Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

Una vegada més, la reincidència

Ahir llegíem la notícia de la detenció i posterior alliberament de tres persones que estaven delinquint en una pràctica que ja va sent força habitual, com és la de serrar el catalitzador d'un cotxe per poder obtenir uns diners a canvi dels minerals que incorpora, de gran valor, com són el platí, el pal·ladi i el rodi. 

La notícia no tindria gaire incidència, més enllà que la detenció va ser a la nostra vila, si no fos perquè es va repetint massa sovint i sembla ser que una de les persones detingudes ja tenia antecedents per accions similars, la qual cosa provoca indignació per la facilitat que tenen de reincidir, sense que aparentment hi hagi conseqüències.

Quan llegeixes la notícia penses que si t'ho fan a tu, només et comportarà despeses sense la satisfacció de veure que el culpable ha de fer front a aquestes despeses ni haver de pagar cap sanció per haver delinquit. Simplement se l'apunta i es confecciona una llista d'actes delinquits que servirà per a la història, però no per gaire res més.

Tinc clar que la presó no és la solució per a tots els actes delictius, però considero que com a mínim s'hauria de trobar la manera perquè les víctimes no haguessin de fer front a les despeses ocasionades pels delinqüents, que tornen a casa tan tranquil·lament, per tornar-hi d'aquí a uns quants dies.

A casa, ja fa uns quants mesos, ens varen xafar el cotxe, uns presumptes delinqüents que varen sortir corrents, deixant un total de quatre vehicles abonyegats. Qui et paga les despeses de reparació del cotxe? Doncs, te les has de pagar tu, per més assegurances que tinguis. I és així com t'indignes i malpenses de tothom, de tots aquells que actuen de manera incívica, i t'adones que la llei no els cau a sobre. Al final arribes a pensar que la llei només actua sobre les persones que normalment l'acaten.

Cal trobar la manera que l'incívic i el delinqüent no se surtin amb la seva tan fàcilment, perquè això no ajuda a la convivència, i et situa en una posició contrària als qui dicten les normes i els qui les fan complir. 

Els enxampats serrant el catalitzador d'uns cotxes aparcats a la vila, no sé si hi tornaran, però tot fa pensar que no trigaran a tornar a delinquir, ja que no acostumen a tenir gaire sentit del ridícul, ni de la vergonya, i encara menys respecten els altres. Potser al fons hi trobaríem uns problemes d'educació i mal viure, però això no treu que s'hagi de fer respectar les normes de convivència, al marge de les casuístiques de cadascú.

Com fomentem el civisme?

Què més podem fer per potenciar el civisme en les relacions humanes d'avui? Com ho podem fer perquè les persones es comportin de tal manera que no provoquin inseguretat ni malestar a la societat? Per què tenim tants problemes de manca d'actitud cívica als nostres carrers i places, a la nostra vida en comú?

Fomentar el civisme és una de les demandes que es fan avui, però no és fàcil donar-hi una resposta. Hi ha unes evidències que no es corresponen amb el que s'està fent. No tenim problemes d'indefinició ni dubtes a l'hora de valorar els comportaments de les persones, però en canvi ens falta imaginació a l'hora de posar en pràctica mesures per aquest foment del civisme.

Què provoca els actes incívics, alguns dels quals ratllen la delinqüència? Les nostres institucions s'han vist superades i els polítics que les gestionen han perdut la confiança dels ciutadans. La presa de decisions no sempre va de la mà de les necessitats de la majoria, i el descontentament a vegades es tradueix en deixadesa i menysteniment de les pràctiques més essencials de civisme que requereix una societat.

Podem iniciar campanyes per a uns comportaments cívics, de respecte als altres. Tenim molt assumits els nostres drets, però sovint ens oblidem dels nostres deures. La desigualtat manifesta tant a nivell econòmic com cultural i social, i que cada vegada s'agreuja, no ajuda a aconseguir una societat harmònica. 

Molts tenim consciència de comportaments corruptes, no només per part dels polítics, però ens costa més d'adonar-nos dels petits detalls, les petites actituds que sumades conformen un gruix que dificulta la nostra vida tranquil·la i respectuosa.

Quan reclamem més civisme, i mesures per millorar-lo, en què estem pensant? Què més poden fer per a nosaltres per aconseguir millorar la nostra convivència, fer-la més justa i igualitària?

Em preocupa de veritat aquesta aparent incapacitat de la nostra societat per millorar el civisme, per aconseguir reduir l'agressivitat, el despotisme, la manca de respecte. Semblaria molt fàcil entendre que no podem provocar als altres allò que no ens agrada que ens facin a nosaltres, però sembla ser que no és tan fàcil d'entendre. 

