Ahir, sense cap introducció, vaig penjar el meu escrit del taller ‘escrivim’ de la Biblioteca d’Arenys de Mar. No sé si el vàreu llegir i si us va sorprendre perquè no és el tipus d’escrit que acostumo a penjar al blog. La intenció era precisament sorprendre els meus fidels lectors. Sortir de la crònica diària, fent-me ressò del que passa al món i incorporar un text creatiu.
L’exercici consistia a definir un espai amb un parell de paràgrafs com a màxim. Després havíem de redactar un text més extens, d’una pàgina, incorporant-hi un personatge.
Com que l’espai escollit havia estat un calaix d’una calaixera de la ditada, que es mig encallava quan intentaves obrir-lo, no se’m va ocórrer res més que escollir el corc com a protagonista del relat.
Per imaginar-me l’episodi vaig pensar en l’oncle capellà de la meva mare, que varen empresonar els republicans, a la presó vigatana on ara hi ha l’ambulatori. El meu pare, que el va anar a visitar, se li va endur el rellotge de butxaca perquè no se li quedessin els carcellers.
També vaig pensar en el meu pare i l’homenatge que li varen fer per tants anys de voluntariat visitant els malalts de la plana. I amb la mare, que tenia sempre a punt una petita agenda on anava anotant tot el que feia. Les tinc guardades, pendents de classificar.
Aquests objectes són els que es troba el corc quan s’allibera de l’amagatall. Uns objectes que l’acompanyaran poca estona perquè el terrabastall provocat per l’obertura del calaix l’alliberarà definitivament i podrà encarar el final de la seva vida amb tota llibertat.
