Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.