Entitats sense ànim de lucre

En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida.

L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats.

Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts.

Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. 

Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu.

Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Pendents de l'estrena

Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 

Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?

Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.

Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 

I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.

Feina pendent

Aquesta setmana hem conegut que les obres de les Clarisses per a la construcció de la nova biblioteca municipal continuen encallades, sense que hi hagi una previsió de quan es podran reiniciar les obres, i també que l'estudi encarregat juntament amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), sobre el projecte de canalització del rial del Bareu, no estarà acabat fins a finals de l'any vinent.

Ambdós temes em preocupen i em sorprenen a la vegada. El fet que no es desencallin les obres de la nova biblioteca és un problema greu pensant en les subvencions atorgades i que tenen data de caducitat. El projecte és molt ambiciós i té un pressupost molt important. Les subvencions atorgades permetien assumir la seva realització. Si aquests ajuts no arriben, perquè l'obra no s'acaba a temps, tindrem un problema. 

Entretant tenim una biblioteca en un local que justeja, però que li permet donar molts serveis. Esdevé un centre cultural molt important per a la nostra vila, i no tenim la sensació d'ofec. La qüestió no està en si disposem del servei o no, ni del seu futur, però sí del pa amb tomàquet amb què ens podem trobar si el cost de la nova biblioteca l'ha d'assumir totalment el nostre ajuntament.

En el cas de la canalització del Rial del Bareu el problema resideix en la situació crítica amb què es troba des de fa massa anys. Amb greus conseqüències per a la gent que hi habita i els que hi han de transitar. Cal recordar que a la part alta hi ha una escola bressol i una escola de primària, amb una concentració de nous habitatges i un cul-de-sac.

Entenc que les coses s'han d'estudiar bé i que això requereix el seu temps. Després de tants anys pendents de la canalització del rial, se'm fa estrany el termini que ens donen per conèixer si el projecte és bo i factible. No podem eternitzar els problemes, i el nostre govern local ha de fer mans i mànigues per aconseguir avançar resultats d'aquest estudi que no es pot demorar més.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Divendres negre!

Un any més hauré acabat el dia sense anar a comprar res. I això que des de fa setmanes m'estan bombardejant dia i nit perquè compri, i no se m'ha acudit què podia comprar per beneficiar-me de les grans rebaixes i oportunitats!

Entenc que les empreses comercials necessitin incentivar els ciutadans perquè facin despesa. Les grans empreses comercials ho lideren i les petites van a remolc. És una demostració clara de la societat del consum, que quan érem joves en parlàvem sovint, i ens queixàvem perquè estàvem arrossegats per l'afany comercial. Ara ja ho hem deixat córrer. Tot ha canviat molt! Alguns, però, continuem renunciant a seguir la moda i no ens acostem a cap superfície comercial ni web.

Com cada any, també, la polèmica està servida: realment els preus d'avui, o d'aquesta setmana, o d'aquest mes, que bategem com a divendres negre, són més baixos que ahir, o la setmana passada, o el mes passat?

Hi ha qui diu que pocs dies abans de la rebaixa els comerços augmenten els preus per poder deixar-los igual. On està l'engany i on el negoci? Girar més és una manera de millorar els ingressos, encara que el percentatge de guany sigui menor, i aquesta seria una mica la raó de ser de les rebaixes, però feta la llei, feta la trampa.

Recupero un exemple de frau descarat que ens fan i no podem fer res més que pagar i callar. Em refereixo a la supressió de l'IVA de productes de primera necessitat, com el pa, que el govern espanyol va decretar fa uns mesos. Algú va anar al forn i va poder comprar el pa més barat? I ara que s'ha recuperat l'IVA, què ha passat amb el preu del pa? S'ha apujat? Val el mateix que abans de suprimir temporalment l'impost?

Hi ha decisions polítiques que si no es controlen i no se'n fa un seguiment acurat, són més perjudicials que beneficioses. Passa el mateix amb les subvencions d'una quantitat fixa, la mateixa per a tothom, que no tenen en compte les rendes familiars. I això ho fan governs progressistes, que representa que vetllen pels més vulnerables. 