És per això que entenc que hem de començar amb els petits detalls de cada dia, amb aquelles accions que aparentment són insignificants, però que sumades constitueixen la base de la nostra actitud davant la vida, davant de les altres persones amb qui hem d'aprendre a conviure. I això no és cosa dels altres, és també cosa nostra, i per això no ho podem delegar a ningú. Hem d'entomar-ho i donar exemple.

Com fer front a l'incivisme?

Darrerament parlem molt d'incivisme i ho fem preocupats perquè estem experimentant un grau d'impotència notable davant d'actes que sovint ens semblen inversemblants. Trobem a faltar un bon nivell reactiu davant d'actes intolerables d'incivisme que ratllen la delinqüència. Quan veus que una persona incívica no rep el càstig que creus que es mereix, pels efectes que provoca o podria haver provocat, se't cargolen els budells i penses que alguna cosa no estem fent bé.

La reincidència, per una banda, i la nul·la pedagogia que se'n podria desprendre, per l'altra, fan que actes incívics i delictius es repeteixin massa sovint. No hi ha escarment, i per tant no hi ha por davant les possibles conseqüències de ser descobert. Considero que la nostra societat hauria de reflexionar sobre el tema i, sense caure en la repressió gratuïta, trobar la manera que els incívics s'hi pensin una mica abans d'actuar.

Ho veiem aquests dies amb els focs, la majoria dels quals són produïts per efectes humans. Malgrat les imatges i el sofriment que observem, encara hi ha persones que no es prenen seriosament les mesures de prevenció d'incendis i s'arrisquen a ser els causants de la catàstrofe. No només per una negligència de treballadors del camp, sinó per visitants dels parcs forestals, per no parlar dels incendiaris directament, podem observar que els efectes devastadors del foc posen en perill el nostre patrimoni vegetal, però també vides humanes i les seves pertinences.

I quan atrapen uns desgraciats, si així em permeteu nomenar-los, que han fet cas omís a les indicacions de prohibició d'accés a un parc forestal, i han encès una foguera, el primer que et preguntes és què els hi hauríem de fer? N'hi ha prou amb una amonestació per incomplir unes restriccions, ja que no ha passat res més? No creieu que caldria un bon escarment perquè no es repetissin tan fàcilment situacions com aquesta?

Cada cas mereix un estudi a fons. No és el mateix un accident fruit del treball, potser sense les precaucions que calia prendre, que no una visita al parc encenent un foc per coure les costelles. Si les conseqüències que reben són nul·les, o pràcticament nul·les, qui no ens diu que la setmana entrant no hi haurà un altre grup que farà el mateix en un espai semblant? 

Quan passen coses com aquestes, m'haig de frenar i reprimir tots els mals pensaments. No puc entendre ni acceptar actituds imprudents sense cap altre motiu que viure la vida i despreocupar-se dels altres i del que els pots causar. Encara veiem conductors fumant la cigarreta amb la finestra abaixada. Els nostres cotxes haurien de tenir uns sensors automàtics que enviessin aquestes imatges a la policia perquè els pogués sancionar. No per incendiaris, sinó simplement per provocadors potencials de tragèdies.

La pràctica del racisme

Avui us recomanaria la lectura de l'article de Mostafà Shaimi, a l'ARA, "El racisme de l'estat espanyol", perquè m'ha semblat interessant tot el que es diu de manera resumida. Sens dubte l'article necessitaria més espai per poder parlar exhaustivament del funcionament de la llei a Espanya sobre immigració, però serveix per fer-nos-en una mica la idea.

Dic que és interessant perquè resulta molt fàcil de titllar de comportaments racistes algunes de les actuacions que veiem fer al carrer o a les xarxes socials, però ens fixem poc en l'entorn i la legislació que fa possible aquesta situació.

No cal dir que sentir a dir que disposem del govern més progressista de la història, encara fa més vergonya, per no dir ràbia, doncs només en l'exemple de la immigració tenim prou elements per refutar-ho. No observo millores respecte a anteriors governs conservadors, sinó que es mantenen les mateixes dificultats per sobreviure les persones que han arribat de l'estranger, i molt especialment del nord d'Àfrica i la part subsahariana.

El peix que es mossega la cua entre el permís de treball i el permís de residència és una mostra del desori i del desgovern, de la incoherència del funcionament. L'article parla molt de la impossibilitat de votar a les eleccions, tot i fer anys que es resideix a la península, però no és només aquest dret el que es nega, sinó que n'hi ha molts més, i un dels importants és el dret al treball.

