La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

El bisbe de Barcelona es tanca en banda

Aquests dies hem pogut llegir que en unes escoles del país els pares s'havien manifestat en contra d'uns mestres i com a força perquè no continuessin de docents a l'escola no hi portaven els seus fills. També avui llegia que uns parroquians del bisbat de Barcelona no estaven d'acord amb el nomenament del nou rector. En aquest cas perquè la ideologia del nou rector no s'avé gens amb el tarannà de la comunitat d'aquestes parròquies.

Ens trobem en una situació que no és nova, però que té més ressò que altres vegades. A la comarca d'Osona també hi ha algunes parròquies que no han vist de bon grat els nous nomenaments de rectors, però no ha sortit a la premsa. Quina lectura en fem de tot això?

És important ser positius i veure en aquestes actituds les ganes que es garanteixi un nivell acceptable de comportaments i un respecte als valors conreats en les diferents comunitats, ja sigui l'educativa o la religiosa. Seria molt greu que els responsables de garantir l'ensenyament i la pràctica religiosa no volguessin escoltar les demandes d'aquests pares i parroquians.

De moment sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s'hi ha posat bé per mediar i trobar una solució per al bé de tots. En el cas del bisbat de Barcelona, segons he pogut llegir a Internet, l'actitud és autoritària i sembla ser que el bisbe es tanca en banda i no vol rectificar.

Els de la meva generació, si més no en l'entorn on m'he mogut durant la meva vida, l'actitud dels representants de l'Església ha estat sempre molt més de diàleg que no pas en l'àmbit polític, i ara ens ve de nou aquesta resposta del bisbe. Serà potser que el nou bisbe de Barcelona no té el perfil que la seva comunitat de catòlics necessita?