Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Taxi a demanda, ni carn ni peix

Aquest dilluns s'ha posat en marxa a la nostra vila el servei de taxi a demanda que està destinat a substituir un possible bus urbà per desplaçar-nos per diferents indrets de la població. Des de fa molt temps s'ha anat reclamant un transport urbà i, de moment, s'havia resolt en part per algunes de les destinacions, utilitzant el trajecte que fa el bus interurbà que circula per Arenys.

La insistència de vilatans en la millora d'aquest transport públic interurbà ha fet que el govern municipal, després de valorar que no podia assumir la despesa d'un bus interurbà, organitzés aquest servei de taxi a demanda que caldrà analitzar durant aquest període de prova que s'han fixat.

Tot just fa tres dies que funciona i són molts els comentaris i opinions que pots recollir a les xarxes socials o per les botigues i carrers. Probablement no s'ha explicat prou bé, ni s'ha acabat de decidir el model que en un primer moment s'havia comentat. 

El model de taxi a demanda que ens ofereix el govern municipal no és ni el model d'un autobús, que té fixades unes parades on els seus usuaris han d'acudir per desplaçar-se per Arenys, ni és el model d'un taxi que et recull on tu vols i et porta a la destinació que li demanes. És un sistema entremig, amb els problemes que això pot comportar.

Qui cregui que disposarà d'un taxi com ha existit sempre, però a un preu reduït, no ho té ben entès. El taxi et vindrà a buscar a casa, però no et portarà allà on vols anar, sinó a una de les deu parades que s'han establert. De tornada, hauràs d'anar a alguna d'aquestes parades perquè el taxi et porti fins a casa teva.

Com s'organitza? L'has de contractar amb unes hores d'antelació. És a dir, has de programar amb temps el teu desplaçament. I la tornada? Sabràs a quina hora t'han de venir a recollir al lloc i hora pactada? No queda clar. 

Qui tingui dificultats de mobilitat, tampoc li resoldrà el problema, com no ho faria un autobús urbà. El recurs del taxi tradicional no el podrà deixar d'utilitzar. 

Tenim un temps per valorar l'èxit del servei i, sobretot, a quanta gent li resol els problemes que ara té per moure's per Arenys.

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

Tanca la darrera peixateria

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre el tancament de la darrera peixateria a la nostra vila. Quan es faci efectiu, aquest cap de setmana, a Arenys només hi haurà les dues parades de plaça per poder-hi comprar peix fresc, i els supermercats que tenen el peix congelat. 

Crec que val la pena dedicar uns moments a reflexionar sobre això, tenint en compte que estem parlant d'una vila marinera, amb un port important. Com és possible? La mestressa de la peixateria, que es jubila i no ha trobat a qui traspassar-li el negoci, exposa diferents arguments que ens conviden a pensar. També una crítica al funcionament del mercat municipal.

Els temps canvien i és lògic que tot el que passa avui no tingui res a veure amb abans. Recordo que en una conferència recent, a l'Ateneu, en Manel Teodoro, biòleg, ens comentava que cada vegada és més difícil comprar peix fresc i que, països pesquers com Noruega viuen una situació encara més exagerada. Ens hem d'acontentar a menjar congelat?

Són molts els factors a tenir en compte. Segurament és cert que costa trobar joves preparats i disposats a vendre peix treballant els dissabtes. També estarem consumint menys peix, i potser el preu serà un fre a l'hora de comprar-lo. Tampoc hi ajuda la dinàmica del mercat municipal que des de fa molts anys ha perdut protagonisme i no s'ha sabut trobar la manera de reconduir-ho per fer-lo atractiu. A vegades és més fàcil aturar-te a la parada del peix, que et ve de passada, que no pas entrar en una peixateria que hi has d'anar expressament.

Tots plegats, doncs, hauríem de veure si podem reconduir la situació, procurant menjar més peix, animar els joves a continuar els negocis i el nostre Consistori, govern i oposició, trobar la manera de fer més atractiu el mercat municipal, no tant arquitectònicament, com de funcionament. I si no, haurem de concloure que els temps han canviat i que ara es porta d'una altra manera.

L’obra pública a Arenys, s’encalla

No és fàcil avançar en l’obra pública en general, però sembla que a Arenys ho tenim més negre que ningú. Es faria llarg relacionar totes les obres i actuacions municipals que s'han fet malament, que han experimentat increments de preu exagerats, per no dir aquelles actuacions que s’han hagut de refer o començar de nou. Trobaríem casos d’obres menors, com els bucs d’assaig, i d’altres de més envergadura, com la canalització del rial del Bareu o la construcció de la nova biblioteca a l’edifici de les Clarisses.

