l'oposició puc entendre que juguin a desgastar els que governen, però el poble...
Convé ser molts honests en els nostres plantejaments, en el nostre discurs, en la nostra crítica a la gestió pública que es fa en aquests moments. No podem obviar què ha passat i com s'ha actuat per arribar a la situació actual, però hem de mirar cap endavant i prendre decisions, per més doloroses que puguin ser.
Avui llegia que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha decidit extingir, unilateralment, tots els convenis que tenia subscrits amb els ajuntaments. La raó: la seva precària situació econòmica. Una raó que li permet deixar de complir tots els seus compromisos. Fàcil, oi? i no passa res. I si la meva família decideix deixar de pagar tots els deutes, ens pot passar alguna cosa? podem prendre una decisió tan senzilla com ha fet l'ACA?
La Generalitat ha deixat de transferir diners als ajuntaments, però aquests estan obligats a pagar els seus compromisos. No poden deixar de pagar els proveïdors, ni els interessos bancaris. Pot un ajuntament revocar les subvencions concedides a entitats ciutadanes? i si diu que és degut a la seva precària situació econòmica?
Si l'Ajuntament tanca el Museu de Puntes, o el de Mineralogia, se'l criticarà? o bé s'entendrà que és una decisió encertada, degut a la precària situació econòmica? I si rescindeix el contracte amb l'Associació de l'Escola de Música, o amb la Fundació Tarrés per l'escola bressol? ho criticarem? encara que sapiguem que la Generalitat incompleix els seus compromisos de transferir diners?
Els ajuntaments, com fan la resta d'administracions, han de prendre decisions, moltes d'elles doloroses i que, a més, tenen una incidència directa a la població. L'ACA deixarà de netejar i mantenir els rials del Maresme, però si hi ha alguna desgràcia, de qui serà la culpa? qui en rebrà les conseqüències?
La meva opinió és que s'han de prendre decisions, però encertades. Cal tancar serveis, però no posar ningú en perill. No podem posar tots els serveis al mateix sac. Hem de ser intel·ligents, però sobretot evitar la demagògia i l'engany.

dijous, 23 de febrer del 2012

El PP posa en perill la feble democràcia espanyola

Sense haver aconseguit un estat totalment democràtic que rebutgés el passat dictatorial d'Espanya, els ciments de l'estructura s'esquerden per una revifalla de l'esperit més antidemocràtic del Partit Popular espanyol. Que el Partit Popular consideri no idoni el representant d'ERC per formar part de la Comissió de Secrets Oficials al Congrés de Diputats de Madrid, posa en dubte la capacitat demòcrata del Partit Popular.
No és la més o menys simpatia que jo pugui tenir per ERC, sinó el fet de rebutjar un representant de la ciutadania al Congrés de Diputats perquè exerceixi la seva responsabilitat política que se li ha delegat. Una actitud com aquesta no es podrà defensar mai dins un marc democràtic, i això és molt perillós.
No estem parlant de canviar lleis aprovades per partits polítics d'altres ideologies, sinó de menyspreu a la voluntat del poble sobirà. Em sap greu haver de recordar l'error comès per aquelles persones que posaven al mateix cistell el PSOE i el PP. Amb això no defenso actituds hostils del partit socialista espanyol cap a nosaltres, ni l'actitud massa fràgil del partit socialista català, sinó constato que el PP és un clar enemic del poble català, quant al seu somni de gaudir del dret elemental a l'autodeterminació. Malauradament, la cursa no s'acabarà aquí, sinó que pitjors decisions veurem prendre contra la nostra cultura, que de ben segur obriran als ulls de bona part de la ciutadania, però serà massa tard.
Pujol ho deia avui. Més pessimista no l'havia vist mai, i el president és intel·ligent i gat vell. Jordi Pujol no diu les coses perquè sí. Per cert, l'ha encertat quan ha demanat a Alícia Sánchez-Camacho que s'assereni, i ha estat molt dur quan a tractat Vidal Quadras d'orgullós i Alícia de vanitosa.
Els ciutadans no podem permetre que sota l'excusa de la majoria absoluta es buidi de sentit l'esperit democràtic de la nostra societat. Quan han vetat Alfred Bosch, han pensat en la quantitat de diputats i alts càrrecs del Partit Popular que han estat jutjats i imputats per prevaricadors i mal ús dels seus càrrecs públics? Són més fiables aquests que un polític d'ERC? És injust, immoral i molt molt perillós! I això passa precisament el 23F.

dimecres, 22 de febrer del 2012

La gran estratègia de l'Assemblea Nacional Catalana

Caldria donar un premi als grans estrategs de l'Assemblea Nacional Catalana, pel seu encert en la convocatòria de dissabte passat a Sant Pol. Se'ls ha de felicitar perquè gràcies a la seva iniciativa, la seva alcaldessa ha pogut col·locar la bandera espanyola al balcó de l'Ajuntament.
Sembla estrany que no n'aprenguem. Ho he comentat diverses vegades i cada cop ho veig més clar. Els catalans tenim la capacitat de despertar els nostres adversaris, i cada acció descafeïnada provoca una reacció contundent. L'entrada al Parlament de quatre parlamentaris independentistes "de veritat", permet una remuntada important del PP més espanyolista.
L'Assemblea Nacional Catalana suposo que pretén rememorar l'Assemblea de Catalunya, però els temps han canviat i l'estratègia no pot ser la mateixa. En aquests moments, a cada actuació la reacció és més enèrgica i asfixiant. Què pensaven quan varen convocar els independentistes a fer la performance a la façana de l'ajuntament de Sant Pol? L'alcaldessa, que fins llavors s'havia resistit a acatar la sentència, col·loca l'endemà mateix la bandera espanyola a presidir el balcó municipal. És un èxit de l'Assemblea Nacional Catalana. Quina és la nova estratègia a seguir? Què més podem espatllar?
Ridícul!!! això és el que han fet els assemblearis al Maresme, i no ho dic alegrament, sinó que em fa ràbia, perquè entenc que estem perdent oportunitats i donant facilitats als que no es estimen, als que voldrien que desapareguéssim com a nació i que pretenen recuperar la Unitat Nacional.
Sap greu que es perdin esforços inútils, quan hi ha tants problemes a resoldre. Ens queixem dels polítics, però la societat civil està a la seva alçada.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho

Sí, encara que no ens ho han demanat, amb diner públic, és a dir, amb diner nostre, l'Estat i el Parlament català subvencionen el Partit Popular. Esclar que també ho fan al PSC, a CIU, ERC..., però atès que la senyora Camacho li sap tan greu que es llencin diners a favor d'Òmnium Cultural, doncs no coneix el greu que em sap que els meus diners li alegrin la vida.
Quins són els temes que no s'acaben de resoldre mai? els que interessen als partits polítics. Un exemple: el seu finançament. 
Semblarà una bestiesa, i potser ho és, però els partits polítics són, actualment, la xacra del nostre sistema democràtic. Els partits polítics que es varen nodrir de les associacions veïnals, per criminalitzar-les i culpar-les de tots els mals, són els que manipulen l'estat de dret i no fan possible que els drets de les persones siguin respectats totalment i escrupolosa.
La manca de transparència, objectivitat i democràcia interna dels partits és una contradicció davant el seu discurs sobre democràcia i representativitat. La manipulació que es fa de la base, dels infeliços, dels que van amb el ciri a la mà, es trasllada al poble, i tots passem a ser uns titelles a les seves mans.
Falta indignació. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que pot arribar a ser l'estat anímic de la societat, si la crisi continua bufetejant als mateixos de sempre. Ni els sindicats s'escaparan de la crítica més severa per la seva manca de lideratge, net i honest, i posat al dia. 
Volem saber amb què es gasten els diners. Perquè tots plegats som uns infeliços. Us fixeu en l'interès per conèixer els pressupostos, oi? doncs tot plegat és una estafa, perquè el pressupost que ens ensenyen i que fem veure que analitzem, no té res a veure amb el resultat de l'exercici. Sabeu per on vaig, oi? als catalans, que som tan espavilats, ens dibuixen unes inversions estupendes, però després no ens fixem què s'ha invertit, ni quant.
Si els sindicats i els partits polítics es lucren amb els nostres diners, volem saber en què se'ls gasten, i jo també li demano a la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que es solidaritzi amb els que no poden accedir a la sanitat, per manca de diners, i els desviï els seus, els que li transferim nosaltres.

dilluns, 20 de febrer del 2012

On són els defensors de Chávez?

Henrique Capriles, un jove advocat veneçolà, va guanyar les primàries i s'enfrontarà al president Hugo Chávez, que des de que és al poder no ha parat de redactar lleis per poder-s'hi quedar al màxim de temps possible. Em fa pensar amb Berlusconi, que al final el varen treure entre la Merkel i el Sarkozy.
M'agradaria rebobinar i tornar al temps en què criticar Hugo Chávez era anar en contra del progressisme. Era malvist i considerat de dretes. Chávez havia aconseguit fer fora la dreta més corrupta, i es coronava com a rei del poble, el més demòcrata de tots.
Sudamèrica n'ha tingut i encara en té d'aquests, que amb un discurs populista han despistat els "progres" europeus, fent-los confondre. Aquesta és una realitat que acostuma a passar. Es confon política d'esquerres amb populisme, i es triga força a que la gent s'adoni de l'error.
Avui llegia els insults d'Hugo Chávez cap a la persona que haurà de ser el seu rival a les eleccions del seu país. Potser els seus seguidors ho valoren i ho entenen com una arma vencedora davant d'un pobre desgraciat que ha tingut l'atreviment de disputar la presidència al gran Chávez. Pot ser, fins i tot, que aquest discurs groller i insultant, li atorgui la victòria, però espero que totes aquelles persones que des de la llunyania se'l varen creure, s'adonin d'una vegada per sempre, que estan davant d'un impostor, que no té res de demòcrata, sinó que és un dictador perillós que ha utilitzat el poble per al seu benefici personal.
Diuen que no ha acabat de superar la malaltia del càncer, i que la seva vida està en perill. Li desitjo que es curi i pugui presentar-se a la reelecció amb totes les facultats físiques, ja que les mentals és més difícil, i com no, desitjo que perdi, que guanyi el seu contrincant, i ho dic sense conèixer quin peu calça, però estic convençut que després de tants anys de Chavisme, el país necessita un canvi, com a mínim perquè es pugui analitzar amb perspectiva què ha estat el govern d'Hugo Chávez, i el mal que ha produït al seu país. Al nostre, encara n'hi ha que no són capaços de reconèixer els mals de quaranta anys de franquisme.

diumenge, 19 de febrer del 2012

En contra de què ens manifestem?

Avui era dia de manifestacions. Els sindicats majoritaris, acompanyats dels partits polítics de l'oposició (a Catalunya el PP no és oposició), han convocat la ciutadania a manifestar-se en contra de les retallades (en contra de les decisions preses per CIU i PP) i en contra de la reforma laboral. Els sindicats consideren que la reforma laboral que es discutirà al Congrés de diputats, on el PP té majoria absoluta, desprotegeix els treballadors, els fa perdre molts dels drets aconseguits al llarg del temps, i permet les empreses que els puguin acomiadar més fàcilment.
Penso que, primer de tot, cadascú de nosaltres hauria d'analitzar quin ha estat el nostre paper, la nostra contribució a la crisi actual, i ens adonaríem que no podem tenir la consciència tan tranquil·la, i els sindicats tampoc. Perquè la nostra anàlisi parteix d'una situació crítica que obliga a fer esforços a totes bandes, i admetre que en èpoques felices ens hem deixat anar, ens hem abandonat i ara ho hem de pagar.
També és cert que els governs de torn tampoc no han actuat com calia i per això som on som, i accepto que el govern està obligat a resoldre la situació actuant a totes bandes, i això no dóna la impressió que s'estigui fent. No pot ser que siguin sempre els mateixos els que paguin pels plats trencats. És molt fàcil atacar les nòmines i oblidar-se de les rendes.
El conseller Mas-Colell calculava els diners que s'estalviaria rebaixant un 3% el sou dels funcionaris, i d'aquesta manera quadrar el pressupost, però no ens explicava res dels milions d'euros que es perdran deixant d'aplicar la taxa sobre les receptes dels medicaments, una mesura forçada pel pacte amb el PP. Això vol dir que la decisió presa per CIU+PP perjudica els funcionaris, ja que els diners que es deixen d'ingressar per no aplicar la taxa dels medicaments, els treu del seu sou.
Amb això vull dir que hi ha motius per protestar i queixar-se, però cal ser molt curosos i explicar-ho bé. Hem de dir a la gent que no podem tenir els guanys d'abans, i que hi ha gent que ha quedat sense feina (més de cinc milions de persones a Espanya). Però sí que hem d'exigir que ningú no es quedi al marge de les reformes, i el govern hi té molta feina a fer. S'ha de gravar les rendes altes i minimitzar el frau recaptatori. No és bo que hi hagi tan frau fiscal i que els únics que queden controlats siguin les rendes mitges i baixes.
Si cal flexibilitzar l'acomiadament, flexibilitzem-lo, però prenguem molta atenció que no sigui l'escapatòria fàcil per desentendre's del negoci i enviar més persones a l'atur. Pensem que quanta més gent hi hagi a l'atur, el consum serà menor i els beneficis industrials també. El peix que es mossega la cua ens pot portar a una recessió impossible de superar.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Entretinguts a Sant Pol de Mar

