Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

Escòcia ho torna a provar

Mentre aquí cada dia som més lluny d'una solució pactada, sobretot perquè no ens entenem ni entre nosaltres mateixos, a Escòcia la seva primera ministra ho vol intentar novament. Després del fracàs de l'anterior primer ministre, en què va guanyar el no a la independència, ara que les estadístiques son més favorables al sí, es vol tornar a convocar un referèndum. Ho deixarà fer el govern britànic?

Temps enrere el primer ministre britànic va deixar clar que no ho permetria, però tampoc semblava possible l'altra vegada i es va acabar convocant. Segur que és molt més fàcil que Escòcia pugui celebrar un referèndum pactat que no pas Catalunya. Aquí la unitat d'Espanya és sagrada i ningú, des de Madrid, sigui del color que sigui, permetrà mai la independència catalana.

Parlant de no entendre'ns entre nosaltres, avui hem sabut que l'expresident Mas es queda com a militant del PDECat, la qual cosa fa veure que la seva desaparició no queda tan clara com podia semblar. No he llegit els arguments a favor, si és que els ha donat a conèixer, però entenc que marca un distanciament important entre ell i Puigdemont. No sé si avui Mas es penedeix d'haver proposat Puigdemont com al seu successor. Probablement ara no ho faria.

A la meva vila el PDECat transitarà cap a JxCat, per fidelitat a Puigdemont. S'està dibuixant una divisió entre unilateralistes i dialogants. Potser a hores d'ara Marta Pascal no hauria fugit del PDECat ni amb els seus amics haver fundat el nou partit. Sempre poden participar aliats en les anhelades eleccions.

Seguirem els avenços escocesos en la seva voluntat de convocar un nou referèndum abans del mes de maig de l'any vinent, i l'actitud que prendrà el primer ministre britànic, després d'haver aconseguit sortir de la Unió Europea.

La joguina del president

Puigdemont continua endavant amb el seu projecte de constituir JxCat com a partit polític, al marge de les converses mantingudes amb el PDECat, que n'és militant, i que no han arribat a cap acord. Entretant la direcció del PDECat no està per compartir militàncies i demana que qui vulgui formar part de JxCat, s'esborri del PDECat.

Puigdemont vol ressorgir de les cendres creant un partit polític fort i que porti les rendes del país, fent front a ERC que fins ara semblava que aconseguia ser el primer partit independentista i cridat a formar govern. Puigdemont no ha volgut defallir i presenta batalla per continuar sent ell qui marqui el camí a seguir.

Tot això ens supera una mica. Portem molts mesos encallats i empantanegats, sense veure solució als nostres problemes. Som molts, els que no militem a cap partit, que ens ho mirem amb escepticisme, ja no ens convenç res ni ho veiem gens clar. Són moltes propostes que no ens porten enlloc i ja no es tracta d'entrar o no a formar part d'un o altre partit, sinó de creure que els actuals líders són capaços de redreçar el camí esgarriat.

Durant aquestes properes setmanes el partit del president crearà les estructures per erigir-se en el primer partit, però caldrà veure quina és la resposta dels militants i simpatitzants del PDECat, ja que d'ells depèn que el nou partit tingui èxit o no. 

Puigdemont sap que no pot prescindir de la gent del PDECat, però si que està en contra de la seva direcció, i ha de fer mans i mànigues per convèncer les bases perquè s'apuntin amb ell, desobeint la demanda que els fa la direcció del PDECat. Penso que el carisma del president és prou important com per arrossegar molta gent, i d'això es refia. La seva situació d'exiliat l'ajuda, però no es pot estirar més la mà que la màniga, i arriba un punt que es pot trencar. Des de fora, no es veu de la mateixa manera, i tot dependrà de la capacitat dels dirigents d'ERC d'engrescar els seus, i poder continuar avançant amb les expectatives de primera força que les estadístiques els proporcionen.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

Manual d'ús de la Crida per al PDECat

Em fa l'efecte que seria una molt bona idea elaborar un manual d'ús i funcions de la CRIDA perquè els militants del PDECat entenguin si es tracta d'uns amics, uns adversaris, uns col·legues, i què els toca fer a uns i als altres. Més d'un militant del PDECat no sap què fer, si celebrar la creació de la CRIDA o bé sortir corrents abans no es subdivideixin més.