Quin és el problema? Per què és tan difícil començar i acabar una obra sense complicacions? Es tracta d’un problema contractual? Hi ha poca formació per poder seguir bé les obres? És només un problema del nostre Ajuntament o es pot fer extensiu a altres administracions? Penso en el Bareu on el projecte de l’ACA sembla que ha fet aigües.

Aquest desmanec ens afecta econòmicament, perquè el cost es va inflant a costa de tots els contribuents, però també socialment, perquè perdem pistonades i retard en la posada en servei dels equipaments, o augmentant el risc a la població, pel perill d’inundacions i riuades.

Caldria analitzar cas per cas per poder veure’n l’entrellat i intentar posar-hi remei. Les empreses constructores, per assegurar-se els projectes, van a la baixa i això posa en perill la qualitat i durabilitat de les obres. S’acostuma a subcontractar a empreses que probablement no compleixen amb la mínima garantia de fer bé la feina, amb materials de baixa qualitat o treballadors mal pagats, i probablement des de l’administració contractant no es fa un seguiment prou exhaustiu, constant i eficaç, per assegurar que les obres es facin correctament.

Davant d’aquest panorama caldria demanar als nostres representants polítics i tècnics més eficàcia. Posar ordre a tot a la contractació pública procurant que el resultat sigui més efectiu, amb l’aprofitament de recursos, evitant malbaratar-los i donar un millor servei i imatge. I, si és necessari, exigir responsabilitats a qui no hagi actuat com calia esperar i es va comprometre.

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

La nostra aigua de cada dia

Vaig llegir un dia que la gran preocupació d’aquest món no seria la falta de minerals fòssils, sinó la manca d’aigua. Tots som conscients de la importància de disposar d’aigua en qualsevol moment del dia, ens trobem allà on siguem, però no fem res per evidenciar-ho. Intentem estalviar llum i gas, probablement perquè el cost és alt, però l’aigua? 

Si mirem la relació de factures de tot un any ens adonarem que l’import de l’aigua consumida representa un percentatge prou baix. Potser és això el que fa que no tinguem gaire interès en estalviar-ne el consum, sobretot quan deixem que corri l’aigua mentre ens ensabonem les mans, ens raspallem les dents o esperem que arribi prou calenta a la dutxa. Quan obrim una aixeta i no surt aigua, llavors sí que ens lamentem que ens hagin tallat el subministre, encara que només sigui per reparar una avaria.

Portem molts mesos parlant de la sequera que pateix el nostre país. Hem vist moltes imatges del nivell dels nostres pantans. Gairebé no recordem el dia que va estar plovent de manera sostinguda unes quantes hores. Malgrat això no hem canviat els hàbits i ara ve quan ens diuen que hauran de reduir la pressió i qui sap si també ens tallaran l’aigua unes hores al dia. Serà aquesta la manera de reduir el consum?

L’aigua és un bé essencial i com a tal tothom n’ha de poder disposar per satisfer les seves necessitats de consum, però ja va sent hora que ens comportem de manera responsable i no la malbaratem. No sé si cal incrementar-ne el preu. Potser no seria una mala idea, sempre i quan fem possible que ningú es quedi sense per dificultats econòmiques. És perquè creiem en un Estat fort i amb finalitats redistributives que podem continuar amb la cara alta i criticar aquests corrents ultraliberals que volen privatitzar-ho tot, afeblint l’administració pública i posant en risc una vida digna i de ple dret per a una bona part de les famílies que per elles soles no se’n poden sortir.

Reflexionem si ho estem fent bé. Apliquem totes les eines de què disposem per assegurar l’aigua a totes les llars, però al mateix temps controlem-ne el mal ús. La tarifació social per una banda i la regulació del consum en funció del Padró poden ser dues mesures que ens ajudin a racionalitzar el consum de l’aigua i combatre les dificultats que la greu sequera ens comporta, i que no sembla pas que hagi de millorar en un futur. 

Aprendre a estalviar l'aigua

Et diuen que aquesta tarda plourà i et mires el cel i ho veus blau sense cap núvol. A qui volen enganyar? Fa massa temps que esperem la pluja com perquè ara vingui un graciós i faci la broma fàcil. Han passat dues hores, o potser menys i tot, i cauen espurnes del cel. La blavor ha desaparegut i ha quedat un cel gris.