Si fa unes setmanes comentàvem la passejada de la senyera pels pobles del Maresme, avui el show es representava a la població de Sant Pol de Mar, jugant a despenjar la bandera espanyola, que no hi era i ho han hagut d'improvisar. Senyors, ja podem acomiadar la cangur que la canalla ja s'entretén!
De jugar amb senyeres, estelades i tot tipus de símbols en sabem tant com vulgueu. Sempre hi ha qui està disposat a inventar-se una nova moguda per bellugar un centenar de fidels i somiadors. S'ha de reconèixer que si no fan mal, podem deixar-los passar l'estona. La llàstima és que probablement hi ha qui dedica esforços en projectes equivocats, però tal com van les coses, ara només podem aspirar a marejar la perdiu, confiant que arribi el moment de veure que els nostres polítics fan el pas necessari per aconseguir allò que diem que volem, però no ho sembla.
Hi ha qui pensarà que accions com la d'aquest matí a Sant Pol, són necessàries per aconseguir el reconeixement del nostre dret a l'autodeterminació. El problema és que som incapaços d'organitzar-nos políticament, i cada vegada que sorgeix un partit o grup independentista, es produeix un trencament i divisió que impossibilita la unió i, per tant, la força.
A les darreres eleccions autonòmiques hi va haver qui es va creure el senyor Laporta i el va fer entrar al Parlament català. Dies després ja es discutia amb els seus companys de grup, i tampoc aquests no han estat capaços de fer pinya amb els altres independentistes, els d'ERC. L'única cosa que han aconseguit, és la crescuda de partits com PxC i la radicalització del PP català. 
Deixant de banda el PSC, que en aquests moments se'm fa difícil valorar, heu provat de sumar PP+C's i ERC+SI? i als ajuntaments catalans? Em reafirmo en la idea que no ho estem encarant correctament, i no hi disfruto, sinó que em sap greu.

divendres, 17 de febrer del 2012

La ignorància al govern

Ens pot agradar més o menys el govern de torn, però el que no hauria de passar mai és que ens provoqués vergonya aliena. Podem ser molt progressistes i acceptar que ens governi la dreta més rància, o l'inrevés, però adonar-te que et governen uns ignorants...
"El govern del PP tampoc pensa reconèixer la independència de Kosovo". Per què? què carai saben de Kosovo i Sèrbia i quin dret tenen a negar l'evidència? no es poden empassar l'orgull? tenen por d'alguna cosa?
"El PP no considera prioritari el corredor del mediterrani i recupera el corredor dels Pirineus".  Una opció que no és ben vista per Brussel·les, i que la seva construcció és impensable en la situació de crisi que estem immersos. 
No ens creguem que això és nou d'ara. També el govern del PSOE tenia nivell. El setembre de 2011 podíem llegir titulars com "Chaves señala el corredor central com el prioritario del Gobierno". 
Podem parlar d'aeroports sense avions? el de Castelló, per exemple, encara no ha vist cap avió, i ja s'ha de reformar perquè està mal fet. Parlem de trens AVE sense passatgers? però això no és el passat, perquè encara s'estan construint vies, vies mortes?
La ignorància és atrevida i el nostre país ho és molt.

dijous, 16 de febrer del 2012

Catalans, cornuts i a pagar el beure

Els socialistes andalusos sí que en saben. A l'hora de dissenyar les campanyes electorals pensen en positiu i treuen a lluir tot allò que han fet bé. Mentre a casa nostra es basen en la por per qui vindrà si no hi són ells, a Andalusia canten les excel·lències de la gestió realitzada i la comparen amb altres autonomies, com la catalana, que ho han fet tan malament, que per això tenen tant de dèficit.
Mentre en Duran i Lleida es dedica a calumniar els andalusos, posant-los tots als bars sense fotre ni brot, resulta que destaquen per ser l'autonomia on la taxa d'atur ha crescut menys, que té més menjadors escolars i que els llibres de text són gratuïts.
I el senyor Mas declara a "Le Monde" que "Catalunya podria ser perfectament un estat dins de la UE", de la mà del PP, suposo. Un partit que l'ha ajudat a eliminar la publicitat a les emissores de ràdio de la Corporació, o les subvencions a la Memòria històrica, encara que no ha aconseguit recuperar les curses de brau (de moment), ni la immersió lingüística en castellà (ja veurem com acaba).
Els catalans tenim la sort de què ens sobrin els diners i els podem prestar als nostres companys espanyols, perquè puguin gestionar tan bé la política econòmica, amb uns resultats que nosaltres no podem ni somiar. És fàcil caure en tòpics o fer el victimisme, però també em fa pensar en l'expressió de cornut i pagar el beure, perquè ho hem fet tan malament que no només no hem aconseguit defensar els nostres drets, sinó que a més hem de rebre els insults per insolidaris i creguts.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Qui governa, Mas o Rajoy?

No sé si riure o plorar. El problema és que és massa important com per agafar-s'ho en broma. Avui podies llegir el pacte de govern de CIU amb el PP, i al mateix temps la propaganda de l'assemblea nacional que organitza SI, per a la independència. El govern del partit que va sortir guanyador en les darreres eleccions autonòmiques, pactant amb el partit que més entrebancs ha posat i posa per al reconeixement de la nació catalana, i entretant dos parlamentaris, perquè el tercer els va deixar a la primera de canvi, promovent un assemblea amb un ordre del dia clarament independentista.
Cada vegada crec més que no tenim perdó, i que ens morirem donant voltes sobre el mateix tema, sense avançar ni una passa. No és estrany que tothom ens hagi perdut el respecte, i aquella admiració que despertàvem s'ha convertit en rebuig i menyspreu. Hem passat de ser vistos com a guanyadors, a prepotents, ploramiques i fracassats.
Som incapaços de trobar el que ens uneix, i ens dediquem a subratllar les diferències. A més, hem capgirat els patrons i tot fa pensar que després d'escollir un govern nacionalista, la seva política és més light que la del tripartit. El govern del senyor Mas, volgudament o per força, pacta amb un PP envalentit i amb un discurs més espanyolista que mai.
I acabo de la manera que volia començar, parlant dels comentaris que aquests dies trobes a les xarxes socials: qui governa realment a Catalunya? és una estratègia del president Mas, perquè Rajoy sigui més generós? pactant amb el PP aconseguirem el pacte fiscal? o perdrem quatre anys més? Potser ens ho solucionaran els assemblearis de diumenge vinent.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Un govern mentider que necessita millorar