Potser no ens hem de queixar tant de les polítiques comercials de les empreses privades, que al final podem evitar-les, i denunciar les actuacions públiques que no tenen una lògica i ens enreden com a uns babaus.

Les energies renovables que cal implantar

Catalunya va molt endarrerida en la producció d'energies renovables. Nosaltres, que ens creiem tan llestos, si ens comparem amb Espanya ens adonem que ens porten un gran avantatge. Què farem per posar-nos al dia? La iniciativa pública es troba molt paralitzada per la manca d'inversions i els entrebancs amb què es troba quan intenta crear un parc eòlic o fotovoltaic. Tenim un sentit de l'estètica que va en detriment de l'avenç en energia renovable.

En l'àmbit local s'estan iniciant projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques per aprofitament públic i privat. És una cosa molt incipient, però de mica en mica van apareixent propostes a petits municipis, que cal tenir en compte i valorar positivament. El govern municipal de la nostra vila d'Arenys de Mar va aprovar recentment quatre projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades de quatre equipaments públics. La inversió supera els quatre-cents mil euros i s'està buscant subvencions de les entitats supramunicipals.

A Arenys tenim l'associació de veïns del carrer de la Torre que fa temps que treballa per constituir-se en una Comunitat Energètica Local (CEL), per aconseguir la instal·lació de plaques fotovoltaiques que subministrin energia als seus afiliats. L'objectiu és aconseguir signar un conveni amb l'ajuntament, l'aprofitament de la teulada del col·legi Maragall, i obtenir una part de l'energia que s'hi pugui produir. 

També hi ha algun moviment incipient per engrescar els vilatans a apostar per l'energia fotovoltaica, sigui amb iniciatives particulars o comunitàries. Cooperatives com Som Energia potencien la creació d'aquestes comunitats energètiques, donant-los suport.

Tot plegat encara està molt verd, però s'ha de valorar la importància de posar la primera pedra per aconseguir millorar el planeta. L'autoconsum ens beneficia econòmicament, però sobretot té un impacte positiu vers la sostenibilitat del territori. D'alguna manera estem obligats a col·laborar en aquesta empresa. De manera individual no sempre és fàcil, però la possibilitat de fer-ho de manera col·lectiva, simplifica les coses i permet avançar amb més força. 

Confiem que els projectes aprovats pel Ple municipal es puguin tirar endavant, i siguin l'inici d'un procés més ampli i engrescador, que faci més agradable la nostra existència, en un món cada vegada més degradat, i moltes vegades per culpa de la nostra poca sensibilitat. 

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

El teixit social de la vila

Davant d'un cap de setmana ple d'activitats a la nostra vila, és bo recordar que són molts els actes que les entitats i organitzacions de tot tipus ofereixen durant l'any. Aquesta riquesa sovint no es valora suficientment, ni per part dels nostres governants, ni tampoc per part nostra, que ja ho hem assimilat com un fet normal, gens extraordinari, sense pensar que no resulta fàcil, no només pel cost econòmic que pugui significar, sinó també per l'esforç humà en la preparació i organització de totes les activitats programades.

El govern local, a qui a vegades li exigim més del que pot arribar a donar, sí que és important que tingui en compte el treball d'aquestes entitats, que donen vida al nostre municipi, i que permet no haver de sortir a altres ciutats per poder gaudir del lleure i la diversió, però també la formació i l'aprenentatge. 

Tot i que hi ha molts temes a resoldre, i que molts d'ells tenen una prioritat que no es pot defugir, seria bo que el nou govern municipal treballés a fons com compensar les entitats tot el seu treball. El suport institucional és important, com també ho és l'econòmic. Defujo la idea d'alguns que tot ha de ser subvencionat, però sí que entenc que hi ha actes que van més enllà de la diversió puntual, que cal tenir en compte i vetllar perquè tinguin una continuïtat.