Avui a l'Assemblea del PDECat no parlaven de l'encaix de Catalunya a Espanya, sinó de com havien d'encaixar la CRIDA i el PDECat. O sigui que no parlen de la unitat dels independentistes, pensant en ERC, sinó que tenen treballs per anar junts els mateixos militants del PDECat.

Quedo una mica més tranquil perquè creia que era jo que no ho entenia, però ara veig que a ells també els costa. Seria bo que, de cara a les eleccions del mes de maig, s'afanyessin a desfer tot aquest embolic i es posin d'acord en qui es presenta i com, ja que una vegada ho tinguin clar, ho hauran d'explicar molt bé als votants perquè no s'equivoquin i col·loquin a l'urna una butlleta per una altra.

Si ens ho escrivissin en un manual d'ús i funcions ens seria més fàcil a tots, i de passada l'oposició potser s'ho agafaria més seriosament a l'hora de competir.

Pablo Casado provoca desconfiança

Que un personatge com el senyor Casado pugui arribar a ser el president del principal partit polític espanyol és preocupant, i si pensem que pot fer un pas més i arribar a ser president del govern, la cosa ja és alarmista. En un sistema democràtic normalitzat s'espera que els representants polítics tinguin uns comportaments ètics, sinó exemplars sí com a mínim amb una certa garantia d'honestedat i transparència.

És cert que al llarg de la història i en diferents estats europeus, reconeguts com a democràtics, s'ha descobert fraus que automàticament han provocat la renúncia del càrrec. A Espanya, però sembla ser que les coses van per a un altre cantó. Tenim molts exemples, la majoria dels quals els trobem en el Partit Popular, el partit polític que acaba d'escollir Casado com a president.

Veure el seu tarannà, on no ha tingut cap problema en enganyar la societat amb la titulació, aprofitant els amiguismes dins del partit, et porta a desconfiar d'ell en tot el que pugui fer a partir d'ara. M'imagino un fidel seguidor i fins i tot militant del PP, si és honest i treballa per comportar-se com a tal, no pot estar content que el seu partit polític estigui presidit pel senyor Casado.

En política la confiança és clau, i dissortadament cada vegada hi ha més desconfiança amb els càrrecs polítics i, una cosa que hem pogut observar darrerament, en la manera en què molts d'ells han arribat al cim. Mentre tot això passi haurem de desconfiar del nostre sistema polític.

Trist, molt trist el senyor Iceta

L'altre dia Iceta es lamentava de no poder anar a visitar els jordis a la presó, pels comentaris que això desencadenaria. Trist oi? 

Sempre hem comentat que els polítics fan per al que puguin dir els altres, per obtenir més vots que els adversaris, encara que no creguin en allò que prediquen, i això em sembla trist. Jo puc entendre que es busqui el vot, el militant, el simpatitzant, però això no s'ha de fer només quedant bé, sinó expressant allò que un pensa i fent allò que un creu que ha de fer.

Si Miquel Iceta vol de veritat visitar els presos, que no deixi de fer-ho i que tothom en tregui les conclusions que vulgui. Deixar de fer-ho pel què diran els altres a mi em dóna a entendre que vol acontentar els que els agrada que estiguin presos i, per tant, per la meva banda queda totalment desautoritzat.

Avui Jordi Cuixart el convidava a visitar-lo. Segur que en Jordi i la resta d'empresonats estarien contents de rebre Miquel Iceta i poder-li explicar què en pensen de tot això, i també escoltar del primer secretari del PSC les seves paraules sobre el procés i el seu empresonament. Iceta, però, sempre ha mogut els fils dins del partit socialista, sense donar la cara, i quan finalment surt i es posa al davant de tots, deixa de fer coses pel què diran. Trist, molt trist el senyor Iceta.

Què se n'ha fet d'ICV?

Coneguda la composició de les diferents candidatures per a les eleccions del 21 de desembre hi trobem a faltar el partit hereu del PSUC, ICV. Entre els noms que figuren a la llista de Catalunya en Comú hi podem veure algun militant d'ICV, però l'efecte que dóna és que es tracte d'un fet testimonial, sense capacitat per fer-se notar. 

