Escoltada la sentència, qui té raó?

Escoltada la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tothom està content perquè tothom ho interpreta a la seva manera. És curiós, per a les persones que no som d'aquest ram, observar les reaccions dels diferents partits polítics apuntant-se la victòria. Això fa que una vegada llegit no acabis d'entendre res.

Què ha passat? Qui tenia raó? Se n'ha sortit amb la seva el jutge Llarena? Ha aconseguit el seu propòsit l'exconseller Lluís Puig, i de rebot els altres polítics exiliats?

He entès que la sentència no veu bé que un país europeu negui l'extradició d'uns exiliats a un altre país de la UE, i aquí Llarena tindria raó, però també he pogut llegir que hi ha casos a tenir en compte que poden justificar aquesta negativa, i que, segons els advocats dels nostres exiliats, aquest seria el cas d'ells, com a catalans independentistes, i que tenen pocs amics a Espanya.

Tot plegat entenc que donarà peu a més deliberacions, començant pels tribunals belgues que hauran de considerar la seva decisió inicial i argumentar si el cas que estudien és l'excepció que permet negar l'extradició dels polítics a Espanya. Pel cantó dels exiliats, m'imagino que treballaran per convèncer els tribunals belgues que són carn de canó, molt identificats com a col·lectiu problemàtic per als jutges i partits polítics espanyols, i que, per tant, necessiten que els considerin l'excepció que permet que es puguin quedar a Bèlgica.

L'altre tema que caldrà veure és què en pensen altres tribunals de justícia d'altres països. Es podria donar el cas que els jutges belgues es reafirmessin en la negativa de no acatar les euroordres d'extradició, i que no passés el mateix a França o Itàlia, per la qual cosa Puigdemont i els altres polítics exiliats s'haurien de quedar a Bèlgica i oblidar-se d'acostar-se a la Catalunya Nord o l'Alguer.

Estem prou entretinguts, i els partits polítics espanyols ja tenen tema per debatre, però tenint molt clar que, sigui l'extrema dreta o el PSOE, tots veuen clar que Llarena té raó, i que l'arribada de Puigdemont i els seus és cada vegada més a prop. Ho anirem seguint.

Malversació i corrupció, dos conceptes diferents

En uns moments en què tothom malfia de tots els altres és més important que mai tenir clares les regles del joc. Si bé és cert que la interpretació de les lleis té molt que desitjar, en part sobretot per la tendència de la majoria dels nostres jutges a ancorar-se a la dreta, i en el cas català, a una revenja per l'atreviment dels independentistes, resulta evident que les lleis han d'estar molt ben escrites i evitar malentesos o, si més no, dificultar les interpretacions malintencionades.

Després de tot el que està passant amb la possible derogació del delicte de sedició, tenim el cas de la malversació que també es voldria modificar a instàncies d'ERC, però que no tothom veu clar. La malversació i la corrupció van molt de costat. No són la mateixa cosa, però a la pràctica pot portar conflictes interpretatius.

La persona corrupta procura enriquir-se i poc l'importa si hi ha malversació de fons públics o no. El seu principal objectiu és guanyar diners el més aviat possible, i això, actuant legalment, és complicat. La malversació de cabdals públics pot ser deguda a una mala praxis, ja sigui involuntària, per un desconeixement de la gestió pública, per perseguir uns objectius que no s'ajusten a dret, o tranquil·lament per enriquir-se personalment o afavorir parents i coneguts.

Si realment es tracta de diferenciar la malversació de la corrupció crec que qualsevol intent per millorar la legislació actual serà benvinguda. Regular la malversació és interessant perquè els càrrecs electes han de ser molt curosos a l'hora d'utilitzar els recursos que són de tots. No es pot permetre que hi hagi un mal ús del diner públic i s'ha de poder discernir si estem parlant d'una mala gestió o d'un aprofitament personal d'aquests diners.  És per això que en cap cas podem permetre l'absolució dels corruptes, que són els causants de la desafecció política de la majoria de ciutadans, amb la desconfiança que provoquen, i en canvi hem d'ajudar a regular una bona pràctica política per rendibilitzar els recursos, amb eficiència i eficàcia. 

Desconec a quin nivell està la discussió sobre la nova regulació que es vol fer de la malversació, però entenc que ha d'anar encaminada a trobar una resposta el més justa possible a una casuística que vagi més enllà del càstig per discrepàncies ideològiques o interessos polítics. La pregunta immediata que ens podem fer és: és malversació destinar recursos públics per convocar un referèndum sobre l'autodeterminació?

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

Qui juga brut en el judici del Procés?