S'ha filtrat a la premsa que el govern de Rajoy ha mentit quan ha donat les dades de la inflació espanyola, per guardar-se un roc a la faixa i poder presentar uns millors resultats el 2012. Una manera d'estalviar-se la sanció si no fa correctament els deures. Si la notícia és certa, i Brussel·les ho comprova, no només s'haurà de pagar la multa, sinó que també haurem descobert que tenim un govern que menteix. Un govern que no supera la nota i a més falta a la veritat.
Després d'uns anys de govern del PSOE amb un Rodríguez Zapatero a qui havies perdut la confiança, ha arribat un govern popular, amb la voluntat de donar una imatge de resolutius i capaços d'afrontar qualsevol situació de crisi, per dura que fos. Com en tot, però, si et sens enganyat, automàticament desconfies de tot el que et pugui prometre, i en aquest cas, si es confirmen les sospites de la notícia, haurem retornat a la situació inicial, de desconfiança vers el govern.
I en moments crítics, és precisament la confiança el que et fa més fort i t'ajuda a superar els obstacles. Necessitem veure en els nostres governants, la capacitat per lluitar contra l'adversitat, ens agradi més o menys, però que tinguem la certesa que han entès la situació en què ens trobem, i apliquen mesures correctores. Que no estem parlant d'un grapat de polítics que només aspiren a perpetuar-se en el govern, sinó que estan disposats a fer avançar el país.
Si insistim en exigir transparència en la gestió pública, és precisament perquè entenem que és l'única manera que hi ha per avalar la gestió i confiar-hi. Ens trobem ara que, després d'una campanya electoral assegurant que no s'apujarien els impostos ni es perjudicaria la classe treballadora, res de tot això s'està complint i, a més, ens enreden dient allò que no és. S'atrapa abans un mentider que un coix. Si Rajoy ha mentit ho tindrà difícil perquè la gent hi confiï, i amb el resultat de l'estudi que acaba de presentar la Comissió Europea, tenim moltes assignatures suspeses que haurem de recuperar.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Jordi Hereu, un exalcalde que llança la tovallola

Arran de la decisió de l'exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de sortir del consistori, apareixen les discussions sobre l'encert o l'error de plegar a mig mandat, quan s'està a l'oposició. D'entrada no ens han de sorprendre les crítiques, sigui quina sigui la decisió presa, doncs tothom troba motius per a cada ocasió. Una altra cosa és valorar si el compromís que s'assumeix en presentar-se a unes eleccions, permet abandonar la política abans d'hora, quan s'ha perdut l'alcaldia.
Personalment crec que és important que, sempre que no hi hagi impediments que ho justifiquin, els polítics acabin el mandat pel qual han estat escollits, hagin assumit o no responsabilitat de govern. També a l'oposició es fa feina i es pot fer molt bona feina.
Amb l'alternança política als nostres ajuntaments, es poden veure casos en què l'exalcalde, una vegada perduda la seva condició d'alcalde del municipi, deixa de formar part del consistori, i d'altres on assumeix el paper de líder de l'oposició, i el desenvolupa durant els quatre anys de mandat. L'exemple que tinc més proper és el del meu municipi, on en Ramon Vinyes, alcalde durant el mandat 2007-11, amb qui vaig compartir responsabilitat de govern, ha continuat com a regidor de l'oposició, després dels resultats electorals de l'any passat. 
El secret es troba en el saber estar. Quan una persona assumeix el compromís de treballar per a la ciutat, durant quatre anys, ha d'estar preparat per fer-ho des de qualsevol lloc, governant o a l'oposició. Res és garantia de res, i sobretot a la nostra vila, que l'alternança política ha esdevingut un costum, el resultat electoral no ha de fer canviar res.
Curiosament, durant el mandat anterior, dels cinc caps de llista que es varen presentar a les eleccions, només qui va ser alcalde, es va mantenir dins el consistori, i és l'únic que ha repetit. Tots els grups municipals varen haver de substituir algun regidor. Cadascú deuria tenir els seus motius, i per tant no entraré a criticar-ho, però sí que és cert per a mi, que quan assumeixo un compromís, el mantinc fins al darrer dia. Crec que és la millor manera perquè els altres et tinguin confiança, estiguin o no d'acord amb la teva manera de pensar i obrar.
Sense voler generalitzar en tots els àmbits, sí que és important que treballem la constància i no ens deixem portar per la simplicitat. Les dificultats s'han d'encarar amb coratge, i no s'hi val a sortir de l'escena quan les pinten calbes. 
Des d'aquí el meu reconeixement als polítics que saben estar al seu lloc, amb responsabilitat, compromís i treball. També està bé que de tant en tant es dediquin frases amables a un col·lectiu que té sempre les de perdre.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Els menys intel·ligents són de dretes

Això no ho dic jo. Es tracta d'una de les conclusions a què s'arriba en un estudi canadenc. Segons diu la notícia del diari ARA, "els autors afirmen que les persones amb baixa intel·ligència acostumen a tenir unes tendències polítiques properes a la dreta, ja que això els fa sentir segurs."
També diu que les persones menys intel·ligents acostumen a ser més racistes. D'aquesta manera afirmen que no és el nivell educatiu el que fa ser més o menys racista, sinó la intel·ligència innata. La notícia del diari continua dient que "l'estudi afirma que la ideologia de dretes constitueix una via per a persones amb baixa capacitat de raonament per convertir-se en prejudicis contra grups com els d'altres races i els homosexuals."
De totes maneres caldrà veure el nivell d'intel·ligència de les persones d'esquerra a l'hora de llegir la notícia, per si ja es condecoren Cum Laudem. Perquè a l'hora de simplificar les coses tots hi som a primera línia, sobretot quan ens ve bé.
Personalment no he fet cap estudi, però sempre he cregut que ser de dretes era més fàcil que d'esquerres. Esclar que avui costa una mica diferenciar uns dels altres. Si ho agafem en la manera de gestionar la cosa pública, podem entendre que el discurs de la dreta és més fàcil, perquè és més individualista, que és allò que som tots nosaltres, encara que vulguem passar per col·lectivistes. Si et demanen solidaritat per als que estan pitjor que tu, la qual cosa et significa un sacrifici, per petit que sigui, aquest missatge no agrada tant com que et diguin: agafa la drecera i oblida't del veí, que ja s'espavilarà.
En cap moment he arribat a valorar la diferència intel·lectual entre uns i altres. Potser, si m'apureu, veuria més intel·ligents els individualistes, perquè veient i ignorant el sofriment dels altres, passen de llarg i procuren per ells. Esclar que és una intel·ligència que no tots compartim, si més no públicament, i en tot cas ja ens lamentem de no ser prou honests al proclamar-ho.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Xavier Amor nou Primer Secretari del PSC del Maresme