Després de les actuacions de Rabell, independent, i Joan Coscubiela al Parlament català, ovacionat pel PP i C's, no ens ve de nou, però sap greu la pràctica desaparició d'un partit que va tenir tan protagonisme al nostre país. Dos històrics, PSC i ICV, que avui estan en hores baixes, o molt baixes, i que en perilla la seva continuïtat, si més no en el contingut ideològic.

Preciso que si això succeís amb el PP o C's no hi dedicaria ni cinc minuts, però en el cas d'ICV em sap greu i més que fer-ne llenya m'agradaria que es veiés com una reflexió a com es pot acabar si no es treballa el fons de les coses i només es dedica a assegurar poltrones. A ICV hi ha hagut moltes persones sacrificades per l'oportunisme d'alguns dirigents, probablement no tantes com en el PSC, però tampoc tenien la força ni el suport estatal amb què ha comptat el PSC, encara que en alguns moments els hi hagi pogut fer més mal que bé.

No sé si ICV se'n podrà refer, però en aquests moments qui ocupa el seu lloc polític són els comuns i EUiA, que de companys de viatge ha esdevingut un fort competidor, potser per la coherència i saber fer del seu líder Joan Josep Nuet.

No és un adéu per sempre, senyor Aznar, oi?

Aznar diu adéu al PP com a president d'honor, però no com a militant. Quin serà el següent pas? Diríeu que ha perdut el litigi amb Rajoy? Es tracta potser d'alliberar-se de qualsevol lligam per crear un nou moviment? Pensa en Vox?

Tenim clar que des d'un lloc o altre continuarà burxant i pontificant. Com deia un tertulià de la televisió catalana, Espanya té un problema amb els ex-presidents. Per què no callen i continuen cobrant pels favors rebuts?

No crec que en la situació actual l'ex-president Aznar vulgui tornar al primer pla de la política, però no seria tan estrany que promogués, des de l'ombra, un nou moviment polític, més a la dreta del PP, més centralista, i amb la voluntat d'emportar-se l'extrema dreta del Partit Popular.

L'intent de Vidal-Quadras no va quallar, però els perfils són diferents. Aznar segur que aconseguiria fer forat, sobretot si és capaç de trobar la cara afable que vengui, el titella que pugui manipular sense gaire esforç. Probablement Rivera hauria estat un bon candidat.

Desconec si Rajoy intuïa la carta d'Aznar, i si respira alliberat o més aviat el preocupa. No és el mateix criticar des de dins que fer-ho des de fora. No és el mateix ser militant que figurar com a president honorífic. Rajoy ha demostrat que no s'ha sentit en deute amb qui el va nomenar, sinó que ha seguit la trajectòria que s'ha fixat i ha aconseguit fer fora tots els seus crítics. La llàstima de tot plegat és que parlem d'estratègia de partit i no de servei a la població. 

En un moment en què Iglesias i Errejón es barallen per fer valer la seva opinió dins de Podemos, i que Pedro Sánchez pretén recuperar el lideratge del PSOE, José Maria Aznar decideix sortir i deixar via lliure a Rajoy perquè continuï amb la seva política tan diluïda i dèbil als ulls de l'ex-president. Caldrà seguir de prop els moviments d'Aznar en el futur.

UDC, l'últim que tanqui la porta!

Avui el diari tornava a parlar de Demòcrates i Lliures, dues formacions polítiques de la dreta catalana amb un punt de discòrdia important: la independència de Catalunya. Demòcrates, l'escissió d'UDC, es manifesta clarament independentista i recupera Josep Maria Vila d'Abadal que havia abandonat abans el partit. Per la seva banda, Lliures, liderat per qui fou conseller i militant convergent, Antoni Fernández Teixidó, ha dit per activa i passiva que són anti-independentistes, i aquesta va ser la principal raó d'abandonar CDC.

