Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Acord per a un iva més reduït

Una de les reivindicacions més insistents era poder aplicar un iva reduït a productes essencials. L’excusa o justificació que donava el govern era l’impediment per part de la Comunitat Europea. Avui hem sabut que es donaria més llibertat als estats europeus a l’hora d’aplicar aquest iva reduït. Ha estat una llarga discussió, d’anys, perquè es posessin tots d’acord.

Crec que és una bona notícia i ara el que cal és que s’apliqui correctament. Que la rebaixa de l’impost es faci en productes de primera necessitat, o com diu l’acord, per a productes ecològics de cara a un món més sostenible.

A mi sempre em fa por quan des de Brussel·les es deixa un marge de maniobra als estats, pensant si Espanya en farà un bon ús. Això demostra la meva desconfiança cap al nostre govern, sigui del color que sigui. 

Si no ho he entès malament, la idea és que la mesura sigui aplicable a partir del primer trimestre de l’any vinent. Estarem, doncs, atents a veure quins productes són els beneficiats, que ens permetin un estalvi sense perjudicar el medi ambient.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

On és el PSC d'Arenys?

He trobat a faltar el PSC a l'acte institucional de l'Onze de setembre a Arenys de Mar. S'han posat al mateix nivell que el PP, quan formaven part del consistori. Crec que no és bo que no hi fossin, en un acte on hi hauria d'haver representat tot el poble. Ja entenc que hi ha diferències entre els partits polítics, però continuo pensant que les formes són importants.

No estem parlant d'una manifestació pels carrers, o la reivindicació de la independència, que ja sabem que no la desitgen, sinó d'un acte de celebració de la resistència d'un poble davant la injustícia de l'abús de poder d'un estat. No tot el PSC ha actuat de la mateixa manera arreu de Catalunya, i he suposat que s'ha tractat d'una decisió de la gent d'Arenys de Mar. No ho trobo bé.

És molt important ser coherent i també ser present a tot arreu defensant la posició pròpia. Absentar-se dels llocs no és la millor manera de representar a ningú. Ho puc entendre de partits polítics intolerants com el PP o C's, però tinc un altre concepte del PSC, al marge d'estar-hi o no d'acord amb els seus principis. Ara veig que tornen a insistir amb el federalisme. La llàstima és que no hi creu ningú, potser sí sobre el paper, però no a la pràctica.

Enguany ha estat un onze de setembre estrany, molt diferent als darrers anys, i hauria volgut que només fos degut al COVID, i no a posicions partidistes que ja veiem que no ens porten enlloc. Implicar-se en la vida diària de la vila és important, defensant cadascú la seva posició, però no amagant-se de la gent, i deixar un buit inexplicable. Tots hem canviat molt, però el PSC, si més no el local, haurà d'esforçar-se molt per deixar de ser un partit residual.

Clams contra l'escalfament del planeta

Potser l'Eva Granados tenia raó i hi ha coses molt importants que la població no podem votar, per exemple les mesures contra l'escalfament de la terra. Així s'entendria que milers de joves surtin a protestar i exigir els governs que treballin per evitar l'escalfament del planeta, i els governants, que els hem escollit nosaltres, no en fan cas, perquè deuen considerar que hi ha coses més importants.

A mi que el senyor Abascal i la penya de VOX hi estiguin en contra, ho puc entendre: sempre hi ha gent rara pel món, però que els governs no facin suficients esforços per preservar la natura i vetllar per deixar un planeta en condicions als nostres fills, em costa més d'entendre, a no ser que partim de la base que els polítics hi són per enriquir-se personalment.

Aquests dies estem veient aquests moviments de joves, i els que no ho som tant i tenim certa experiència i les hem vist de tots colors, no som gens optimistes. Tenim les de perdre. Els moviments juvenils passaran i les coses poc canviaran, si més no per voluntat dels governants. Els actuals i els que vindran després.

