El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Un mòbil al faristol

Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.

Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.

Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?

Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 

La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

El record fotogràfic de les nostres vacances

Vaig llegir una vegada una crítica sobre les persones que durant les vacances es dedicaven a fotografiar-ho tot, oblidant-se de gaudir del paisatge i de tot el que passava en el viatge. Em va fer pensar si a mi em passava el mateix. Si realment parava més atenció en fotografiar el que se'ns presentava i em fixava poc en gaudir-ne al moment. 

Sempre que surto de vacances m'agrada tenir-ne un record gràfic, perquè tot i que puguis gaudir de tot el que et passa, a la llarga t'oblides de moltes coses, de molts moments, i les fotografies que hagis pogut fer t'ajuden a recordar coses que ja havies oblidat. Després intento analitzar si estic per allò que passa o em perdo fent la fotografia de rigor.

Penso que amb l'arribada del mòbil com a substitut de la càmera fotogràfica ha facilitat que les instantànies no ens distraguessin tant. Potser la qualitat de la fotografia no és la mateixa, tot i que ho dubto, però probablement la facilitat que tens a l'hora d'enfocar l'objectiu, fa que no et perdis el guió.

Després de quinze dies, recuperar imatges que ja havies aparcat, m'ha ajudat a recordar aquelles sensacions que vaig experimentar durant els dies del viatge. Entendre algunes coses que varen passar, i valorar els moments de pau i convivència amb persones que desconeixies i que només t'unien les ganes de descobrir coses noves. 

Avui, amb poca estona, hem reviscut les nostres vacances, però al mateix temps hem conegut altres viatges d'aquests dies, a països totalment diferents. Islàndia, on el paisatge està dominat per l'aigua, en totes les seves facetes i cabrioles, i Egipte, on l'aigua és vital per a la seva existència, i només ocupa una part insignificant de tot el seu territori. La conclusió sempre és la mateixa: l'aigua és vida!

He rebut un avís de la companyia asseguradora de la meva casa anunciant pluges fortes en vint-i-quatre hores, recordant-me què haig de tenir en compte per protegir la casa de qualsevol tipus d'inundació. Ara resultarà que la previsió del temps no em vindrà a través dels professionals meteoròlegs, sinó que seran les asseguradores que t'advertiran de les possibles catàstrofes en un món canviant, amb l'amenaça del canvi climàtic i totes les seves conseqüències. 

Necessitem la pluja, pel que acabo de dir més amunt. L'aigua és vida i sense ella se'ns tanquen moltes portes. Aquesta pluja, però, ha de venir de manera controlada perquè no haguem de lamentar desgràcies. De moment obro totes les finestres i balcons, perquè avui entra aire a la casa. Demà ja correrem a tancar-les si l'amenaça de la pluja és real.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

Ferides d'arma blanca a l'espai públic

No podem estar contents amb tot el que passa a la nostra societat, quan llegim massa sovint baralles amb apunyalades de manera gratuïta. Fa un parell de dies amb el resultat de la mort d'una noia de 26 anys, a qui li robaven el mòbil, i aquesta matinada amb una noia de 17 anys ferida. Que això passi és que els atacants porten a sobre l'instrument que utilitzen per ferir les víctimes. No es tracta d'actes imprevistos o involuntaris, sinó que tenen tota la intencionalitat.

Ja fa dies que n'estem parlant, però això no treu la importància i necessitat de comentar-ho i exigir trobar-hi solucions. No pot ser que convertim l'espai públic en un espai de risc, que no ens puguem moure sense tenir la sensació d'inseguretat i violència gratuïta. La culpa és molt negra i ningú la vol, però la trobaríem molt repartida. D'entrada la família té la seva responsabilitat a l'hora d'educar els fills, però la societat hi ha de col·laborar, i les autoritats a qui hem delegat la responsabilitat han de treballar-hi de valent. No volem un estat policial, però sí que es vetlli per la tranquil·litat i la pau social.

Hi haurà més casos, i no tot és culpa dels mateixos. Ho dic perquè és molt fàcil criminalitzar certs col·lectius que viuen amb dificultats. Tots plegats som culpables que la vida social no sigui lo pacífica que caldria i hem de trobar la manera de col·laborar perquè puguem passejar tranquils pels nostres carrers i places, fins i tots en els llocs d'esbarjo.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

Sense cobertura telefònica a una part de la vila

Ahir el cotxe ens va deixar tirats al Rial de les Canalies, a Arenys de Mar. Tot i formar part del nucli de la vila, en un extrem, no hi acostumo a anar i és per això que em va sorprendre tant el fet que em quedés incomunicat. No podia utilitzar el telèfon mòbil perquè no tenia cobertura. Ho vaig provar amb més d'un mòbil, de companyies diferents, i gairebé no rebia senyal.

