L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Per què es roben cotxes vells?

A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.

La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.

Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.

Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

Posar-nos a la pell de l'altre

Una expressió molt comú és la de posar-se a la pell de l'altre a l'hora d'opinar sobre algun aspecte que sovint ens mirem des de fora. Fa uns dies, amb un grup de gent, parlàvem de les dificultats de moviment en una població per part de les persones que tenen alguna disfunció, ja sigui de vista o bé perquè necessiten desplaçar-se amb cadira de rodes. Pensàvem que potser els nostres governants eren massa joves per entendre que la gent gran no sempre ho té fàcil per anar d'un lloc a l'altre de la nostra vila.

Dimarts visitava una família on la seva àvia era completament cega i ens explicava què significava haver de dependre dels altres per fer qualsevol cosa. Recalcava que era un patiment tenir un ple coneixement i memòria, però no poder veure-s'hi. Em va venir al cap la conversa que comentava al principi, i la dificultat que tenim per posar-nos a la pell de l'altre i tenir plena consciència de què significa tenir alguna mancança que et fa fer dependent, amb grans dificultats per moure't.

Això ho podríem aplicar a moltes coses. No només en temes de mobilitat, sinó també d'opinió i coneixement. Procurar posar-se a la pell de l'altre per entendre el seu comportament, les seves idees i opinions és bàsic per mantenir una conversa, un diàleg, ara que està tan de moda la paraula, i poder opinar amb més coneixement de causa.

Si només ens mirem el melic, només pensem en nosaltres, en la nostra experiència i coneixements, es fa difícil arribar a entendre els altres, perquè la diversitat pot ser molt gran. No es tracta de pensar com els altres ni fer el mateix que fan els altres, sinó procurar entendre'ls i, sobretot, respectar-los.

Tornant al tema de la mobilitat en una població, seria important que els nostres governants ho apuntessin com una prioritat: salvar obstacles perquè les persones amb dificultats de moviment ho tinguin més fàcil. La nostra vila, on hi ha rials que hem convertit en carrers estrets, es fa difícil aconseguir unes voreres practicables i fàcilment accessibles, però probablement hauríem de fer un esforç per trobar la manera perquè siguin més practicables del que ho són ara mateix.

Posar-se a la pell de l'altre hauria de ser un principi a tenir en compte sempre. Tant a l'hora d'opinar i discutir, com en el moment d'arremangar-se i posar-se a treball, sobretot quan es tracte de servir qui t'ha escollit perquè milloris el benestar de la comunitat.

Prohibida la segona residència

Aquest cap de setmana està prohibit el viatge a la segona residència. Estem en estat d'alarma i confinats a casa. No podem sortir a passejar pels carrers si no és per una causa justificada, però tampoc ens podem desplaçar, per sentit comú i per respecte a les persones que viuen on tenim, qui en té, la segona residència.

És precisament el poc control que es va fer el cap de setmana passat, quan encara no estava vigent l'estat d'alarma, que moltes persones sense escrúpols es va desplaçar de Madrid a València o Múrcia, i de Barcelona a la Cerdanya, per posar uns exemples.

Aquest cap de setmana la policia està més atenta i sembla ser que controlarà que això no torni a passar. Hem de sortir sols, només per necessitat, i respectar les distàncies de seguretat. No és una situació agradable i a mesura que passin els dies, se'ns farà més feixuc.

És lloable la inventiva de moltes persones per alleugerir el confinament, normalment amb idees divertides, però també interessants. Seria bo acceptar que som capaços d'obeir, sense que se'ns amenaci amb una sanció, si més no això és el que voldria pensar. La por al garrot, però, sempre és un fre a fer cas omís a les recomanacions o instruccions a seguir.

Arribem, però a tothom? Som capaços d'enviar el missatge a tots els col·lectius? També a les persones menys integrades a la societat? A les que tenen dificultat per entendre la nostra llengua? S'estan fent esforços per facilitar aquesta informació a les persones menys immerses en el dia a dia de la nostra societat. Hem de pensar que hi ha persones que viuen com en un món a part, i estan molt poc connectades a la realitat de la nostra ciutat i país. Tenim l'obligació de facilitar-los la informació, que no és el cas de no anar a la segona residència, perquè alguns amb prou feines viuen en un habitatge amb un mínim de condicions.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.