De la reivindicació dels joves no podem oblidar que nosaltres també hi tenim alguna cosa a veure. També el nostre comportament té implicacions en el medi natural i en la seva preservació. No ho deixem tot en mans dels polítics, encara que ells són els que haurien de tenir les eines per combatre-ho, sinó que també ens hem d'esforçar per col·laborar-hi dins de les nostres possibilitats.

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.

La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.

Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.

La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.

Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

Tot esperant la República, reivindiquem la llibertat dels nostres presos

Matí plujós el 14 d'abril, data significativa per a la història del nostre país. La proclamació de la República que vuitanta-set anys després encara anhelem. Pluja que no fa gaire reclamàvem per saciar la set que ens temien no poder atendre, però que finalment ens ha regalat dolls d'aigua per emplenar els nostres pantans i verdejar la nostra terra.

Vigília d'una nova jornada de reivindicació de justícia i llibertat, de lluita pacífica contra el tiranisme dels nostres governants i les institucions imposades a cop de lleis injustes, prevaricació i autoritarisme. 

Ahir podíem llegir a la premsa que fins i tot ens amenacen si intentem defensar-nos de la prevaricació del jutge que pretén governar per sobre de la voluntat del poble català. La imposició de la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol dret és la millor imatge de la inexistència de democràcia.

La pluja d'aquest matí, persistent, és la millor lliçó per a la nostra actitud en la defensa dels nostres drets. No podem callar, sinó que hem d'insistir en reclamar i reivindicar la nostra llibertat, sense caure en la violència ni els escarafalls que no condueixen a cap lloc. No són el temporals ni pedregades les que assaonen els nostres camps, sinó la pluja fina i penetrant que té paciència i persistència. 

Demà una vegada més ens trobarem pels carrers de Barcelona per demostrar que no callarem, que amb el record de persones mundialment compromeses amb la pau i els drets humans, com Martin Luther King, Gandhi o el mateix Jesucrist, donarem la cara per demostrar tothom que no estem disposats a acceptar la injustícia imposada per un poder que ens reprimeix, sotmet i pretén esborrar-nos.

Demà serem als carrers de Barcelona i tindrem un record per als nostres representants polítics empresonats injustament.

El llaç groc cedeix el lloc al lila

Avui, 8 de març, el llaç groc ha cedit el protagonisme al lila. Posem en un segon terme la reivindicació per a la llibertat d'uns presos polítics que injustament tenim tancats a l'espera que la justícia de veritat, la que fa temps va sortir per cames d'Espanya, els deixi en llibertat, i ens centrem en una altra injustícia que afecta directament un 50% de la població mundial i indirectament a la resta. 

Tenim el món tan ben muntat que només som a temps de recordar les diferents injustícies que dominen les nostres relacions humanes. Es tracta de la subjugació d'uns per uns altres i la nostra incapacitat per racionalitzar la nostra existència, buscant el millor per a tots i no només per a uns quants.

Cada vegada són més les veus que protesten contra la diferència de tracte entre els homes i les dones, però som incapaços d'aconseguir resoldre les diferències. Avui, doncs, és un dia per reflexionar la nostra actitud dels altres 364 dies de l'any, i pensar que no només és el mal tracte físic a les dones el que cal denunciar, sinó que tampoc hem de permetre que en la vida diària no es tracti de la mateixa manera les persones en funció de quin és el seu sexe. No estem parlant de països subdesenvolupats i pobres, sinó que parlem de tot el món, també l'occidental on ens sembla que ho fem tot molt bé.

Demà coneixerem les xifres de participació i l'impacte de la jornada, però no ens enganyem, no n'hi ha prou en sortir al carrer o a fer una vaga parcial o total de la jornada. Hem de revisar quin és el nostre comportament i actuar a consciència. És molt més fàcil sortir a cridar qualsevol eslògan, que no pas refer la nostra manera d'actuar respecte les persones de l'altre sexe.

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.