Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Alto el foc!

Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?

Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?

Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.

Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins. 

Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!

L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

Matar, no es justifica de cap manera

La noticia del dia és l'atac sorpresa de Hamàs a Israel i el contraatac dels israelians que de ben segur serà potent i mortífer. Parlar de palestins i israelians no és fàcil, i hi ha molts elements a tenir en compte, però sortir en defensa dels atacs contra la població civil, sigui del bàndol que sigui, demostra una mentalitat molt primària, sinó malaltissa.

Sabem, perquè la informació més o menys filtrada ens arriba, de les condicions en què viuen els habitants de Gaza. També hem escoltat molts discursos dels governants israelians que ens han fet molt mal a les orelles. Malauradament el problema existeix des de fa massa anys, i hi ha milers de morts innocents que no justifiquen res ni a ningú. 

El conflicte a Israel ha esdevingut crònic i de difícil solució, però cada atac indiscriminat, vingui d'on vingui, agreuja la situació lluny de resoldre el problema. Qui cregui que amb accions com aquesta es pot acabar amb la injustícia humana que és evident, està molt equivocat. I la llàstima de tot plegat és que les víctimes són les més innocents, les que no poden fer res per escapar-se de l'indret, ni trobar la pau que és tan necessària.

És una llàstima que per les xarxes socials sigui tan fàcil vomitar paraules i pensaments, moltes vegades sense cap mena de reflexió prèvia. Podem estar a favor d'uns o altres, però no em sembla de justícia beneir accions bèl·liques que només aconsegueixen la mort de civils, i res que els porti a la pau.

Els països occidentals, que es manifesten en contra de la violència han de saber que aquesta no només existeix en jornades com la d'avui. I, per això, la seva contundència i la responsabilitat de contribuir a trobar una solució al conflicte els hauria de implicar no només avui, sinó cada dia. Aquests dirigents saben com viuen els palestins i no haurien d'estar tranquils, mentre no s'esforcin per asseure totes les parts i fer-los veure que amb atacs com el d'avui no s'arribarà enlloc, però tampoc fent la vida impossible a una part important de la humanitat.

Reconec l'assignatura pendent que mortifica diàriament a unes víctimes innocents, però mai podré acceptar una acció bèl·lica que destrueix en lloc de cercar la pau. Fets com els d'avui ens interpel·len, i ens provoquen amargor, perquè d'alguna manera vivim massa d'esquena a problemes reals que fan patir a massa gent al món.

Nit de reis, nit de naps i cols

Un any més i estem a les portes de la nit de reis, la nit de les il·lusions dels més petits, i també dels seus pares, que només esperen veure les cares dels seus fills quan es trobin davant dels obsequis i comencin a obrir els paquets.

A Arenys la nit també és una nit especial per als nostres adolescents. La tradició ha fet que el jovent pengi naps i cols als balcons de la vila, i els més inspirats hi acompanyin algun vers, picant o amorós. Una tradició que tothom la viu a la seva manera, però que hi ha encara qui treballa perquè no es perdi i sigui plaent.

També és una nit de reivindicacions diverses, amb un pes polític, però sobretot, els darrers anys, amb molta força de les nostres joves que encara són víctimes del masclisme predominant a la nostra societat.

La mainada sortirà a rebre els reis mags, amb la il·lusió d'aconseguir alguns dels seus somnis, i que per això han escrit la carta. La generositat d'uns quants farà possible que famílies amb problemes econòmics també puguin veure somriure els seus fills. Aquest voluntarisme és important i trenca una llança a favor d'un món massa egoista i poc altruista.

No tothom veu bé una cosa ni l'altra. Cada vegada hi ha més gent que qüestiona la idoneïtat d'enredar els nostres infants amb el somni dels reis mags. Tampoc hi ha qui consideri la festa dels naps i cols una bona tradició, hi veu incivisme i grolleria. Hi ha d'haver gent per a tot, però el més important és veure en totes les nostres accions i tradicions, la bona voluntat, les ganes de fer feliç els altres, i si això es fa amb tocs reivindicatius, tampoc no fa cap mal. A vegades ens cal rebre alguna sotragada per adonar-nos que potser no ho estem fent prou bé.

Desitjo que fets reprovables que han passat en nits com aquesta, ara ja fa uns quants anys, no es tornin a repetir, i confio en els joves d'avui, que tenen ganes de mantenir aquesta tradició i gaudir de la festa. Hi ha prou circumstàncies adverses com per no desitjar passar-ho bé tots plegats, encara que sigui a base d'il·lusions innocents. Que tinguem tots una bona nit i que el nostre despertar sigui amable i feliç!

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

Amb el lliri a la mà o ens prenen per idiotes?