Entenc que la Fiscalia fa el paper que li toca en defensa de l'Estat i contra aquells que varen actuar contra la sagrada unitat d'Espanya. El que passa, però és que la impressió que en treus és que davant de cada clatellada es busquen una jugada per continuar tenint en Junqueras a la presó i a Puigdemont i Comín a l'exili. Potser és desconeixement, però no és veu un camí clar, sinó més aviat obscur i interessat.

És cert que les actuacions per les quals s'ha jutjat o s'ha llançat unes euroordres varen ocórrer abans de que fossin escollits eurodiputats i, segons el Tribunal de Luxemburg, adquirissin automàticament la immunitat, però està escrit que això no val? És una interpretació que segueix un precedent o més aviat fins ara sempre s'ha respectat aquesta immunitat?

Crec que des del primer dia no s'ha actuat bé. S'ha fet tot el possible, legal o il·legal per empresonar els polítics catalans que varen gosar plantar cara a l'Estat espanyol. Tots els moviments de les institucions estatals han estat mogudes per la rancúnia i venjança, sense observar els drets polítics i socials de les persones imputades. I això, sense entendre-hi gaire, no és legítim i penso que tampoc legal.

La meva opinió és que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional han actuat en defensa dels drets de les persones jutjades i encara que siguin culpables d'alguna cosa, tenen els seus drets que s'han de respectar. Crec que aquí hi ha el moll de l'os, l'esca del pecat, la raó de tot el que està passant en aquests moments.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

Amb més sensibilitat aniríem millor

Aquest matí llegia una notícia on es parlava de la manca de sensibilitat i m'ha fet reflexionar. La interpretació que fem de la sensibilitat, sobretot referit-nos als altres, a vegades és molt interessada, i si més no diferent entre nosaltres. Què volem dir quan manifestem que l'altre no té prou sensibilitat? Que no pensa igual que nosaltres? Que no ens fa cas? Que no presta prou atenció a coses que a nosaltres ens motiven o afecten?

És perillós no ser conscients del veritable concepte de la sensibilitat o bé de la interpretació que en fa cadascú. Alguns es manifestaran molt sensibles escoltant una cançó, i d'altres veient el naufragi dels emigrants del Mediterrani. Quan demanem alguna cosa que ens és negada podem afirmar tranquil·lament que l'altre no ha estat prou sensible?

Jo crec que no sempre fem bon ús de la paraula sensibilitat i és per això que moltes vegades no ens entenem, o bé critiquem els altres i els considerem insensibles. La notícia, que no especifico, però que qui em segueix pot endevinar fàcilment, utilitza sensibilitat en un afer molt interessat, que no dic que no s'hi hagi de ser sensible, però es poden deduir altres raons, sobretot quan coneixes ambdues parts.

Quan anava a fer l'escrit he llegit un tuit criticant la insensibilitat d'Arcadi Espada vers els polítics presos, a qui critica els miraments que reben per part de la direcció penitenciària. En política penso que la sensibilitat brilla per l'absència, si més no està condicionada als interessos polítics de cada formació, i així ens va el país.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.

Perilla la majoria independentista al Parlament català

Segons les dades que dóna avui el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) la pèrdua de credibilitat i/o simpatitzants de PDECat i CUP comportaria una baixada del nombre de parlamentaris favorables al Sí, i per tant perdent molt probablement la majoria absoluta amb què compten en aquests moments.

És així com s'ha d'analitzar o bé s'ha de pensar més en els canvis del suport de la ciutadania en favor de la independència. És una altra lectura, sobretot si creiem que en les darreres eleccions es va votar en clau referèndum d'independència i que no es tractava d'una consulta electoral qualsevol.

Si la pèrdua de la majoria absoluta es deu a la pèrdua de confiança en els partits declarats independentistes, podríem pensar que el referèndum no és tant determinant i que les ideologies polítiques encara juguen un paper.

Els darrers resultats del CEO semblen alterar més l'equilibri dreta-esquerra que no pas el Sí/No a la independència. Queda reafirmat, però, que una gran majoria voldria que es convoqués el referèndum i només un 22% hi estarien en contra.

Si la política fos sentit comú, les autoritats haurien de permetre la convocatòria del referèndum, però és evident que, com a mínim a Espanya, el sentit comú no regeix la política i només la raó dels vots persisteix.

L'altre dia sentíem com lletrats defensors i detractors de la independència acceptaven que en el marc constitucional actual hi cabria la convocatòria d'un referèndum. La negativa que dóna el govern de l'Estat per la impossibilitat legal per permetre-ho es, doncs, una excusa i una interpretació interessada de la Constitució.