M'acabo d'assabentar del nomenament de Xavier Amor, alcalde de Pineda, com a nou Primer Secretari del PSC del Maresme. De fet la notícia no ha estat nova, ja que des de feia dies se sabia, i haig de dir que me n'alegro per ell, però també per totes les persones del seu partit, i m'atreviria a dir per aquelles que no ho són, perquè és molt important que les persones amb vàlua ocupin llocs de responsabilitat política.
D'en Xavier Amor jo només em puc fer elogis. La meva experiència en el tracte amb ell, com a diputat, com alcalde o com a company, tot i que no és molt llarga, sí que us haig de dir que ha estat molt positiva. El seu tracte és excel·lent, la seva empatia extraordinària, la seva responsabilitat meritòria i el resultat de la seva gestió brillant. Xavier Amor és la persona que aconsellaries perquè saps segur que no et farà quedar malament.
Crec que en aquests moments d'hores baixes per als polítics, i de manera especial per al PSC, persones com Xavier Amor són molt necessàries i cal potenciar-les i fer-los costat. És important que es pugui recolzar amb els seus amics i companys de partit, i que aquests li donin via lliure perquè pugui actuar tal com sap fer.
Tot acceptant que la meva opinió sobre els partits és, no només subjectiva, sinó també analitzada des de fora, i força crítica, em fa por pensar que Xavier Amor no sigui víctima dels mals que avui dia existeixen en el món dels partits polítics.
Xavier Amor no és un trepa, fet molt normal dins els partits polítics, sinó que el seu reconeixement és merescut pel seu bon fer i resultats. L'alcalde de Pineda és l'exemple de polític amb qui no es pensa quan es generalitza la crítica als polítics i se'ls posa en el mateix sac de la corrupció. Xavier Amor és transparent i genera confiança, i ara, amb el nomenament com a Primer Secretari del PSC del Maresme, li espera un grapat de feina, però la satisfacció que si pot fer-la, el partit en sortirà beneficiat, i qui sap si serà el punt d'inflexió que s'està esperant, per sortir del clot en què es troba el partit actualment.
Des d'aquest bloc el felicito, i li desitjo tot l'encert que de ben segur l'acompanyarà durant el seu càrrec al capdavant del partit a la comarca.

divendres, 10 de febrer del 2012

Una reforma laboral per sortir de la crisi

Avui el govern espanyol ha donat a conèixer la reforma laboral que pensa tramitar com a projecte de llei, buscant un consens més ampli, aprofitant que tenen majoria absoluta al Congrés de diputats. A l'espera d'una anàlisi més acurada, el primer que s'observa és l'abaratiment de l'acomiadament dels treballadors i l'estímul per a què surtin nous emprenedors.
Abaratir l'acomiadament sempre fa por, ja que si bé la voluntat és incentivar la contractació de nous treballadors, rebaixant la taxa d'atur, també pot provocar l'efecte contrari i augmentar el nombre de persones a les llistes de l'atur. És per això que cal acompanyar aquesta mesura amb d'altres que realment tinguin efectes directes a la contractació de més persones.
Una cosa sí que diferencia aquest govern de l'anterior, per la rapidesa en la presa de decisions, la qual cosa genera més confiança. Tot això al marge de la simpatia que ens pugui provocar el model econòmic que es persegueix. 
Els sindicats han de fer la seva feina, i procurar defensar els interessos dels treballadors, però amb la consciència de que som al segle XXI i que no es pot fer política sindical de meitats del segle passat. La incapacitat de sindicats i patronal, d'arribar a cap acord, ha traslladat la responsabilitat al govern del Partit Popular, i això era un risc suficientment advertit.
M'ha cridat l'atenció una modificació del reglament que es reforma, i té a veure amb la possibilitat que les empreses es puguin despenjar del conveni col·lectiu i aplicar la seva pròpia norma. Parla d'empreses amb dificultats, però caldrà veure com es determinen aquestes dificultats. És evident que això provoca un debilitament de la força sindical.
La proposta també preveu la limitació de la contractació temporal de manera encadenada, a 24 mesos, per ajudar a la consolidació dels llocs de treball i reduir la interinitat en què es viu i treballa. Una mesura que segur te efectes en la predisposició de contractar treballadors per a l'empresa. 
S'haurà de veure si aquest conjunt de canvis afavoreix la reactivació econòmica, reduint la taxa d'atur, donant més estabilitat i també més confiança a l'empresariat, però el que és molt important és aconseguir el màxim consens i voluntat de sacrifici i treball per part de tots, perquè ens ajudi a sortir de la crisi actual, reduint el nombre de persones i famílies que viuen en el llindar de la pobresa. Podríem pensar que del PP no es pot esperar res de bo per a la classe treballadora, però vull pensar que la situació actual ens acosta una mica més i ens fa ser solidaris per aconseguir tirar el país endavant.

dijous, 9 de febrer del 2012

La condemna al jutge Garzón provoca esquerdes

La notícia sobre la condemna al jutge Garzón per les escoltes als advocats del cas Gürtel sortirà a la primera pàgina de tots els diaris del país, i travessarà fronteres. El jutge Garzón fa molts anys que és protagonista, ja sigui per la seva personalitat i manera d'actuar, com pels casos que ha treballat, amb repercussió internacional.
La sospita sobre l'aparent immunitat de què gaudeixen els jutges al nostre país, ha quedat desacreditada en el cas del jutge Garzón, i la condemna a 11 anys d'inhabilitació com a magistrat, en seria una prova irrefutable. 
Què ha passat? com és possible que un jutge com ell, de cop i volta se li hagi complicat l'existència? a què es deu que un jutge que es va atrevir amb Pinochet, i el va deixar un any reclòs a la Gran Bretanya, ara es trobi amb aquesta condemna?
Es poden fer moltes lectures i la més fàcil és acusar els magistrats que l'han condemnat, de protegir els imputats del cas Gürtel. O bé afirmar irònicament que en el moment que el jutge no s'enfronta a uns independentistes dies abans dels jocs olímpics de Barcelona, sinó a unes persones amb molt poder polític, amb persones implicades que tenen responsabilitat pública, se li paren els peus.
També es pot afegir que el jutge Garzón s'ha atrevit a investigar sobre els assassinats del franquisme, i ja sabem que la transició democràtica va consistir en oblidar el passat, sense demanar responsabilitats, encara que hi hagués un passat fosc amb moltes víctimes innocents, i quaranta anys de dictadura.
Malgrat tot, aquestes sospites i opinions es poden rebatre amb l'escrupolós treball tècnic del tribunal, interpretant que el jutge sabia molt bé que no tenia cap dret a filtrar els comunicats entre els advocats i els imputats en el cas que s'investigava. És evident que la població necessita uns mínims de protecció, i no tot s'hi val.
Hem de reconèixer que en un país com el nostre, amb sentències judicials més que dubtoses, i comportaments del Tribunal Constitucional poc clars, una sentència, pel cas que sigui, a un jutge que també volia investigar el passat del cop d'estat militar, en relació a les víctimes desaparegudes, provoca moltes preguntes i inspira poca confiança a la població.
A la incertesa que vivim, motivada per la crisi econòmica i la desconfiança als governants de torn, se li suma una sentència que provoca esquerdes en un vitrall força escantonat i que entre tots hem de procurar sostenir. No he estat mai un admirador del jutge Garzón, ni m'ha agradat l'aire prepotent que sempre l'ha envoltat, però molt em temo que els enemics que ha anat conreant al llarg dels anys, han trobat la manera d'inculpar-lo, per un error comés contra unes persones especials, no uns simples ciutadans en hores baixes, o reivindicatius.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Mal gust a l'Acadèmia de Joel Joan