Per la meva experiència des de diferents posicions, he tingut la sort i oportunitat de treballar amb moltes entitats, la majoria de les quals són totalment altruistes, amb una aportació personal dels seus membres organitzadors, a qui s'ha d'agrair l'empenta i tenacitat. També n'hi ha que només esperen els diners de la subvenció per fer alguna cosa, sense gaire compromís. Saber discernir entre unes i altres és una feina que els nostres governants han de cuidar.

Sortosament la nostra vila està plena d'entitats amb voluntaris totalment despresos i sense cap afany més enllà de gaudir en l'organització de projectes i activitats, per aplegar el més gran nombre de persones possible. No són entitats endogàmiques, sinó que ofereixen uns serveis desinteressadament, suplint, d'alguna manera, la feina que li tocaria fer a l'administració local si no pogués comptar amb elles.

Les entitats són l'ànima de la vida d'un municipi, i la feina no surt sola, sinó que s'ha d'anar fent amb el concurs de la gent. És per això que animo a tothom a formar part d'alguna d'aquestes entitats, per enfortir el teixit social de la vila, fer-la més agradable i contribuir en la festa.

Hem d'apostar fort i decididament per les energies renovables

Catalunya es troba a la cua quant a desenvolupament de les energies renovables i això ho pagarem car. Sigui de qui sigui la culpa, el cas és que no hem avançat gens i si ho comparem, no ja amb altres països europeus, sinó amb altres comunitats autònomes, ens adonem que anem molt endarrerits. És cert que el govern del PP havia posat moltes traves perquè les famílies instal·lessin plaques fotovoltaiques, però d'això ja fa uns quants anys. El més greu, però, és que el govern de la Generalitat ha estat paralitzat en aquest tema, i en d'altres, i li costa molt d'arrencar.

A la vila d'Arenys de Mar tampoc s'ha fet gaire res per implantar les energies renovables, tret de l'elaboració d'algun projecte tècnic. Els equipaments municipals continuen utilitzant l'energia que es compra a la xarxa, de la mà d'una multinacional, amb un sistema de compra agregada del Consell Comarcal del Maresme, i no estem aprofitant el sol ni reduint el consum de l'energia que s'ha arribat a pagar a preu d'or.

Sí que vull destacar que l'Ajuntament de la vila té previst la bonificació del 50% de l'IBI, durant cinc anys, a les famílies que decideixen instal·lar les plaques fotovoltaiques a la seva llar, i això s'ha de dir, perquè encara hi ha molts ajuntaments catalans que no ho han previst a les seves bases d'execució pressupostàries, o bé la bonificació és inferior i per un període de temps més limitat.

Tot i així, entenc que el nou govern municipal ha d'afrontar el repte d'entrar de ple amb les energies renovables. Cal estudiar la situació actual de tots els equipaments municipals, de l'enllumenat públic i la dependència de les multinacionals elèctriques que tenen grans beneficis a costa dels seus clients.

La CUP ho té en cartera, i treballarà per revertir la situació. No pot ser que estiguem a la cua en tants temes, i el cas de l'energia, no només per la situació amb què ens hem trobat des de la guerra d'Ucraïna, ha de ser una prioritat. Cal engrescar la població a invertir en energies renovables, en la mesura que ho puguin fer, aprofitant les subvencions previstes, però sobretot prendre la iniciativa per a tots els equipaments públics de la vila.

Assemblea a l'Ateneu

Aquest matí ha tingut lloc l'Assemblea anual de l'Ateneu arenyenc amb una bona participació de socis, fruit del bon treball que desenvolupa l'actual junta. S'ha repassat l'activitat del curs passat, la comptabilitat i s'han avançat activitats per aquest any 2023, tot i que, com és habitual, la programació no és per anys naturals, sinó per cursos escolars, començant els mesos de setembre-octubre i acabant el mes de juny, abans de les vacances d'estiu.

Voldria destacar l'increment de socis durant l'any 2022 i també d'activitats, de manera que el pressupost executat ha estat clarament superior al pressupost previst inicialment, i s'ha tancat sense que es generés cap dèficit. 

