Quaranta-quatre dies després...

S'acaba de saber que la primera ministra britànica Liz Truss abandona el càrrec quaranta-quatre dies després de ser escollida. Truss havia substituït el dimitit Boris Johnson també pressionat per diputats del seu mateix partit polític, la qual cosa ens fa pensar.

A casa nostra aquesta situació és impensable, i en canvi segur que seria una bona solució a moments de disbauxa i de paràlisi de govern. El sistema polític britànic fa possible que els diputats d'un partit polític siguin crítics amb la seva pròpia gent, i no actuïn com un bloc irrompible, defensant-se els uns als altres.

Sempre he admirat el sistema britànic i m'agradaria que es pogués aplicar al nostre país. Una altra cosa és la situació actual d'aquell país, que sembla ser que no aixeca el cap des del Brexit. El que havia de ser la salvació dels britànics està comportant més problemes dels imaginats. Sí que és cert que la situació econòmica mundial és complicada i afavoreix crisis com la que està vivint la Gran Bretanya, i també tots nosaltres.

Avui, abans de conèixer la notícia de la dimissió de la primera ministra britànica estava pensant escriure sobre ella i la situació que estava passant. Ahir la seva intervenció a la Cambra dels Comuns va ser molt accidentada i malgrat haver manifestat que era una lluitadora i que no abandonava el vaixell, tot feia preveure canvis importants en el govern, fins i tot el que ha acabat passant.

Em sorprèn com hi poden haver aquests canvis tan dràstics. Suposo que és degut a que a casa nostra les dimissions són tan escasses, que ja ni ens ho plantegem. La dimissió del seu antecessor Boris Johnson ja va ser molt sonada, i ara aquesta també sembla que trenca molts esquemes. Tot i això, des del primer dia s'ha vist que la primera ministra no estava gaire centrada i ha hagut de rectificar massa i prou de pressa.

He llegit que Boris Johnson va pressionar perquè fos ella qui el substituís, amb l'esperança que durés poc, i ell mateix recuperés el lloc de primer ministre. Potser ha plegat abans del que s'hauria imaginat, i és massa aviat per tornar a ocupar Downing Street. 

Des de sempre m'he sentit atret per les illes, on ja fa molts anys que no hi he tornat, però també haig de dir que no s'han fet estimar gaire. A vegades l'atracció no ve acompanyada de l'empatia necessària. Tot i així acostumo a seguir de prop el que hi passa, i faig els possibles per conservar els meus coneixements de la seva llengua, encara que no en tingui gaires oportunitats per practicar-la. Ara veurem qui ocuparà el lloc de la dimissionària, i si ho farà amb una mica més d'humilitat, que potser és el que li ha faltat a la senyora Liz Truss.

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.