C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.

Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.

Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.

Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.

Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

Els polítics no dialoguen ni escolten, sinó que sentencien

Diuen que la millor defensa és un bon atac, i no em refereixo al futbol ni a cap esport d'equip, sinó al 'pilotes fora' d'ICV i del senyor Rabell en concret. Si ahir llegíem els problemes que tenen la gent de Catalunya sí que es pot, avui podeu llegir les declaracions del senyor Rabell al diari francès Liberation. "Si Catalunya es declara independent no s'escaparà de la violència". I el senyor queda tan feliç i content.

A mi no se m'hauria acudit fer aquesta afirmació, encara que cregui que l'objectiu és molt difícil d'aconseguir amb el posicionament de totes les parts, però vull pensar que Rabell no ho ha dit així, sinó que es tracta de la interpretació que el diari fa en busca d'una frase sensacionalista.

El primer que crec hauria de fer el senyor Rabell és posar ordre al seu grup parlamentari. Ja sé que no són els únics que naveguen entremig de les contradiccions, però que cadascú s'aguanti els seus mocs. Ja fa massa temps que tenim uns polítics que enlloc de dialogar sentencien, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta, i si d'una cosa n'hem d'estar convençuts en aquests moments és de la incertesa i els dubtes regnants en totes les forces i pensaments polítics. Qui no ho accepti és que no té ni idea del moment que estem vivint.

Magnífic homenatge a Enric Granados

Un centenar d'arenyencs hem assistit a un magnífic concert en homenatge al músic català Enric Granados de qui es commemora els 100 anys de la seva mort. Com ja vaig anunciar ahir, la interpretació ha anat a càrrec de Nexus Piano Duo, la parella formada per Mireia Fornells i Joan Miquel Hernàndez.

El piano cedit a la població d'Arenys de Mar per la família López Surroca, havia estat propietat del mateix Enric Granados. Un piano que esdevé una relíquia i permet poder gaudir de concerts com el d'aquesta tarda.

Les obres interpretades al piano a quatre mans han estat de compositors com Xavier Montsalvatge, Isaac Albéniz i Manuel de Falla, a més d'Enric Granados.

Si bé és cert que amb les primeres notes sorprèn la sonoritat, al llarg del concert t'hi acostumes i arribes a gaudir-ne. No cal dir que la interpretació és precisa, sentida i tècnicament perfecte. Aquest conjunt de qualitats fa que el resultat sigui excepcional. 

És una llàstima que es respecti poc el silenci, es permeti entrar i sortir de la sala durant la interpretació de les obres. Tot això té una fàcil solució, però cal sensibilitat per part dels organitzadors. Malgrat tot, el gust de boca que ens ha deixat la interpretació dels pianistes ha estat molt bo, i ja ens vénen ganes de poder-los tornar a escoltar en algun dels molts repertoris amb què compten. 

Des del meu bloc vull felicitar la Mireia i en Joan Miquel. 

Jordi Savall fa gran Bach

Diumenge al vespre vàrem tenir la sort de gaudir durant més de tres hores de la música de Bach sota la batuta del gran Jordi Savall. No vull saber què en dirà la crítica musical, només vull recordar el meravellós moment que vaig viure amb la gran interpretació d'una peça que he escoltat milers de vegades, i que de la mà d'en Jordi Savall vàrem compartir les persones que omplíem el Palau de la Música Catalana.

Només la professionalitat, el gran coneixement musical, el bon gust i sensibilitat, i el grau d'exigència que s'imposa el mestre Savall, pot fer comprendre el resultat final. La Passió segons Sant Mateu de Bach no és un concert qualsevol, no és un concert més, i en Jordi Savall ho sap, però sobretot, ens ho fa entendre, ens ho demostra.

Algú dirà que si tal solista, que no sé què... la perfecció no existeix, però quan el resultat té un nivell tan alt en tots els seus aspectes, resulta molt difícil diferenciar-ho de la perfecció. A les oïdes de la immensa majoria d'amants de Bach, l'efecte és sublim.

L'assistència a concerts com el de diumenge a vegades em produeix un efecte contraproduent, ja que m'incrementa el nivell d'exigència i em costa molt poder gaudir d'altres concerts que no assoleixen, ni de bon tros, els resultats volguts, però és que a més considero que no hi estan obligats, o si més no, no hi tinc cap dret a exigir-los.

Probablement la millor posició de cara a gaudir d'un bon concert és tenir-ne les ganes suficients, una mica d'entrenament en el tipus de música, més que ser un gran músic o expert musical. No sempre són capaços de perdonar el repte del directe i es busca massa la perfecció, cosa que en el cas de Jordi Savall s'hi aproxima molt.