No, les quatre gotes que cauran no ens ajudaran gaire, per no dir gens. La manca de pluja de fa tants mesos només pot ser superada per una tanda ben llarga de pluja persistent. I això no és el que ha passat avui. Ens han mullat els carrers, amb prou feines per treure la pols. En volíem més, però tot ha quedat en una presa de pèl. 

Essent optimistes penses que arribarà un dia que ho recordarem en temps passat. Ja arribaran aquestes pluges tan necessàries. Molt probablement oblidarem el tràngol sense haver resolt la manera d'estalviar l'aigua. Quan obres l'aixeta i raja, ja no et preocupes de res més. Si a més la televisió i els diaris deixen de parlar de sequera, el record se l'endú el vent.

Algú recordava el període de sequera del 2008? No han passat tants anys, però la majoria ho havíem oblidat completament. Es varen prendre decisions importants i potser per això el drama actual no ha estat tan gran com hauria pogut ser. Tot i així la sequera és persistent, i ens fa l'efecte que no recuperarem la situació anterior. 

I la pregunta que em faig és si l'aigua està prou valorada, no només ara que no n'arriba, sinó sempre. Un litre de benzina costa molts diners, i ens ho pensem dues vegades abans d'anar a omplir el dipòsit. Un litre d'aigua de l'aixeta té un cost ínfim, i potser per això a vegades ens oblidem de tancar l'aixeta o triguem massa estona a reaccionar. S'hauria d'apujar el preu de l'aigua?

L'aigua és un bé essencial i per això ens hem de protegir. Només faltaria que les persones que tenen prou problemes per tirar endavant ara els hi encarissin el preu de l'aigua. Tota l'aigua ha de tenir el mateix preu? Els que la utilitzen per omplir piscines o regar camps de golf han de pagar-la al mateix preu? Potser ha arribat l'hora de diferenciar el preu en funció de l'ús i quantitat que se'n fa servir. Probablement no és engrescador i pot fer perdre vots segons quines mesures es defensin o es tinguin en compte, però crec que seria hora que assumíssim que cada vegada tindrem més problemes d'aprovisionament d'aigua, encara que d'aquí unes setmanes posem fi a aquest període de sequera. Potser convindria prendre decisions per incentivar l'estalvi de l'aigua i reduir, si no eliminar, el mas ús que se'n pugui fer.

Les escoles bressol d'Arenys de Mar

He llegit al web de Ràdio Arenys que una vegada s'ha acabat el termini per presentar ofertes al concurs per a la gestió de les escoles bressol de la nostra vila no hi ha hagut cap empresa interessada, per la qual cosa s'haurà de declarar desert. D'entrada, quan això passa, és una mala notícia perquè vol dir que el procés s'endarrereix, però també és important reflexionar per què ha passat.

De fet, semblava que això podria acabar passant, després d'haver escoltat un representant sindical a la mateixa emissora, on afirmava que els plecs estaven mal fets i que l'import de sortida era més baix del compte, i ell mateix anunciava que probablement cap empresa acabaria presentant una oferta.

Tot plegat demostra que els plecs no es varen fer prou bé, i que caldrà esmenar els errors i intentar presentar una nova proposta que sigui atractiva per a les empreses, però, sobretot, que contempli les despeses mínimes i quedin integrades en el preu de sortida.

No vull entrar a valorar de qui és la culpa. Cadascú que ho analitzi i opini al respecte. Sí, però, que convindria que tothom hi reflexionés, sobretot aquelles persones que ho varen vendre com una gran feina en contraposició a la tasca feta per altres. És molt fàcil donar la culpa i costa molt més assumir la pròpia.

L'administració pública és lenta, molt més del que voldríem, però hi ha unes qualitats imprescindibles que sovint es troben a faltar, com són l'eficiència i l'eficàcia. També la humilitat i la honestedat. És per això que quan les coses no surten bé, sap greu ja que al darrere hi ha temps, esforç i costos que no sempre es tenen en compte, però hi són.

Rectificar és de savis, i això s'hauria d'aplicar més sovint del que es fa. Tant de bo que el nostre govern trobi la manera de resoldre el problema sorgit amb la màxima celeritat possible, i que els nostres infants no en rebin les conseqüències.  