Arran dels comentaris sorgits per com es va presentar i dirigir l'acte dels premis Gaudí, voldria dir-hi la meva, perquè vaig ser espectador televisiu, durant una petita estona, fins que ja no vaig poder-ho aguantar més. Hi ha gent que es creu que amb comportaments barroers fa gràcia, i no sap fer res més. De fet és una manera d'ensenyar com ets, què ets capaç de fer i què no.
És tradicional que en aquests tipus d'actes, el fil conductor es basi en la broma fàcil amb un cert punt de crítica, normalment contra els polítics. D'entrada és l'ocasió que certs col·lectius i acadèmies tenen de parlar dels polítics, a la seva cara, sense que aquests puguin defensar-se o justificar la seva actuació. De la mateixa manera que existeix el Carnestoltes, podem acceptar que el lliurament dels premis Gaudí sigui una charlotada. 
Tot això és factible, però s'agraeix si es fa amb gràcia i bon gust. Explicar o representar un acudit groller, pot fer certa gràcia, però dedicar bona part de l'espectacle a grolleries, ja no sorprèn i més aviat cansa. L'avantatge de mirar-ho des de casa és la facilitat de canviar de canal, o tancar la televisió. Si ets present a l'acte, i sobretot si ets una de les autoritats convidades, resulta complicat sortir-ne abans d'hora.
L'estona que vaig poder aguantar el programa, em va semblar que era de molt mal gust. No em preocupava la crítica que es pogués fer al govern de torn, ni als seus polítics, sinó el mal gust emprat i la poca gràcia dels seus acudits. Pretenien, a més, cantar sense afinar, esclar que potser amb això volien que riguéssim.
Jo entenc que per a Joel Joan sigui feixuc fer tota la seva feina i a més dirigir l'Acadèmia, però podria perfectament cedir el lloc a alguna persona més preparada i que li donés un to diferent. Jo he rigut molt amb 'Plats bruts' i altres comèdies de l'actor i director, però la direcció de l'Acadèmia no li acaba de rotllar bé, i el presentador, que em sonava, però no sé qui és, podria dedicar-se a alguna altra cosa.
Per cert, quins mèrits es requereixen per presentar els nominats i descobrir qui és el guanyador o guanyadora? ho dic perquè portaven el text escrit i ni tan sols sabien llegir-lo. Ja no dic declamar-lo.
La crítica sempre és bona, i l'humor molt necessari, però el mal gust i la ignorància convé arraconar-los, si més no quan es pretén premiar el bon treball d'uns professionals, com dilluns eren les persones del món del cinema. Podem equivocar-nos i no estar fins, però mai hem de pretendre ofendre ni faltar el respecte els altres, amb l'objectiu que la gent es faci un tip de riure.

dimarts, 7 de febrer del 2012

La mesquita posa en evidència la hipocresia

I per què no la xenofòbia?
Qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra.
Si fa uns mesos ens escandalitzàvem per l'actitud d'un carrer de la vila d'Arenys, ara ho podríem fer per una altra zona de la població. El comú denominador: la notícia sobre la possible construcció d'una mesquita. És motiu suficient per escandalitzar-nos? és motiu suficient per preocupar-nos?
Aquí tots som molt seriosos i comprensius, sempre i quan no ens ho posin al davant dels morros. Si temem que ens pot passar alguna cosa, llavors ens mobilitzem i fem el que calgui. Entretant els altres ens ho mirem amb recel i mig perdonavides. 
Que ens ocupem, i si voleu, ens preocupem pel que passa o pot passar al nostre costat, té la seva explicació, però el que no podem acceptar és la hipocresia. No pot ser que ens enganyem nosaltres mateixos i anem a buscar excuses de mal pagador. El carrer massa estret, o l'excés de trànsit poden no ser les veritables raons perquè sortim a signar contra la instal·lació d'una mesquita.
La comunitat musulmana demana, des de fa temps, poder construir o adaptar un local com a mesquita, amb més amplitud que l'actual. Una reivindicació prou justa, sobretot tenint en compte que no demanen subvenció. Tots volem equipaments, però que no ens els posin al costat. Doncs en aquest cas també. No vull pensar, doncs, que és una moguda empesa per un sentiment xenòfob, sinó simplement perquè no els volem al costat de casa. Per tant, actuarem de la mateixa manera si ens hi volen col·locar una església catòlica, un gimnàs o un pavelló esportiu. Si?
No senyalem ningú. Primer posem-nos en el lloc dels altres, i després opinem. Probablement haurem de reconèixer que els altres no actuen de manera diferent a com ho faríem nosaltres. Si és així, com podem donar resposta a les demandes dels altres?

dilluns, 6 de febrer del 2012

Concert econòmic, per què no?