Fa dies, però que no sento a parlar d'UDC, i desconec si la fuga de militants continua. Sens dubte que amb el deute que tenen, qualsevol es queda a dins! El fracàs del seu enfrontament, primer internament i després amb Convergència Democràtica, constatat en les dues convocatòries electorals que els varen deixar fora del Parlament català i del Congrés espanyol, no els ha donat gaires ànims per continuar endavant. Quines són les opcions dels seus militants?

Una primera seria quedar-se a casa i dedicar-se a altres activitats, o bé escollir una opció política de la dreta catalana que cada dia es troba més dividida. Abans, com li va passar al delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, la sortida de CIU només t'oferia la possibilitat del PP. I ben bé que li ha anat! Ara, però l'oferta és molt variada, amb el perill, però, que molts tornin a quedar a fora.

Quines possibilitats tenen Demòcrates o Lliures de treure algun diputat a les primeres eleccions que es presentin? S'hauran de refiar d'una nova davallada de PDECat?

Com que la CUP continua en la seva línia habitual, no ens pot sorprendre que abans d'un any se'ns convoqui novament a les urnes i d'aquesta manera podrem veure qui s'hi presenta i quin resultat obté la dreta catalana en les seves diferents versions.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?

En una cosa sí que coincidim, senyor Rajoy

Sembla ser que Rajoy ha parlat als joves simpatitzants del PP i els ha dit que votar C's era un risc important per al futur d'Espanya. Jo també opino que donar ales a C's és un risc, en el meu cas, per a Catalunya. C's és el discurs del PP sense complexes. El discurs en contra dels drets de Catalunya. És per això que ens hi juguem molt.

De ben segur, però, no coincidirem amb el senyor Rajoy en qui hem de votar. Donar el meu suport al PP no és cap garantia per al meu anar bé, ni el de la majoria de catalans. Ho hem vist durant aquests darrers quatre anys, que ha estat capaç de forçar Artur Mas a demanar la independència. Una demanda que no se li hauria ocorregut mai a cap militant convergent.

Malauradament tot fa pensar que, a Catalunya, C's li passaran, per molt, per la cara al PP català, que aconseguirà la mínima expressió, just per salvar la pell del Jorge i l'Alicia, i poca cosa més. I no m'entristeixen els mals resultats del PP català, sinó els bons resultats que traurà C's, i no només a costa del PP, sinó també del PSOE.

A les eleccions autonòmiques ja es va poder veure com el vermell de l'àrea metropolitana i i Baix Llobregat es convertia en taronja. L'espanyolisme que havia predicat el PSC s'ha vist superat pel populisme i demagògia de C's, i els que havien estat votants incondicionals del PSOE a Catalunya, han passat al C's amb molta facilitat i rapidesa. El PSC, doncs, haurà perdut els catalanistes de Girona i comarques centrals i al mateix temps els espanyolistes de les comarques properes a Barcelona. Un trist final, per a un partit històric.

Pere Navarro guanya la batalla també a Barcelona

No sé qui s'estranya de les cues de pakistanesos per votar en les primàries del PSC a Barcelona. ¿Qui no ha vist voluntaris anant a buscar avis a les residències per portar-los a votar lliurant-els-hi el sobre amb la papereta a dins? si el que compta és l'escrutini, per què ens hem de fixar amb qui vota què? Una vegada que poden votar, per què no els hi han de facilitar?

M'agradaria que l'anècdota servís perquè els que defensen que l'única participació ciutadana és la votació de cada quatre anys, s'adonessin que no és exactament així i que fins i tot en això pot entrar el dubte, el recel.

L'article d'avui d'en Toni Soler a l'Ara, sortia en defensa dels militants, perquè no quedessin arraconats i només es comptés amb ells per ensobrar. Estic d'acord que hem de comptar amb els partits polítics per avançar en democràcia, però penso que hi ha molta feina a fer per democratitzar els mateixos partits polítics. 

Les primàries del PSC, que tenien l'objectiu d'escollir el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, estan ben pensades. És bo que no només puguin votar els militants, encara que és curiós que hi votin moltes més persones externes al partit. Una explicació seria que els partits tampoc tenen tants militants, i l'altra que hi havia persones interessades en condicionar el resultat, aprofitant la situació interna del PSC.

