Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

El dia de la Rifa

Avui és el dia de la loteria, el sorteig més popular de l'any i que reparteix més premis fantàstics, encara que no sigui el millor. El percentatge dels premis menors és inferior a la resta de sortejos. Sigui com sigui, però, aquest sorteig s'endú tota la publicitat i les imatges del cava repartit entre guanyadors, amics i premsa.

Avui també és el dia de la salut. A totes les persones que no hem tingut la sort de treure un premi, agraïm la salut que tenim. I a Arenys enguany també hi ha hagut premi. Segons he pogut llegir al web de Ràdio Arenys, la loteria número 3 de la vila ha repartit una sèrie del tercer premi, és a dir, mig milió d'euros. Enhorabona a totes les persones afortunades i ànims als altres, encara ens queda la Grossa del dia 31 i un sorteig interessant de la loteria nacional com és la del dia 6 de gener.

A casa tal dia com avui es vivia plenament. El fet que la meva família gestionés una administració de loteria i en una ciutat afortunada més d'un cop, feia que estiguéssim molt pendents dels números premiats. No buscàvem la nostra sort, sinó la dels nostres clients i coneguts.

A casa ens llevàvem amb la cantarella dels nens de Sant Ildefons. La mare seguia la ràdio apuntant el major nombre de números premiats i ho contrastava amb el llistat dels números venuts. Llavors no hi havia els mitjans d'ara i les comprovacions eren molt més manuals, o orals, que no pas avui. 

Tot i que han passat molts anys, no hi ha any que no em vingui a la memòria i recordi aquells matins de la sort, a la vigília de Nadal, just després de començar les vacances d'hivern. Ara sóc molt lluny de tot plegat, però li reservo espai en el meu record, i vulgues o no, sempre tens una participació a la butxaca que et fa somiar.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.

De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.

Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.

Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.