Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.

Amb la infanta Cristina crec que s'han barrejat els papers

A mi que m'ho expliquin bé, perquè no ho acabo d'entendre. Quines són les funcions del fiscal anticorrupció? Quina relació té amb els jutges? de qui està a favor? Agrairé que algú m'ho respongui.

Em pensava que el fiscal més aviat accentuava les penes, vull dir que ho feia tot més gros, però observant el que està passant amb la germana petita del rei Felip VI, el fiscal estaria fent funcions de defensa, però amb més força i amb més influència del que podria tenir un advocat defensor.

Que quedi clar que no tinc cap interès especial a que culpin Cristina de res, però en tot cas sí que m'agradaria que el procés seguís el mateix camí que si es tractés de la meva persona. El fiscal anticorrupció també em defensaria tan aferrissadament? 

Es tracta d'un paper equivocat del fiscal o bé del jutge? quin interès hi pot tenir el jutge Castro en imputar la infanta, tot i la insistència del fiscal en desimputar-la? Si és cert que la infanta ha actuat al marge de la llei, conscientment, per què no se la pot jutjar? quin interès hi té el fiscal?

Avui pot passar qualsevol cosa. M'imagino que tothom té clar que a Espanya no hi ha divisió de poders, que s'ho han passat pel forro. Seria ser molt ingenu creure que tots som iguals davant la llei, encara que ens ho digués el pare del rei. Jo entenc que el PP el vulgui aforar en un país que els aforats ens surten pels descosits. Som una monarquia de pissarrí, bananera, i més en veurem florir.