Cal estalviar energia no només pel preu

He trobat molt interessant l'article d'avui d'Albert Carreras al diari ARA, "Energia cara: subvencionar-la o estalviar-la". L'articulista no descobreix la sopa d'all ni diu coses de l'altre món, simplement ens fa veure una realitat que sovint ignorem o volem evitar. Per què hi ha coses tan evidents que no es tenen en compte?

En primer lloc destaco la pregunta sobre què volem, que l'energia sigui més econòmica o bé evitar l'escalfament del planeta? Perquè ens omplim molt la boca de la necessitat d'aturar el canvi climàtic i llavors sembla que només ens interessa que els preus de l'energia no s'enfilin, però continuem consumint el mateix o més.

També és interessant l'exemple que posa de la resposta d'alguns països europeus a la crisi energètica iniciada l'any 1973, amb un encariment exorbitant del preu del petroli pel boicot dels països de l'OPEP. Segons explica l'articulista, només Alemanya i el Japó varen respondre de manera eficient, permetent que fossin els consumidors els que patissin l'increment del cost, la qual cosa va fer que el consum disminuís.

Estic totalment d'acord amb Albert Carreras quan critica la política errònia de dissimular l'encariment del preu de l'energia a base de subvencions i compensacions, perquè d'aquesta manera no afavorim la reducció del consum d'energia, que junt amb la inversió en energia renovable, és la manera de reduir els efectes del canvi climàtic.

La pregunta que deixo a l'aire és si els responsables econòmics i polítics de la Unió Europea, i també espanyols, no s'adonen de quin és realment el problema. Probablement ho veuen, i pensen que la mesura més immediata per apaivagar els ànims de la població és enganyar-la amb subvencions a l'energia en lloc d'agafar el toro per les banyes i procurar aplicar una política realista i d'efectes a llarg termini, per a la millora del nostre planeta. 

És bo que pensaments com els de l'article que us comento apareguin a la llum pública, perquè ens ajudin a adonar-nos dels errors que estem cometent, i els problemes que aquests ocasionen pensant en el futur del nostre món.

El govern i les elèctriques

Pedro Sánchez no ha aconseguit a Europa la presa de decisions per lluitar contra l'augment del preu de l'electricitat. La Unió Europea és conscient que cal fer alguna cosa, però de moment hi dona llargues i des del govern espanyol es pressiona per no demorar-ho més.

El pols del govern espanyol amb les companyies elèctriques és fort i aquí es demostra la capacitat d'un govern progressista de fer front al gran capital, que només defensa l'obtenció dels beneficis. En això el govern socialista, amb el suport de Unides Podem, està decidit a enfrontar-s'hi, però no sabem els resultats que n'obtindrà.

És lamentable el que està passant arreu, amb uns preus desmesurats, per a un servei bàsic i imprescindible, i que moltes llars no poden suportar. I és per combatre aquesta situació que té sentit votar un partit d'esquerres, que defensi els més vulnerables, intervenint en el mercat d'oferta i demanda. És per això que s'ha de defensar una administració pública potent, amb recaptació d'impostos, per fer-hi front.

Malauradament, hem vist sovint un partit socialista dèbil i amb poca incidència per resoldre els problemes que es deriven d'un desajust provocat per deixar-ho tot en mans del mercat d'oferta i demanda. Si realment el govern actual és, com diu el seu president, el més progressista de la història, seria bo que es veiés en aquesta situació que ens trobem de vulnerabilitat greu per a molts ciutadans.

Nou rècord històric del preu de la llum

Resulta preocupant la notícia sobre l'augment del preu de l'electricitat, arribant avui a un nou rècord històric, però que de ben segur que aviat quedarà superat. El govern va aprovar l'aplicació de l'IVA, que passa del 21 al 10%, i que espero que es consolidi, però amb això no n'hi ha prou. El consum d'electricitat s'ha de regular i fer molta pedagogia, però no podem oblidar que és un servei bàsic necessari i imprescindible.

Si no es troba la manera de limitar aquests augments continuats del seu preu, farem més grossa la injustícia social, ja que molta gent no es pot permetre el luxe de pagar aquests preus tan alts. Cal estudiar com es regularitza el mercat elèctric i s'evita aquesta situació actual que sembla no tenir aturador.

