L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.