Avui és el dia de dir-hi cadascú la seva, si el PSC està acabat, o més aviat li ha anat bé que Carme Chacón perdés la votació, de si ara el PSC es podrà plantar més fàcilment davant del PSOE... 
No hi ha dubte que ens agrada especular sobre què faran els altres, i la veritat és que d'alguna manera el què pugui fer o deixar de fer el PSC té una certa transcendència, perquè ningú li pot negar el paper que juga dins l'espectre polític català.
Llegia aquesta tarda el posicionament d'ICV i ERC sobre el pacte fiscal en la línia d'un concert econòmic, i la petició que feien perquè el PSC s'hi afegís. De moment, si hem de fer cas a les declaracions que s'han pogut sentir fins ara, el PSC no està pel concert, i en tot cas seria un concert desafinat. El que no sabem és si les declaracions estaven en funció del que podia passar aquest cap de setmana a Sevilla, i si ara poden ser més explícits i més compromesos amb el nostre país.
No hi ha dubte que a molts ens agradaria escoltar de l'executiva del PSC, el seu compromís per treballar plegats per aconseguir eliminar aquest espoli fiscal, i recuperar la dignitat que ens mereixem. No es tracta de demanar la independència, per si això els espanta, sinó justícia fiscal i compromís estatal per racionalitzar una situació que no és acceptable.
La solidaritat que se'ns demana no la negarem. En tot cas ho poden fer quatre de quatre, però sí que exigim no perdre posicions en el rànquing per l'espoli sofert. Hi ha prou mecanismes per trobar solucions que no siguin traumàtiques i, sobretot, perquè no ens prenguin pel "pitu" del sereno.
La manera com es va resoldre el resultat del congrés del PSC, em fa desconfiar que l'executiva sortint sigui capaç de tirar endavant el canvi que alguns demanaven, i que potser ara ja no ho recorden. Seria bo que ens sorprenguessin i, lliures ara de la càrrega que hauria suposat la victòria a Sevilla, de Carme Chacón, s'atreveixin a caminar plegats amb la resta de partits per aconseguir una situació fiscal més justa, que permeti sortir de la crisi amb l'esforç que se'ns pot exigir, i no més.
La pregunta que faig a la Carme Chacón en particular, i al PSC en general, és per què no el concert econòmic?

diumenge, 5 de febrer del 2012

Un nou intent de pagar sense diners

Llegia avui a la premsa que es vol implantar unes targetes per fer els petits pagaments, aquells per als quals no utilitzes la targeta de crèdit, els micropagaments que diuen alguns. La Caixa i un parell de bancs distribuiran un tipus de targetes, anomenades contactless, a Madrid i Barcelona, per fer la prova. Es tracta d'utilitzar-les en pagaments per sota dels 20 euros. Un sistema de pagament que t'estalvia portar monedes i als comerços els hi estalvia les comissions que paguen per les transaccions amb targeta de crèdit.
La posada en marxa d'aquesta iniciativa a Madrid i Barcelona, a diferència d'altres municipis més petits on ja s'ha provat, determinarà si és un encert i si definitivament s'ha trobat el sistema. Tots recordem antics intents d'eliminar la xavalla i substituir-la per una tarja que havies de carregar a la caixa o banc.
També, en algunes poblacions, els comerços organitzats en associacions, havien creat unes targetes per a la compra en els seus establiments. Un sistema que funcionava entre els clients habituals, però no en el cas de passavolants.
L'èxit o fracàs d'aquest nou intent dependrà de l'àmbit d'aplicabilitat i la seva generalització per a tot tipus d'establiment. L'avantatge de les targetes de crèdit és que les pots fer servir pràcticament arreu, i en tot cas ja evites d'entrar als establiments que no les reconeixen, la qual cosa incentiva perquè les adaptin, malgrat els representi uns costos bancaris.
En el meu cas, si la targeta és acceptada d'una manera general, la utilitzaré amb la mateixa facilitat amb què utilitzo la targeta de crèdit, doncs sóc molt poc amant de portar diners a sobre. Probablement és el futur que ens espera. Si vàrem ser capaços d'emetre moneda valorada per sobre del seu propi valor, per què no hem d'anar a parar a la targeta? Si ho hem fet per a pagaments a crèdit, per què no podrà ser amb pagaments al comptat?

dissabte, 4 de febrer del 2012

Nova derrota de Chacón i el PSC

Rubalcaba ha guanyat les primàries del PSOE i serà el nou secretari general del partit, substituint Zapatero. Els resultats han estat molt ajustats, i la candidata del PSC ha perdut només per 22 vots, tot i que les darreres enquestes la donaven com a guanyadora. Finalment, però l'experiència ha superat la joventut i ganes de canvi.
Parlem de canvi malgrat n'hem dubtat força, ja que ambdós candidats formaven part de l'anterior govern, que va fracassar estrepitosament. Chacón ha acumulat una nova derrota, després de tot el que ha viscut en la seva pròpia pell i en la del seu partit, sigui PSC o PSOE.
El PSC haurà de reflexionar i analitzar el seu paper en aquestes eleccions per a la secretaria general del PSOE. Tal com comentava l'altre dia, el posicionament que ens varen voler vendre després del nomenament de la nova executiva, a mans de Pere Navarro, no encaixava gens amb el discurs amb què s'han presentat a Sevilla, deixant a banda la pròpia candidata, que s'ha ben distanciat dels seus companys de partit.
Espanya necessita un partit socialista fort, amb les idees clares, fiscalitzant la política del PP, que a molts ens espanta. Podríem pensar que el desastre de l'antic govern era culpa exclusivament del seu president, i donar un vot de confiança al nou secretari general perquè endreci el partit i recuperi la força que ha de tenir per no deixar tot el futur del país en mans de la dreta. Una dreta que, a diferència d'altres països europeus, és molt rància i escorada a l'extrem dret.
A Catalunya, Pere Navarro ha de començar a actuar i deixar entreveure quin color li dóna al PSC, i què fa per sortir del pou on el varen deixar Iceta, Montilla i Zaragoza, que... continuen al davant... coses de les reformes actuals, dels canvis anunciats... 
També és hora que dirigents que es troben més o menys amagats, deixin de treure el cap a títol d'anècdota, i defineix bé quin paper pensen jugar, si és que en volen jugar cap, dins el PSC. Em refereixo a l'Ernest Maragall, la Montserrat Tura... i també Castells, Obiols... no dic res de Ros o Elena, que si fan alguna cosa serà per obtenir alguna poltrona, ja que el "paperet" ja l'han fet, per no dir el ridícul.