Sigui com sigui, el resultat està en la línia de la majoria del PSC actual i, a diferència d'altres vegades, el PSC barceloní no es desmarca del global. La postura radical i antagònica amb la direcció del partit que ha mostrat Jordi Martí no s'ha vist compensada amb una resposta ciutadana a favor seu. Segurament els votants pakistanesos, a qui se'ls ha lliurat la papereta i l'euro, no anaven en la seva direcció. Com en tots els llocs, sempre n'hi ha de més espavilats.

Al PP se li veu la cua

Recordo la representació dels pastorets i l'escena en què el dimoni, disfressat de pastor, s'apareix a en Lluquet i en Rovelló perquè l'informin de què està passant. El dimoni amagant les banyes i la cua perquè no el descobreixin, però és no difícil.

Tot això em ve a la memòria llegint les declaracions que es van succeint per part de polítics del PP, encara que no només d'aquest partit. El Partit Popular ha participat del joc democràtic per no quedar a fora, però a vegades demostra que li ve gros, que no ho viu fàcilment, i se li descobreix el seu passat i la bena dictatorial i gens democràtica.

Amb això no vull dir ni penso que tots els seus polítics i militants actuïn de la mateixa manera, però sí que és cert que el PP fa de recer de molts polítics impresentables. L'absència a Espanya d'una extrema dreta explica que aquest interval el cobreixi el mateix Partit Popular.

Avui el rebuig unànime és per les declaracions del portaveu del PP al Congrés de diputats, el senyor Alfonso Alonso, que no és la primera vegada que evacua frases impròpies d'un dirigent polític. Potser per això il·lustra aquesta franja poc dialogant i força prepotent del partit.

L'experiència que vivim en aquests moments dóna peu a moltes excentricitats i és quan es demostra qui és dialogant i té esperit democràtic i es creu de veritat la importància de l'opinió dels altres i col·loca en el lloc que li correspon la consulta democràtica per validar el que pensa la majoria de la ciutadania.

Podem pensar d'una manera o altra, però el que no podem fer és acusar qui pensa diferent de nosaltres que no té dret a expressar la seva opinió, si ho fa de manera pacífica, ni posar en el mateix sac la violència de les armes i la convocatòria d'una consulta democràtica. Les lleis hi són per acatar-les, però també per reformar-les. L'immobilisme no és bo per a ningú.

No sé si trist per la decisió de Toni Comín

Ahir era Ernest Maragall i avui hem de parlar de Toni Comín. Avui ha fet públic que deixa el PSC i està negociant amb ERC per anar a les seves llistes en les eleccions europees del mes de maig. Em sap greu que Comín hagi hagut de prendre aquesta decisió. El PSC perd un bon diputat i gran polític. 

Se'm fa difícil veure en Toni a ERC, i no crec que ho tingui del tot clar. ERC encara ha de demostrar que és un partit seriós i de govern, i en Toni només pot estar en un partit de govern per treballar molt i bé. Reconec els mèrits de Junqueras, però encara és aviat. També cal pensar que el moment que estem vivint no té res a veure amb el passat recent i és significativament complicat.

La reacció de la cúpula del PSC ha estat força patètica, encara que comprensible. A ningú no agrada perdre socis, sobretot quan són peces importants, treballadors i compromesos. La millor manera de justificar-se davant dels seus, és menysprear l'alternativa i intentar demostrar que els bons són els que es queden.

Comín és una persona amb qui pots estar o no d'acord, però és íntegre i coherent, i ha treballat molt pel nostre país. És per això que penso que el PSC perd un bon militant. No cauré en la estupidesa de dir que només marxen els bons. Al PSC hi ha encara grans polítics, però sí que crec que el camí que ha pres amb l'actual direcció, no els afavoreix ni els permet realitzar-se ni ajudar Catalunya a avançar. Estic convençut que arribarà el dia en què caurà la bena dels ulls. Espero que no sigui massa tard. 

Ara caldrà esperar què decideix Comín. Hem d'esperar que continuï actiu en el món de la política i si finalment decideix entrar a ERC, estic convençut que serà un bon aliat i que ajudarà a estabilitzar un partit que històricament ha fluctuant exageradament.