Aquests darrers dies hem estat parlant de l'acord entre quatre partits catalans per modificar la Llei de Política Lingüística, i d'aquesta manera evitar haver de complir la sentència del TSJC i aplicar un 25% de l'ensenyament en castellà. No sé si tenim uns polítics covards, però al mateix temps innocents, o és que ens prenen per idiotes. De veritat es creuen que amb aquesta modificació proposada, que no concreta res, els jutges en tindran prou? Creuen que els enemics del català, abanderats per Ciudadanos, quedaran contents amb aquesta resposta?

He parlat darrerament de la ineptitud dels nostres polítics i de la necessitat que facin un pas al costat i deixin lloc a gent que ho pugui fer millor. Avui llegia l'entrevista que l'ARA feia al secretari de política lingüística, el senyor Francesc Xavier Vila, i em feia vergonya mentre la llegia. Es pot ser tan poca cosa? Es pot creure allò que diu?

Si d'alguna cosa n'hem agafat experiència aquests darrers cinc anys és de la força i males arts emprades per les institucions espanyoles, amb els jutges al capdavant, i entitats contràries a la llengua, com per entendre que la proposta que varen acordar els quatre partits catalans, i que després JxCat se n'ha desdit, no aturarà l'empenta decidida per matar el català. 

Hi ha prou evidència a les escoles i instituts catalans com per adonar-se que si una llengua necessita ser protegida perquè està en hores baixes, és el català? Que no s'adonen que no s'està defensant el castellà, sinó atacant el català? Que només volen que la nostra llengua s'extingeixi? Si no ho veuen que carai fan a la política?

Ho deia al començament, que se'm fa estrany que hi pugui haver gent tan innocent que es pugui imaginar que amb un lliri a la mà, i matant la immersió lingüística, ho solucionaran tot. Això només ho pot avalar el PSC actual i els Comuns, però no unes persones que formen part d'uns partits polítics que es diuen independentistes i que ens volen fer creure que segueixen el camí cap a la independència del nostre país. És que ja no es tracta d'aconseguir la independència o no de Catalunya, sinó salvaguardar la nostra llengua. Simplement això!

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

Accés europeu mortal

El titular del diari ARA esmentant les 4.404 persones mortes l'any 2021 quan intentaven entrar a Europa fa posar la pell de gallina. Com pot ser que passi això? On hem anat a parar?

No pot ser que hi hagi tantes víctimes innocents quan intenten arribar a Europa, víctimes de la fam o la guerra, buscant un món que els permeti viure. Són massa gent perquè no ens posem d'acord a solucionar aquest problema que és d'una immoralitat mai vista.

Aquesta xifra esgarrifosa pot ser totalment superada, perquè no hi ha la certesa que no hi hagi hagut més víctimes durant la travessia, i que no se'n tingui coneixement. Són persones que es troben amb moltes dificultats a l'hora de demanar ajuda, si és que hi poden arribar, i que els països europeus posen totes les traves possibles, que provoquen encara més pànic i incertesa als emigrants embarcats.

La nostra consciència no pot estar tranquil·la, i ens hem de mobilitzar per exigir als nostres governs que posin fi a aquesta barbàrie. La injustícia mundial a l'hora de repartir els béns es veu tacada amb la sang de les persones que emigren dels seus països perquè no tenen possibilitats de subsistir, i surten enganyades en busca d'un món millor, però que actua de manera injusta i inhumana.

Si una cosa hauríem de demanar per aquest 2022 seria que els nostres mars deixessin de ser una tomba per a tantes persones innocents, i que els governs europeus no permetin més que es produeixin aquestes morts per les traves que es posen per al seu accés al continent.

Els habitants d'Stepanakert volen la pau

Dos es barallaven i el tercer va rebre! Això poden dir els habitants de la capital de Nagorno-Karabkh, que pateixen l'intercanvi de projectils entre Armènia i Azerbaidjan. La no reconeguda República d'Artsakh es troba al mig del foc, perquè Armenis i Azerbaidjans se la disputen. Ells volien la independència, però els altres la volen. Quin interès hi tenen? Tant els estimen? M'imagino la baralla entre Espanya i França per quedar-se amb Catalunya, que es vol i desitja independent. 

Putin ha treballat a fons un alto al foc, per evitar haver-se de posicionar, en el seu cas a favor d'Armènia. No vol que li compliquin més la vida, ja se la complica prou ell mateix. Crec que avui les notícies deien que s'havia arribat a l'acord, però d'entrada Arzebaidjan no hi estava massa d'acord, perquè ells es consideren els afectats, ja que creuen que la regió en disputa els pertany, i que Armènia no hi té res a dir.

Llavors diuen que les fronteres no són importants, però com es pot veure arreu, la propietat del territori és una cosa molt seriosa que ningú es vol deixar prendre. La llàstima és que les discussions són en forma de guerra, amb la mort dels més innocents. Aquelles víctimes que volien viure en pau, i veuen, en aquest cas, com els seus veïns de banda i banda es barallen, rebent ells tots els trets.