Jo, que he tingut la sort de cantar en cors durant gairebé trenta anys, em meravellava la manera que s'expressava el cor, o les veus dels solistes..., però també els fagots, oboès, les flautes...

Entenc que pugueu envejar-nos l'oportunitat que vàrem tenir d'assistir al concert de diumenge, però estigueu segurs que en Jordi Savall us proporcionarà més ocasions per gaudir de la música.

Èxit espatarrant a la convocatòria de Nou Barris

Us haig de dir que he dubtat un xic a l'hora d'escollir el titular d'avui. Primer se m'ha acudit: "Fracassa la V, no hi ha anat tothom", pensant en la majoria silenciosa que tant agrada a la gent del PP i C's. Després he pensat en la concentració feixista al Raval, però no els volia donar el protagonisme que no es mereixen, encara que fos per dir que eren quatre gats. Finalment he escollit la convocatòria del partit sucursal del que governa a Madrid i no ens deixa votar.

El PP s'ha desmarcat de l'acte institucional perquè diu que no és representatiu de tots els catalans, oblidant-se que ells representen a uns pocs, cada vegada menys. És allò de fixar-se en la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga en el propi.

Ara toca escoltar el ball de xifres sobre la participació, sentir a dir que hi havia molts trams buits i que estava ple de quitxalla. La interpretació de la participació d'aquesta tarda és totalment subjectiva i per tant, cadascú en fa la que més l'interessa. La qüestió és justificar-se atacant els altres. No cal tornar a dir que la millor manera de sortir de dubtes és posar les urnes, convidant els ciutadans a votar. Però això no agrada al PP, perquè saben que perdrien, com han perdut sempre a Catalunya, en ser un partit residual.

Em falten les dades de la mobilització de Tarragona. Penso que és bo que els que pensen diferent surtin al carrer i no s'amaguin sota l'ombra de la majoria silenciosa. Entenc que poca gent es cregui que els organitzadors de la V es limiten a demanar el dret a decidir, i les paraules de Forcadell ho evidencien, quan parla de la independència. Als manifestants de Tarragona m'agradaria acompanyar-los a votar. Que tinguin l'oportunitat de votar "no-no".

Evadint-me de la mala praxis política

En aquests moments m'agradaria trobar-me al hall del Palau de la Música esperant per entrar a la sala de concerts per escoltar el Monteverdi Choir i el English Baroque Soloists, sota la direcció de Sir John Eliot Gardiner, interpretant Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi, amb motiu del 50è aniversari del Monteverdi Choir.

Com que això no podrà ser m'he pres la llicència d'escoltar l'obra enregistrada. És una passada! Sóc un enamorat d'aquesta obra i sovint l'escolto. A casa tinc una versió amb la participació de l'Escolania de Montserrat, tot i que avui he escoltat una interpretació del mateix cor i director d'aquest vespre al Palau.

M'imagino que els aficionats a la música clàssica coneixeu la peça, i els que no, us convidaria a escoltar-la, sempre i quan tingueu una bona predisposició. No és bo forçar res.

Aquesta hora i mitja de música sublim m'ha fet oblidar la mala llet que arrossegava des d'ahir abans d'anar a dormir. Entenc les persones que no suporten la política. Els entenc des que la política al nostre país ha degenerat de mala manera, i costa tant de trobar polítics honestos, no pas que no robin, sinó honestos en l'esperit de treball, coherència, responsabilitat i seriositat que se'ls ha d'exigir. No suporto que juguin amb nosaltres oblidant-se de les seves obligacions i dedicant-se únicament i bàsicament a satisfer els seus interessos personal i de grup, comprometent el futur del seu poble o nació.

Anem sumant els motius per exclamar d'una vegada que ja n'hi ha prou! Avui recordava una història que em va quedar molt a dins meu quan era petit, sobre el secret de la confessió. El criminal que es confessava i es valia de l'obligatorietat de mantenir el secret de la confessió encara que això condemnés el confessor. I em preguntareu, a què ve això?

No us ha passat mai que disposeu d'informació que us cou a dins, però que no podeu comunicar, sabent que posaria les coses al seu lloc i deixaria en evidència els mentiders i calumniadors? És dur i fins i tot injust, però es tracta d'esperar uns anys per explicar i dir les coses pel seu nom, i empastifar els que ara empastifen. Resistirem, però no deixa de provocar molta ràbia. Sisplau, vosaltres que podeu, obriu els ulls!!!