divendres, 3 de febrer del 2012

Joan Godayol, un bisbe incòmode

Ahir al migdia vaig tenir l'ocasió d'encaixar les mans amb el bisbe Joan Godayol i mantenir un intercanvi de paraules, sobre l'església avui, la nova generació de capellans, i les darreres intervencions a mitjans públics, de l'arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Solsona.
Al bisbe emèrit de la diòcesi d'Ayaviri (Perú) el vaig veure per primera vegada en una celebració eucarística a la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar, fa un parell o tres d'anys. Coneixia qui era, sobretot per la feina que realitza l'Associació d'Amics del Bisbe Joan Godayol, a Mataró i al Perú, i per tant no em va venir de nou tot el seu discurs i la manera d'expressar la seva fe.
Com passa amb la majoria de bisbes i sacerdots que han estat treballant fora del món occidental, destaca la seva humanitat i la seva sintonia i capacitat de comunicació i de transmetre el missatge de Déu, que no té res a veure amb el que ens tenen acostumats els nostres bisbes actuals, i tota la Cúria Romana.
Godayol és un bisbe incòmode perquè el seu testimoni i el seu missatge xoca contra el discurs tronat de l'actual jerarquia eclesiàstica. Una institució que ha perdut la seva credibilitat, i només és capaç d'atraure l'atenció a través del dogmatisme mal entès. El recurs a la por davant la ignorància que podia existir fa vuitanta o cent anys, no ha canviat, i només la bona fe i la resistència d'un petit nucli de població, a posar en dubte les directrius de la jerarquia eclesiàstica actual, fa que les esglésies no estiguin buides del tot.
L'Església institucional no ha evolucionat i aquest quedar-se enrere l'ha fet perdre molts seguidors, la majoria dels quals es mantenen en la fe, però se senten al marge de la institució. A Espanya l'església ha trobat en la política, i concretament en els partits de la dreta, un refugi per conservar la seva veu, encara que sigui a través de camins allunyats del missatge de Jesús. A casa nostra, l'església, més propera al missatge del Concili Vaticà II, ha perdut en els darrers temps la seva frescor, i ha patit una involució que ha provocat un cert rebuig del seu missatge, per un discurs que a vegades ratlla la ridiculesa.
Godayol es mostrava optimista, però el seu punt de vista era massa subjectiu. El bisbe Godayol està acostumat a parlar amb les persones que encara guarden un bon record del temps en què l'església es va posar al costat del poble i dels menys afavorits. L'església que reivindicava els drets de les persones i lluitava contra la injustícia. Godayol no s'adona, que la realitat del nostre país es troba molt lluny del seu missatge, i que som pocs els que en podem gaudir i intentar-ho transmetre en el nostre entorn, a familiars i amics.

dijous, 2 de febrer del 2012

Chacón es desentén del PSC

Em sap greu per molts amics i ferms socialistes catalans, que han treballat i treballen per defensar un model de país amb atenció especial a les classes menys afavorides, i una societat del benestar que dignifiqui les persones i no les discrimini pel seu nivell de renda, ideologia, sexe o cultura. Unes persones que en aquests moments viuen una situació de reflexió i canvi, després d'uns fracassos electorals que s'han succeït durant els dos darrers anys.
Fa poques setmanes el PSC va escollir les persones encarregades de recuperar el lloc que li correspon com a força política majoritària d'esquerres. Tot i els meus dubtes sobre la bondat dels resultats obtinguts en el seu congrés, no em pensava que la candidata Chacón fos capaç de ridiculitzar el PSC com ho està fent aquests dies, com a estratègia per aconseguir liderar el PSOE.
Sigui quin sigui el resultat del congrés estatal del PSOE. Sigui qui sigui el candidat o candidata a liderar el partit espanyol, el PSC ha perdut qualsevol possibilitat d'aconseguir posar en pràctica tot el discurs presentat per la candidatura guanyadora al seu congrés, a la que s'hi varen afegir els seus adversaris, d'un perfil molt més nacionalista i reivindicatiu.
No és estrany, doncs, que representants del PSC més nacionalista, rebutgin el discurs de Chacón, i es considerin traïts per la seva representant a Madrid. Per alguns, Chacón no els representa, sinó que tan sols defensa la seva posició personal que es troba radicalment allunyada de qualsevol sentiment de país. La candidata pertany al PSC per accident, i només està interessada en el PSOE, del qual en vol ser la primera figura.
Aquesta aparentment incompatibilitat es veu agreujada per la manera de ser, de pensar i obrar de la candidata, que ja va quedar palès en el moment de conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català. Si ja d'entrada podia semblar impossible de compatibilitzar, la senyora Chacón ho ha evidenciat perfectament, i només cal agrair-li la seva sinceritat i transparència, i en tot cas ho lamentem aquells que encara creiem possible un socialisme ferm en defensa de la singularitat del nostre país, sense enfrontaments amb la resta de les nacionalitats espanyoles, però d'acord amb els nostres drets d'autodeterminació i govern autònom.
El PSC ha perdut una oportunitat que espero no sigui la darrera, i animo a qui tingui l'oportunitat de corregir els errors comesos, per aconseguir el millor per a un país que es troba en hores baixes, però que té la voluntat de superar tots els obstacles per tornar a ser allò que mai havia d'haver perdut.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Comiat a Fabià Estapé

Avui hem conegut la mort de Fabià Estapé, degà de la Facultat d'Econòmiques i rector de la Universitat de Barcelona, en una època molt interessant per al país i per a la mateixa universitat. Vaig tenir la sort de coincidir amb Estapé en la meva època d'universitari i en tinc un bon record com a professor. Les seves classes, com us podeu imaginar, eren molt divertides, però pedagògiques. A vegades pensaves que havies perdut el temps escoltant històries que no tocaven, però en el fons hi havia un fil conductor que et retornava al punt de partida, però no de buit.
Generacions anteriors a les meves poden explicar moltes anècdotes i intervencions, amb un component polític interessant. Les seves relacions amb el règim franquista sempre han estat una mica disfressades i, a diferència d'altres personatges a qui mai se'ls ha perdonat el seu passat, a Fabià Estapé s'ha fet la vista grossa, buscant l'anècdota i, sobretot, els seus enfrontaments, el que el feia diferent i contestatari. 
Els més joves el recordaran per les seves tertúlies a TV3 o a Catalunya Ràdio, que li encantava sorprendre el públic i fer-los gaudir de les seves històries. El component pedagògic l'acompanyava sempre i procurava explicar el comportament de l'economia, de manera entenedora per a tothom. 
La darrera intervenció a TV3, si no m'equivoco, va ser en el programa Divendres, i en guardo un mal record. Fabià Estapé no era el d'abans. Crec que va ser un desencert portar-lo al programa perquè no estava en condicions de seguir una entrevista. Les seves intervencions no es coordinaven amb les preguntes i despistaven a l'entrevistador, en Xavi Coral, que quedava sense recursos per dissimular i tirar endavant l'entrevista. 
Ho recordo vagament, perquè vaig voler oblidar-ho, com si m'avergonyís de la iniciativa del programa de portar-lo al plató, i em vaig quedar amb els bons moments que Fabià Estapé ens va brindar als seus seguidors i, en certa manera, admiradors. Descansi en pau.