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

L'emèrit fuig d'Espanya

La notícia del dia és la carta que el rei emèrit ha enviat al seu fill anunciant-li que se'n va d'Espanya perquè no li compliqui més el seu regnat. Sens dubte la notícia no ha vingut de nou, ja que fa temps que s'especulava amb aquesta possibilitat. La corrupció de Juan Carlos I l'ha empès a prendre aquesta decisió o algú l'ha fet decidir, per no empitjorar més la situació de la monarquia a Espanya.

Tal com ja deia fa uns dies, no considero que la institució es trobi en perill. Hi ha molts espanyols que la defensen i pocs partidaris actius de la República. Malgrat això, sí que és cert que l'actual rei no està còmode amb tot el que ha anat apareixent del seu pare, i creuen que allunyant-lo de la Zarzuela li farà la vida més fàcil. 

El rei emèrit se'n va d'Espanya, no sabem on, i no se li ha retirat el passaport, com s'ha fet a persones que al meu entendre són més nobles i innocents. Aquest és el problema de la inviolabilitat que permet ser corrupte i que no et passi res. Jo podria entendre que es protegís el rei per a l'exercici del càrrec, atès que comporta risc i prendre decisions que no sempre són fàcils. El que no puc entendre és que se'l protegeixi del mal comportament, per interessos personals, i no per al bé de l'Estat. Crec que caldria fer una distinció ben clara, i aquí, al meu entendre, és l'error i el vici.

La història col·locarà Juan Carlos I al lloc que es mereix, però haurà viscut tranquil·lament la seva corrupció, sense que li hagi caigut cap condemna. Algú pot pensar que el pas que ara donarà és un càstig, el desterrament, però ja voldrien molts castigats per menys delicte rebre aquest i no el que han d'aguantar durant molts anys, si no és tota la vida.

Amb la decisió de marxar d'Espanya es vol tancar una pàgina de la història de la monarquia espanyola, però la història continua i el mal ja està fet. Serà jutjat o no, però moralment està condemnat a la ment de moltes persones de bé.

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.

La degradació social ve de lluny

La inseguretat de viure a Barcelona de què es parla aquests dies, arran dels diferents actes criminals succeïts, no és un fet aïllat que sorgeixi del no-res, sinó que és fruit d'una situació de deteriorament de la vida social de la ciutat, i també del país, que ve de lluny. La marginalitat en què viuen moltes persones afavoreix que s'acabin succeint accions criminals. La pèrdua de valors, el poc respecte als altres, la manca d'educació familiar... tot això contribueix a què la vida no sigui tranquil·la i que cada vegada tinguis més sensació que a fora al carrer no s'hi està segur.

La solució a la situació a què s'ha arribat no és fàcil, i encara menys només policial, perquè cal canviar el sistema de vida a què hem arribat. S'ha de detectar les bosses de pobresa i marginalitat i treballar per reduir-les i intentar eliminar-les. No és normal que tinguem persones dormint al carrer en pèssimes condicions. Persones sense llar i sense feina, siguin autòctons o immigrants.

El fet que hi hagi persones que necessitin delinquir per poder subsistir, és un motiu de preocupació perquè genera violència i a vegades la mort. Hem de tenir clar que les coses no s'arreglen a cops de porra o dissimulant la realitat, amagant-la sota l'estora. Cal resoldre les situacions que poden generar violència i aconseguir un món més just. Si no és així, i només amb mesures policials no ho aconseguirem, i haurem de continuar lamentant la mort de víctimes innocents.

Un Messies de Händel reivindicatiu

Qualsevol activitat és bona per solidaritzar-nos amb els nostres presos polítics i reivindicar la nostra ferma actitud per aconseguir un referèndum pactat i conèixer d'una vegada quantes catalanes i catalans volen la independència de l'Estat espanyol.

La cantada del Messies davant la presó de Lledoners ha estat una curiosa iniciativa que ha tingut un gran resposta. Un exemple de fins on estem disposats a defensar la nostra llibertat i la justícia al nostre país. És molt trist constatar dia rere dia que la Justícia a Espanya està corrompuda i manipulada.

És una llàstima que haguem d'esperar uns quants anys perquè el Tribunal Europeu dictamini que l'actitud del govern i dels tribunals judicials espanyols és injusta i que la raó està a favor dels independentistes, no pas per aconseguir la independència, sinó la celebració d'un referèndum. Una cosa tan simple com aquesta, i que mai ha existit rebel·lió ni sedició, sinó com a molt desobediència a un Tribunal Constitucional corromput i gens imparcial.

Espanya una vegada més ha sacrificat unes persones, de manera injusta, i s'ha valgut de la lentitud de la justícia de veritat, per entretant mantenir suspesos drets fonamentals i presoners innocents. No podem deixar d'exigir justícia, però sense oblidar-nos d'exigir als nostres polítics que governin i caminin amb pas ferm, sense tants dubtes ni declaracions imprudents i innecessàries.