El Teatre Principal a vessar!

Aquest dissabte el Teatre Principal es va omplir de gom a gom per escoltar i gaudir de la música de dos grans professionals arenyencs, la Mireia Fornells Roselló i en Joan Miquel Hernández Sagrera. Feia, realment goig veure aquella sala tan plena, però sobretot observar la cara del públic xalant amb un concert de primera.

El Nexus Piano Duo ja no ens sorprenen per la seva professionalitat i sensibilitat musical, però en tot cas cada vegada ens presenten un programa nou, escollit amb molt de gust i executat amb una gran perfecció. Per poc que t'agradi la música clàssica, et fan aixecar de la butaca, com va passar al final del concert.

És d'agrair les explicacions que ambdós pianistes fan de cada obra, tant pel que fa a la seva contextualització, com els detalls que incorporen les peces, i les sensacions que desperten. Aquest fet és ara més normal que no pas abans, quan anaves a un concert i no hi havia cap mena de comunicació entre el públic i els intèrprets, tret de la música, que no és poc!

Abans de l'estiu vaig comentar que a Arenys teníem unes joves promeses musicals, que ens varen oferir bonics concerts, amb interpretacions de qualitat. Avui haig de parlar de dos grans professionals, que estimen i et fan estimar la música, que és la seva vida.

El programa, que portava per títol "Un sol piano, mil veus", et demostrava el poder del piano i la seva capacitat per convertir-se en tota una orquestra. Estava format per peces de Ravel, Mozart, Rakhmàninov, Narcís Bonet, Granados, Albéniz i Brahms, amb un bis d'un fragment de la rapsòdia hongaresa número 2 de Liszt.

Si bé aquest concert havia d'inaugurar el 19è festival de música a la gruta, que organitza l'Escola de Música de la nostra vila, va acabar sent la gran cloenda que premiava el treball i esforç dels actuals responsables de l'escola, que ens permeten gaudir de la bona música sense haver de desplaçar-nos de la vila. Moltes gràcies a tots i totes, i com no, moltes felicitats a la Mireia i a en Joan Miquel!

El Messies ens anuncia que el Nadal ja és aquí

Se m'ha espatllat el lector de cd i haurà de passar per cal mecànic. ¿Encara s'arreglen els aparells electrònics o simplement es substitueixen per uns de nous? Confio que no l'hagi de canviar. No recordo ben bé els anys que té, però vint-i-bastants sí que els té. M'ha fet molta companyia!

O sigui que la programació discogràfica ja no la decideixo jo, sinó que em ve donada per Catalunya Música. A vegades és un pal, perquè et programen concerts per oblidar, o entrevistes esgotadores... A vegades, però hi surts guanyant perquè descobreixes noves peces, nous autors, o en recuperes alguns d'aquells que fa temps que tens oblidats.

El concert d'avui és d'allò més conegut, encara que la majoria de la gent només en recorda l'Al·leluia. És precisament el Messies de Haendel, que és més que un simple Al·leluia. L'heu escoltat mai tot sencer? Us ho recomano.

Hi ha peces que s'han immortalitzat no pas per casualitat. Hi ha compositors que perviuran per sempre, i tampoc no serà per casualitat, sinó pel valor de les seves obres, la seva bellesa, la seva emotivitat, la gairebé perfecció. 

Ja sé que la majoria dels grans compositors són coneguts majoritàriament només per unes poques composicions: Monteverdi, pels seus Madrigals; Vivaldi, per les 4 estacions; Mozart, pel seu Rèquiem, i la Flauta Màgica; Bach, per les passions i les cantates; Beethoven, per les 9 simfonies; Brahms, pel seu A German Requiem, Fauré, també pel seu Rèquiem... Però n'hi ha més, i alguns d'ells compten amb una obra extensíssima.

Deixeu-me que em perdi entremig de les notes del Messies, en la versió que en va fer Mozart, mentre la CUP i Junts pel sí recuperen el diàleg. Sens dubte que el diàleg de la bona música és excels! 

Jordi Savall fa gran Bach

Diumenge al vespre vàrem tenir la sort de gaudir durant més de tres hores de la música de Bach sota la batuta del gran Jordi Savall. No vull saber què en dirà la crítica musical, només vull recordar el meravellós moment que vaig viure amb la gran interpretació d'una peça que he escoltat milers de vegades, i que de la mà d'en Jordi Savall vàrem compartir les persones que omplíem el Palau de la Música Catalana.

Només la professionalitat, el gran coneixement musical, el bon gust i sensibilitat, i el grau d'exigència que s'imposa el mestre Savall, pot fer comprendre el resultat final. La Passió segons Sant Mateu de Bach no és un concert qualsevol, no és un concert més, i en Jordi Savall ho sap, però sobretot, ens ho fa entendre, ens ho demostra.

Algú dirà que si tal solista, que no sé què... la perfecció no existeix, però quan el resultat té un nivell tan alt en tots els seus aspectes, resulta molt difícil diferenciar-ho de la perfecció. A les oïdes de la immensa majoria d'amants de Bach, l'efecte és sublim.

L'assistència a concerts com el de diumenge a vegades em produeix un efecte contraproduent, ja que m'incrementa el nivell d'exigència i em costa molt poder gaudir d'altres concerts que no assoleixen, ni de bon tros, els resultats volguts, però és que a més considero que no hi estan obligats, o si més no, no hi tinc cap dret a exigir-los.

Probablement la millor posició de cara a gaudir d'un bon concert és tenir-ne les ganes suficients, una mica d'entrenament en el tipus de música, més que ser un gran músic o expert musical. No sempre són capaços de perdonar el repte del directe i es busca massa la perfecció, cosa que en el cas de Jordi Savall s'hi aproxima molt.

Jo, que he tingut la sort de cantar en cors durant gairebé trenta anys, em meravellava la manera que s'expressava el cor, o les veus dels solistes..., però també els fagots, oboès, les flautes...

Entenc que pugueu envejar-nos l'oportunitat que vàrem tenir d'assistir al concert de diumenge, però estigueu segurs que en Jordi Savall us proporcionarà més ocasions per gaudir de la música.