Potser si coneguéssim millor com es legisla a Espanya la immigració entendríem millor tot el que envolta al món dels estrangers, les seves dificultats per integrar-se i sobreviure amb dignitat. Res no justifica la delinqüència, però s'entén que passin segons quines situacions delictives. Seria hora que el govern, que és tan progressista, canviés la llei d'estrangeria i la fes simplement coherent, factible de ser seguida. Estic convençut que les relacions socials dels nostres municipis canviarien totalment.

Preocupació pels atacs violents

Tot i que l'estadística diu que els actes delictius han minvat, la sensació que es té és la contrària i això crea molta preocupació entre la població. Probablement és el fet que els actes amb violència hagin augmentat, que al final la sensació que hi ha és aquesta de més violència i més delinqüència.

Per tot això és important que la gent se senti segura, protegida, i una bona mesura és veure la policia patrullar pels carrers i en hores més conflictives i llocs més aptes perquè hi tinguin lloc actes delictius. Un dels quals seria l'entorn de l'estació de ferrocarril, en hores de vespre i nit, quan la gent arriba a la vila, i no hi ha gaire circulació de persones pel carrer.

Ens han explicat que la policia s'ha reunit expressament per parlar del tema i que hi volen posar solució, i això ens ha d'animar a creure que tots plegats podrem respirar més tranquils. És cert que cada vegada hi ha més desvergonyiment a l'hora de delinquir. Ho heu comprovat en les manifestacions de Barcelona i altres ciutats del país, però també en la manera d'enfrontar-se amb la gent, per robar-los diners, mòbil i tot el que porten de valor.

Aquesta setmana podíem veure a la revista local L'Agenda, una fotografia dels efectes soferts per una persona d'Arenys de Munt en un atac rebut a la platja de la vila. No és un atac menor, sinó que el resultat podia ser molt pitjor, per l'arma utilitzada. Aquesta facilitat per atacar és la que preocupa a molta gent i probablement fa desistir de sortir a passejar segons a quin lloc i a quina hora.

Demanem a la nostra policia que vetlli per la seguretat dels nostres vilatans i visitants, i eviti que proliferin aquests actes violents d'uns pocs, però atemorint la gran majoria que som respectuosos amb els altres i que no podem ser víctimes propícies d'uns delinqüents sense fre ni límits.

La delinqüència que creix

Llegia que ara que hi ha menys turistes, els delinqüents es fixen més en els autòctons. És una delinqüència amb més violència. S'atreveixen a tot i de manera sobtada i violent, contra persones que passegen tranquil·lament pel carrer. La sensació de por s'apodera de les persones, sobretot les més vulnerables, la gent gran. Hi ha gent que té por de sortir al carrer.

Com ho podem solucionar? Es produeixen més detencions i també més col·laboració ciutadana, fins arribar a extrems que no s'haurien de permetre, com són les patrulles urbanes. El problema no és que no es detinguin els delinqüents, sinó que surten per la mateixa porta que han entrat. Ja no tenen por a ser detinguts, perquè saben que no els passarà res. Ja estan fitxats i acumulen moltes detencions, però aquí s'acaba tot.

Al meu entendre cal un canvi legislatiu, que no sigui tan permissiu amb les persones que delinqueixen, i se'ls acabi les ganes de delinquir, però també falta endreçar el país. Hi ha focus de delinqüència provocats per la misèria, per la impossibilitat de trobar feina, i per la concentració de gent sense escrúpols, en pisos ocupats. Pisos la majoria dels quals són propietat de bancs i caixes, que no en tenen prou cura, però també pisos de propietaris particulars, que tenen moltes dificultats per fer-los fora.

Com és possible que sigui tan fàcil ocupar un habitatge i tan difícil fer-los fora? Això tampoc no està ben legislat. Una cosa és una ocupació pacífica per part de famílies sense recursos ni habitatge, i l'altra l'ocupació violent de persones que han decidit viure d'aquesta manera i els utilitzen com a seu de dispensa de droga i cau de delinqüents.

Si no hi ha un canvi en les lleis i un treball important per aconseguir habitatge i feina per a tothom, la delinqüència no desapareixerà, i la pressió que puguin rebre simplement servirà per desplaçar-los d'un lloc a l'altre sense deixar de delinquir.

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.

I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?

Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.

Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?

La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.

Avui he arribat al post 3.000

El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 

Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.

La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 

Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.

Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.

Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

El PP, un partit de corruptes, presumptament

Carlos Fabra, després de 10 anys, el condemnen a quatre anys de presó i a una multa, per delictes contra la Hisenda Pública. Ara ve quan recorrerà contra la sentència. Algú creu que anirà a la presó? Ingenus!

