Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

El pacte postelectoral per assolir l’alcaldia

Com deia l'altre dia, la llei electoral permet que no sigui la llista més votada qui ostenti l'alcaldia d'un municipi, com també passa amb la presidència d'un govern en unes eleccions autonòmiques o generals. El pacte fa que, malgrat siguin els resultats electorals els que condueixen a l'elecció del nou alcalde o president, la capacitat de negociació entre partits i l'estira i arronsa decideixi finalment qui ostentarà el càrrec.

En les negociacions per arribar a un pacte hi ha l'habilitat dels polítics, però també hi podem observar la coherència i la mentida, depèn de què tinguem en compte. Podem veure aquells que es mantenen ferms en els seus principis, encara que això els faci perdre l'alcaldia; aquells que saben negociar i que s'emporten una part del pastís, encara que no sencer, però també aquells que canvien els principis amb l'única finalitat de quedar-se amb el càrrec, aquells que enganyen els electors perquè tot allò que han defensat i predicat durant la campanya s'ho passen pel forro.

A Arenys tot fa pensar que la llista guanyadora no obtindrà l'alcaldia, sinó que aquesta recaurà en la segona força política gràcies al pacte amb altres partits polítics, però quins? Hi seran tots? En descartaran algun més?

Des de fora i sense haver seguit les negociacions ni tenir-ne notícies, podria pensar que el pacte a quatre és difícil, si la CUP es manté ferm en no pactar amb el PSC, per la seva defensa de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Per altra banda vull pensar que el PSC s'avindria a pactar amb qui sigui amb la intenció d'estar en el govern i poder quedar-se, entre altres, la regidoria d'Esports. Segur que Muñiz té més coses a dir-hi. 

És el cas de la CUP on podrem observar què pesa més, si les ganes de ser en el nou govern municipal o la defensa de les seves línies vermelles. No els veig pactant a qualsevol preu i això, que pot suposar més obstacles per a ERC, els pot conduir a quedar fora del govern. Els votants de la CUP on els volen? a l'oposició o al govern? Pensar en aquesta resposta serà la clau del desenllaç final.

Finalment, tenint en compte la situació dels dos darrers partits, Arenys en comú, que ja ha governat amb ERC, pot acabant sent la cirereta del nou govern si la CUP hi té reticències. Ho anirem veient.