Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

L'atac d'ira de Borrell

Com ja ens té acostumats el senyor Borrell, després de fer el ridícul a Rússia i que uns quants diputats li demanessin la dimissió per com havia gestionat la visita, ara s'ha enfadat i vol venjança. Amenaça Rússia amb dures represàlies i sancions. Que tremolin!

El seu orgull no pot suportar que ningú es burli d'ell i el deixi en ridícul. És massa bo com per caure en descrèdit davant de tothom. Ell ho ha fet bé i són els altres els dolents. Aquest és el preu que es paga per permetre que personatges com el senyor Borrell arribin a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat a nivell europeu.

A nosaltres ens va deixar tranquils quan va marxar a Brussel·les, i ja ens està bé que el tinguin entretingut. No volem pas que ens el retornin. A més s'ha hagut d'empassar la bufetada dels presos polítics catalans, que tant mal li ha fet sempre i que tant d'odi li ha desencadenat.

Anava molt decidit a alliçonar els russos pel que havien fet a l'opositor que havien intentat matar enverinant-lo, i que ara tenen a la garjola, però no s'imaginava que li sortirien justament amb els presos polítics que, es cregui el que vulgui, li posa el dubte al cos.

De totes maneres, que no pateixi. Els representants de la Unió Europea el salvaran. No els interessa provocar cap crisi interna i el defensaran. Només haurà estat una mala estona que li hauran fet passar, però suficient com perquè s'enrabiï i vulgui ara descarregar tota la mala llet contra els malvats russos. Estarem amatents al serial!

La campanya electoral des de la garjola

El fet que els nostres presos polítics puguin participar en la campanya electoral és una anomalia que pot esdevenir una naturalitat política perillosa. La possibilitat que puguin expressar opinió i animar el vot per a la seva candidatura no ens ha de fer oblidar que la seva situació és anòmala i injusta. Impedir la seva participació seria una agressió als seus drets, però el fet que estiguin reclosos des de fa gairebé un any i mig és una injustícia i no ho podem oblidar.

Per altra banda, resulta incòmode veure'ls opinar sobre el diàleg i la necessitat d'anar junts com a poble, quan des del carrer cada partit va a la seva. Se'm fa estrany que no estiguem pensant en un mateix objectiu, quan el seu alliberament ho és. Què pretenem?

Probablement hem d'acceptar que la unitat no és possible a l'hora de reclamar el vot, però hi trobo a faltar més compromís per treure de la presó els nostres polítics, una situació on no havíem d'haver arribat mai.

Puc entendre que escoltar-los des de la presó és una manera de donar-los la veu i defensar la seva lluita, però em costa entendre el posicionament dels seus respectius partits, encara que vull pensar que hi estan d'acord i respecten. No sé fins a quin punt molts ens hem de sentir culpables de la situació en què es troben, i entendre que el vot que ens reclamen és d'alguna manera per restituir-los i minorar el seu sofriment i la nostra mala consciència.

El dia de la marmota a la mesa del Parlament

Permeteu-me la insistència, però no acabo d'entendre què passa a la mesa del Parlament. Llegeixo que, en contra de l'opinió dels lletrats, han acceptat el vot delegat de Puigdemont, i suposo que també el de Toni Comín, que és l'altre diputat exiliat que manté l'escó. Si no vaig errat, el Tribunal Constitucional ja va declarar que aquest vot no era delegable pel fet de ser una persona exiliada (ells crec que en deien una persona fugida de la Justícia).

Ja sé que hi ha molts catalans que volen trencar amb Espanya i proclamar la República, però no acabo de veure el sistema. Si no es fa tot de cop no hi ha sortida, i em sembla que en aquests moments no estem en condicions de fer un cop ben fet. Si és així, què esperen que faci el govern estatal i els seus tribunals? Les votacions que es facin amb el seu vot quedaran invalidades, a part que ja tindrem més diputats i un nou president del Parlament a la garjola. No ho entenc (?).

De moment tenim el president detingut esperant què diu el jutge sobre la sol·licitud d'extradició que avala el fiscal alemany. Potser sí que si el porten a Estremera llavors podrà delegar el vot, però en aquests moments...

Ho sento, però penso que no s'estan fent bé les coses, i no és d'aquests dies, sinó que ja fa uns mesos que dura la cosa. Anirem seguint els esdeveniments, però amb les CDR i els diputats independentistes donant pals de cec crec que no avançarem i les eleccions 'autonòmiques' ens cauran a ple estiu.

Justícia en singular o plural i arbitrària?

Haig de confessar que estic una mica verd en tot el tema judicial, i se m'escapen coses com ara les competències d'una institució o una altra i, per tant, saber si l'Audiència Nacional té o no competència per jutjar els presos polítics que en aquests moments tenim a les presons de Madrid i que, si es confirma trasllat dels casos dels nostres consellers empresonats, i també els jordis, de l'Audiència Nacional al Tribunal Suprem, sigui més fàcil la sortida de la presó, sempre sense judici.

Si la Justícia és la mateixa per a tothom, no tindria sentit que amb el canvi d'institució els consellers ara empresonats poguessin sortir de la garjola, simplement per decisió del jutge del Suprem, contrària a la decisió de la jutgessa de l'Audiència. 

Esclar que tots ho agrairíem, bé, totes les persones amb sentiments i voluntat de justícia, que entenem que la presó incondicional és fruit d'un esperit de venjança, res a veure amb la justícia.

Sigui com sigui, m'apunto al trasllat per aconseguir veure els nostres presoners polítics de nou en llibertat per defensar els seus principis i, sobretot, els seus drets.

D'aquest embolic, i convençut que no totes les persones són jutjades de la mateixa manera, també tindríem que en funció del jutge el resultat seria totalment diferent, és a dir, es tracta d'uns criteris arbitraris. Si és així, queda encara més qüestionat el Tribunal Constitucional, on dotze persones tenen més poder de decisió que tot un poble (recordeu allò de l'Estatut d'Autonomia, oi?).

Tinc molt present les paraules de l'alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco, quan l'any 1985 deia que "la justicia es un cachondeo". Sempre he pensat quanta raó tenia!

Les concentracions d'avui són un atac a la independència judicial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat que les manifestacions d'avui són un atac a la independència de la Justícia, i això és el que cal preguntar-se. Ho podria ser, si la Justícia actués de manera independent del Poder Executiu i fos molt sensible al que pensen i pateixen les persones, però avui, dir que els tres poder són independents, és un acudit que no es creu ningú.

Probablement no és bo que es facin aquestes manifestacions, no pas perquè puguin beneficiar els imputats, sinó més aviat tot el contrari. Ens podem trobar que el jutge actuï més decidit a enviar-los a la garjola, no fos cas que el govern de Madrid li toqués el crostó.

Ja sé que desconfiar de la Justícia no és bo i també ser que els polítics acaten les decisions judicials sempre que els són favorables, i per això no ens ajuden a respectar-la. Estem farts de sentir a dir que el problema català no és judicial, sinó polític. De totes maneres l'afirmació cau en l'error de parlar de "problema", quan hauria de lloar la singularitat i, per tant, vanagloriar-se de la diversitat que tant anomenen reis i polítics espanyols, però que limiten al folklorisme. Pena!