M'ho varen ratificar persones que hi viuen, que tenen la casa allà i que han de sortir al carrer i buscar on els arriba el senyal per poder parlar per telèfon. Insòlit!

Sembla ser que a Arenys de Mar no és l'únic indret que això passa. A casa tampoc és que tinguem gran cobertura, però no arribem a aquest extrem. I a Canet de Mar els passa una cosa semblant. Llavors és quan arribes a la conclusió que ens discutim a l'hora de decidir qui volem que ens governi, però al final, sigui qui sigui, aquests problemes els superen, perquè són problemes a l'abast de les grans companyies que són les que tallen el bacallà.

Creieu que és normal que a la segona dècada del segle XXI, quan tenim tant tecnologia que ens permet tantes coses, hi hagi nuclis de la població que no els arribi el senyal telefònic? No ho trobeu ridícul? O potser hauríem de dir que és injust que ens parlin de tantes possibilitats tecnològiques quan part de la població no arriba als mínims.

Em va quedar pendent de parlar de quines gestions han fet per aconseguir millorar les condicions. Suposo que s'han mogut, que l'Ajuntament n'està al cas i també s'ha bellugat, però de moment no han aconseguit la cobertura necessària per fer una trucada telefònica.

L'última cabina supervivent

M'he quedat amb la notícia sobre l'última cabina telefònica de Barcelona. En concret es tracta de l'única cabina del model de portes que queda, que molts recordem de fa molts anys, però que no sabem dir quan la vàrem utilitzar per darrera vegada. Nostàlgia?

Una veïna engega una campanya per salvar-la i proposa que els beneficis es destinin a Arrels Fundació, i la premsa se n'ha fet ressò. Per al meu blog és un parèntesi a tanta notícia relacionada al moment polític català, només distret pels moviments del president dels EUA.

Recordeu la pel·lícula "La cabina"? protagonitzada per José Luís López Vázquez. Una pel·lícula que vàrem poder veure per televisió espanyola l'any 1972. Han passat molts anys!

Veurem com acaba la iniciativa d'aquesta veïna i si aconseguirà salvar la cabina, si formarà part d'un museu històric, o bé podrà continuar funcionant, malgrat que gairebé tots tenim un mòbil a la butxaca, i utilitzem més el whatsapp que les trucades de veu.

IdCAT, un projecte impossible

Després d'anys de barallar-me amb el meu ordinador i d'entrar a tot tipus de pàgines web, i examinar a fons els meus aplicatius i entranyes informàtiques per aconseguir poder utilitzar la signatura digital idCAT amb el meu ordinador MacBook, he llançat la tovallola. No me n'he sortit. He fet mil consultes i he rebut mil explicacions que m'han portat a concloure que la signatura digital idCAT amb ordinadors de la casa Apple no és possible, si més no en la majoria d'administracions públiques.

La Generalitat de Catalunya a través del Consorci Administració Oberta de Catalunya ha ideat un altre sistema, el idCAT Mòbil. Aquest sistema evita tots els problemes que les diferents versions dels diferents sistemes operatius poden arribar a impedir l'ús de la signatura digital. 

No cal dir que aquest mes de juliol m'hi vaig apuntar i fa pocs dies vaig rebre una carta on em confirmaven que estava donat d'alta "al fitxer de la Seu electrònica de l'Administració de la Generalitat de Catalunya", i que aquesta alta em facilitava l'accés "als serveis i tràmits amb les administracions públiques catalanes", i que em permetia "utilitzar el sistema d'identitat digital de Catalunya idCAT Mòbil".

Cap al final de la carta em deien: "A partir d'ara, ja podreu identificar-vos en quasi tots els tràmits que realitzeu per Internet amb la majoria de les administracions catalanes (actualment Generalitat de Catalunya i més de 800 ajuntaments i consells comarcals)".

Content de la notícia ahir vaig entrar al web de la meva vila i no. No vaig trobar la manera d'utilitzar el meu idCAT Mòbil. Vaig enviar una carta a la Bústia Municipal demanant que se sumessin als més de 800 ajuntaments on això era possible. Després ho vaig provar a altres ajuntaments, i també a CatSalut de la Generalitat de Catalunya i... no funcionava enlloc. Una mica mosca vaig demanar ajuda a l'AOC.

Avui m'han telefonat i quina ha estat la resposta? De moment només funciona a la carpeta personal de la Generalitat. No anem bé!

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!

El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.

Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.

Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!

Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?

Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?

Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.