Penso que el paper de l'Ateneu a la nostra vila és cada vegada més important i fa possible l'organització d'actes culturals, en sentit ampli, que enriqueixen la nostra vida. Estem tan absorbits amb el dia a dia, i amb prou dificultats per tirar endavant, que tot allò que ens ajudi a ampliar el nostre coneixement i a gaudir del nostre temps lliure, és benvingut.

L'Assemblea ha aprovat l'increment de la quota anual de soci, per sobre de la proposta que la junta de l'entitat ha presentat, la qual cosa evidencia la sintonia dels socis amb la direcció i els avala el conjunt d'activitats que s'hi porten a terme.

Em quedo amb les paraules del president quan ha manifestat que ningú s'ha de sentir exclòs de l'entitat per raons econòmiques. És bo pensar que també l'Ateneu té en compte aquelles famílies que tenen dificultats per sobreviure en aquest món amb greuges comparatius importants, i que també les famílies més vulnerables poden tenir l'oportunitat de gaudir de l'oferta cultural de l'entitat.

M'agradaria que l'Ajuntament d'Arenys de Mar, en la seva política de subvencions a les entitats de tot tipus, que porten a terme alguna activitat pensant en tots els vilatans, tingués en compte, a l'hora de puntuar els mèrits per a la concessió de les subvencions, aquelles entitats que pensen en les famílies que no tenen capacitat per afrontar unes quotes determinades i que, alhora, ofereixen subvencions per no engrandir les diferències socials a la nostra vila. 

Unes subvencions mal orientades

Aquest dimarts passat comentava la decisió que va prendre el govern espanyol de subvencionar amb 20 cèntims el litre de gasolina per fer front a l'encariment de la benzina i el gasoil. Hi ho feia arran d'un article del catedràtic d'economia financera i comptabilitat, el senyor Xavier Freixas. Avui podria continuar l'argumentació amb l'article de Judit Vall Castelló "A qui ajudem quan rebaixem l'IVA?".

És important que davant d'una notícia com pot ser la subvenció del govern a les economies familiars, tinguem molt en compte el fons i els beneficis que genera, i per això és bo llegir l'opinió d'experts en la matèria que ens ajuden a comprendre que no sempre s'encerta amb les decisions preses, o no sempre els beneficiaris d'una determinada decisió són realment els que es pretén ajudar.

Sempre defensaré una administració forta, amb prou recursos per redistribuir la riquesa, atès que l'economia lliure crea grans diferències i hi ha unes famílies que els cal una ajuda per poder subsistir. I entenc que un govern progressista ha de treballar per fer possible que aquestes diferències es redueixin, i que tothom tingui l'indispensable per poder viure dignament.

Les ajudes i subvencions hi han de ser, però s'han de dirigir bé. Quan aquestes són d'àmbit general, com és una bonificació al preu de la benzina, sigui qui sigui que compri el combustible, o una reducció de l'IVA als productes de primera necessitat, per a tothom, tinguin o no recursos per fer-hi front, es produeix un efecte invers al volgut. 

Estic, doncs, molt d'acord amb els dos articulistes que he mencionat al principi, perquè manifesten clarament l'error de les mesures preses. És cert que les persones amb pocs ingressos es beneficien de la reducció de l'impost, o del preu de la benzina, sempre i quan tinguin diners per comprar-los. Les rendes altes també se'n beneficien, i el problema de l'encariment dels productes no queda resolt amb aquestes bonificacions.

Em resulta estrany que el partit socialista, en el govern, no vegi que hi ha altres maneres de contrarestar les diferències socials i de butxaca, a l'hora de reduir els costos i afavorir la compra d'aquests productes a unes famílies concretes, les que tenen menys ingressos. I això se sap i es pot gestionar. No vull pensar que tinguin por d'aplicar mesures tan clares per a un sector de la població, el més vulnerable, i que, com en altres temes, juguin mirant de reüll els que ostenten el poder en el nostre món capitalista.