Abans hi veureu la pianista de Puigcerdà que l'expresident de la Diputació de Castelló, i això que aquest senyor, a part de delinquir contra Hisenda, ha utilitzat un càrrec públic per malversar diner públic, entre altres coses construint un aeroport que no funciona ni funcionarà mai. "El aeropuerto del abuelo!" Se'n recorden? No creuen que és motiu suficient per engarjolar-lo? No!, en una monarquia bananera i corrupta, com és Espanya, no. De moment ja l'han absolt de tràfic d'influències i suborn, en què el Fiscal li demanava 13 anys de presó.

Un partit polític que governa un país, estafant Hisenda, segons indicis del jutge, amb comptabilitat B, no està capacitat moralment per continuar al capdavant del govern. El senyor González Pons diu que el PP és tan honrat com els altres partits polítics. Què volia dir? Que és tan corrupte com els altres? Si és això, és que ens ho pinten molt malament, perquè encara és hora que ens demostrin la seva innocència.

El problema d'aquest país és que els processos judicials s'eternitzen i arriba un moment que, davant de tants casos de corrupció, entrellaçats, ja no saps a qui s'està jutjant ni per quins delictes. Entretant els polítics corruptes continuen vivint alegrament, sense retornar el diner estafat, i no acaben mai a la presó. Si volen un país de gent honesta i treballadora, primer ho han de practicar i no donar el mal exemple que donen. Mentre el PP tingui majoria absoluta i governi Espanya, aquest país no sortirà de la misèria econòmica, social i moral.

La consciència d'un ministre de l'Interior

El que ha passat a França amb la noia kosovar, expulsada del país de la pitjor manera possible, és greu. Si és certa la notícia tal com ens ha arribat, i les manifestacions estudiantils sembla que ho confirmen, deixa en evidència la mala praxis política també al país veí.

No voldria estar en la pell del ministre de l'Interior francès, ni dels càrrecs que varen decidir detenir l'adolescent kosovar mentre estava de viatge amb els seus companys d'escola. No voldria tenir la mala consciència per un acte tan reprovable.

He llegit la notícia i no poso en qüestió la legalitat de la decisió, encara que em pugui semblar immoral, però el que no es pot defensar de cap manera és la forma que s'ha fet servir per expulsar del país una noia adolescent escolaritzada, empaitada per la policia com si es tractés d'una delinqüent, davant de tots els seus companys.

De cap govern no es poden acceptar accions com aquesta, però molt menys d'un govern socialista a qui se li suposa una conducta més propera a la societat marginada, les persones que tenen més dificultats. Avui, a Europa, estem observant uns partits socialistes que han renunciat a l'essència, si més no del que enteníem que els diferenciava de la dreta classista i defensora del poder i el diner.

A casa ho vàrem poder observar amb els governs Zapatero, i a França ho estem veient amb el govern Hollande, probablement per tenir un ministre de l'Interior que ha caigut en la trampa del populisme, pressionat pel discurs d'una extrema dreta que es revifa a Europa.

Enric Sierra demana responsabilitat als partits polítics

Estic d'acord amb la columna d'Enric Sierra, avui a La Vanguardia, "Estratègia delictiva", quan parla del perill que una actitud política irresponsable pugui donar ales als delinqüents. És important el matís de la delinqüència perquè a vegades ens oblidem del més important i jutgem massa a la lleugera.

Darrerament La Vanguardia, no sempre ha tractat aquest tema amb la delicadesa i seny necessari, i és per això que agraeixo l'escrit de Sierra que no cau en l'alarmisme innecessari i adverteix dels perills que poden ocasionar aquells que, per interès de grup, juguen amb fets delictius de conseqüències imprevisibles.

Això em fa pensar en la responsabilitat que assumeixen els periodistes i els editors dels diaris a l'hora de publicar una notícia o opinió. Sense necessitat de mentir, a vegades seria convenient callar i renunciar a uns guanys a canvi de publicar notícies sensacionalistes, normalment sense contrastar la seva validesa.

La Vanguardia és un diari que té un reconeixement, fins i tot d'aquelles persones que no combreguen amb els seus criteris i ideals, que fa que les seves relliscades siguin més perilloses que altres mitjans sense credibilitat. No és el mateix llegir-ho a La Vanguardia que a La Razón, on poses en dubte tot el que t'expliquen, perquè ho demostren dia a dia.