Com ja he comentat algun altre dia en aquest blog, a casa vàrem decidir instal·lar plaques fotovoltaiques que produeixen electricitat que revertim a la xarxa. De moment sense compensació econòmica perquè encara no hem rebut la documentació que legalitza la instal·lació, però que sabem que el preu que es cobra és molt baix. Amb l'apujada de preus ens és molt complicat calcular què estem estalviant, i volem imaginar-nos que ha valgut la pena.

La inversió difícilment s'amortitza, però com a mínim t'ajuda a sentir-te més ecològic i contribuir en la reducció del CO2. La regulació del preu, però es fa necessària i cal insistir al govern de l'Estat que busqui la manera que un bon ús de l'electricitat sigui compensat amb la rebaixa del seu cost per a les famílies. 

Tenim molt poca fe en el poder judicial

En les sentències judicials ens passa una mica com en els pressupostos municipals, que ens fixem en l'inici, però mai en el final. Vull dir que llegim i tenim present la sentència a un cas de corrupció, per exemple, però l'endemà ningú no se'n recorda ni sabem si s'acaba complint.

Avui llegia que el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exalcaldessa Ana Botella i a set ex alts càrrecs del govern municipal de Madrid a més de 25 milions d'euros, per haver venut 1.860 habitatges públics protegits per sota del preu del mercat. La demanda de l'ajuntament de Madrid considerava que hi havia hagut una pèrdua patrimonial de més de 55 milions d'euros.

Ara podem dir pestes de l'exalcaldessa i considerar que es mereix la condemna, però haurem d'estar alerta per si realment ho paga? El problema és que tenim la impressió que aquests diners no s'acaben de pagar mai. Potser havent-hi l'ajuntament de Madrid, d'un altre color, s'encarregaran prou bé que la sentència es compleixi, però sempre genera dubtes.

M'estranya que es trigui tant temps a resoldre aquests casos, perquè ja no recordo quants anys fa que l'esposa del senyor Anar va deixar l'alcaldia. No es podia saber abans?

Un dia algú ens haurà d'explicar per què hi ha casos que tenen una resolució pràcticament immediata, i d'altres triguen tant. Segur que hi ha casos molt complicats i que requereixen una llarga investigació, però no sempre és així. Quins interessos hi ha al darrere?

Crec que seria bo que tota la transparència que es demana i s'exigeix a les institucions públiques es pensés també en les institucions judicials, que em penso que no els maregen gaire. És ben cert que després de quaranta anys de transició, el poder judicial no ha variat gaire, sinó que es manté molt proper al caire franquista de la seva gestió. No hi ha divisió de poders a Espanya, però a més el poder judicial necessitaria una gran esporgada.

El preu de l'aigua a Arenys de Mar pot incrementar-se

Les declaracions de Ramon Vinyes sobre la probable apujada del preu de l'aigua a Arenys de Mar, han arribat en un moment en què els ajuntaments, amb nous governs, es plantegen la possibilitat de recuperar la gestió de serveis municipals que en aquests moments estan cedits a entitats privades, entre elles el subministrament de l'aigua.

La CUP, però no només aquesta formació, fa temps que prediquen en contra de l'externalització dels serveis, i ho tenen en el llistat dels objectius, en cas d'assolir responsabilitat de govern. Què passa, doncs, amb els serveis externalitzats?

Sempre he defensat, també en aquest blog, que l'externalització per sí mateixa no és una mala opció. El problema sorgeix quan ens adonem que les externalitzacions es fan malament i, sobretot, el seguiment és pràcticament nul. 

Estem molt acostumats a llegir que les empreses concessionàries duen un roc a la faixa, en el sentit que es queden amb els beneficis, quan n'hi ha, i exigeixen aportació extraordinària de l'administració pública quan els resultats no acompanyen.

SOREA, que és la companyia que s'encarrega del subministrament de l'aigua a la nostra vila, fa molt temps que es queixa, i això se n'ha parlat en tots els mitjans de comunicació local, perquè el càlcul de consum d'aigua dels plecs tècnics que regulen la concessió, era molt superior al real, i això els provoca una reducció important dels resultats esperats.

Avui el primer tinent d'alcalde, el senyor Masgrau, treia ferro a les declaracions de Ramon Vinyes, però no descartava del tot que l'apujada no tingués lloc en el pressupost de 2017. Penso que el seguiment de la gestió de serveis municipals en mans d'empreses privades, que lògicament busquen el benefici, s'hauria d'intensificar per tal d'assegurar que es tracta d'una gestió eficient i que no provoca més despesa de recursos públics de la necessària.