De la mateixa manera que demanem els polítics que siguin referents de bona gestió i honestedat, també ho exigim als periodistes. En Joaquim Maria Puyal parla de la subjectivitat honrada, perquè "l'objectivitat i la desideologització total en el discurs és una utopia". A Vicent Partal li he sentit dir que no podem exigir als periodistes que siguin objectius, però sí honestos.

Finalment el senyor Bárcenas visita la presó

No havia de ser cap sorpresa tenint en compte tot el que hem conegut del senyor Bárcenas, però en aquest país la justícia, per més que ens ho digui el rei, no s'aplica de la mateixa manera a tothom, i a l'hora d'entrar a la presó ho tenen més fàcil els petits delinqüents que no pas els grans estafadors. Per què serà?

M'imagino que tot té la seva explicació, però el cert és que a la gent del carrer se'ns fa estrany i no acabem d'entendre-ho. És per això que quan he llegit l'empresonament de Bárcenas, no m'ho acabava de creure. No tinc res personal contra aquest senyor, però el fet d'haver estafat, enriquint-se a costa dels altres no es mereix el meu respecte.

Malauradament no és l'única persona que hauria de ser a la presó. N'hi ha que fa anys que varen reconèixer el delicte i, no sé per què, encara es passegen pels carrers de la ciutat.

Puc entendre que els contraris al dret a decidir, i sobretot a la independència, puguin argumentar que la crisi és prioritària a qualsevol altre tema, però jo hi posaria en primer lloc la corrupció, i la necessitat que tots els corruptes, polítics i no polítics (banquers, per exemple), siguin jutjats i, en el seu cas, condemnats. I que tornin els diners!!! no hi ha manera de recuperar-los!

Una infraestructura fonamental per al futur d'Espanya

M'imagino que a partir de l'any 2014 la data del 17 de juny serà festiva per commemorar el dia en què es va inaugurar la infraestructura fonamental per al futur d'Espanya, així ho ha considerat el president Fabra. El corredor del mediterrani és una ridiculesa al costat de la línia Segovia-Alacant. La ciutat de la "Comunitat valenciana" ha tret la rifa i ja podrà anar a Madrid com aquell que s'escapa un moment a casa per dinar.

Si no fos perquè tot això és a compte dels nostres diners, n'hi hauria per fer una pel·lícula de l'època de Pepe Isbert, anunciada pel Nodo. Se n'adonen els europeus en què destina el govern espanyol els diners que encara ens envien?

Algú pot pensar que tot plegat és pura enveja, perquè aquestes inversions no es fan a Catalunya. Cadascú que pensi el que vulgui, però podem esperar un o dos anys i analitzar quins són els resultats d'aquestes grans inversions, i el profit que se n'ha tret. Mentrestant el president espanyol, el valencià i el príncep, continuen fent el ridícul, jugant amb els diners dels altres. Si això no és delicte, on són els delinqüents? Els carteristes del metro?

La societat reclama justícia i seguretat

Sense que pugui semblar una posició populista o demagògica, voldria dir que massa sovint ens lamentem, després d'un accident o un acte terrorista, de no haver-ho previst o haver fet més per evitar-ho, i afegim que les lleis són massa garantistes i la seva aplicació excessivament tova.

Quantes vegades no hem dit o sentit a dir que els detinguts entren per una porta i surten per l'altra, acumulant detencions i engruixin el currículum delictiu, però sense que passi res. Són afirmacions gratuïtes o bé s'ajusten a la realitat?

De l'explosió d'una fàbrica de fertilitzants als EUA hem pogut llegir que l'any 2006 va ser multada per manca de mesures de seguretat. M'imagino que els propietaris varen preferir pagar la multa que no pas invertir per dotar la fàbrica de la seguretat necessària. Set anys més tard hi poden haver quinze víctimes mortals i unes dues-centes de ferides, totes elles innocents.

Amb la delinqüència passa una cosa semblant. Quantes vegades no hem vist que l'assassí o el violador no era pas la primera vegada que se l'enxampava? Les víctimes segones o llurs familiars, no haurien de demanar doble indemnització?

No és un tema fàcil, i molts l'esquivem perquè no sabem massa què dir. Si volem ser políticament correctes, creiem que hem de ser més flexibles a l'hora d'aplicar la Llei, però si escoltem els comentaris de la gent veurem que es reclama més sancions, més mà dura perquè no siguin els delinqüents els que visquin impunement i les víctimes s'hagin d'amagar i visquin atemorides.

Em preocupa el ministre de Justícia perquè està molt disposat a canviar les lleis, amb una orientació que va en detriment de la llibertat de les persones, i en canvi no es fa res per endurir les penes dels infractors, dels que roben, sobretot quan es tracta de persones de vestit i corbata.