Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

De què parlem a Europa?

M'agradaria que les converses i sobretot les negociacions dels dirigents polítics europeus giressin al voltant del creixement econòmic, de l'enfortiment de les relacions dels estats integrants de la Unió, de les reformes necessàries per aconseguir millorar econòmicament, però també socialment, i no pas que estiguin discutint si cal rearmar-se més. 

Accepto que no tinc prou coneixements de tot plegat, i que, per altra banda, també soc contrari a les guerres, els exèrcits i les armes. Ja sé que és molt fàcil posicionar-se d'aquesta manera i no tenir una alternativa clara i real davant d'un conflicte bèl·lic que, sempre, té un fons econòmic. Malgrat això, penso que els nostres dirigents haurien de veure que per més inversió que puguem fer per adquirir nous armaments, la possibilitat de fer front a una guerra que pugui venir de Rússia, frega el ridícul, per la qual cosa entenc que s'ha de prioritzar el diàleg per a la pau i l'entesa entre tots els estats, a incrementar l'estoc d'armes per anar a la guerra.

Puc entendre també que els països que fan frontera amb Rússia no estan d'allò més tranquils. Probablement, tampoc nosaltres ho hem fet fàcil, i sense que serveixi per justificar el president Putin, que no és de fiar, també hem col·laborat a posar-li la por al cos.

Estic seguint, d'alguna manera, el posicionament dels diferents líders polítics espanyols, i és bo subratllar la seva evolució ideològica al llarg dels anys. Els de la meva generació encara recordem el famós referèndum per a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i com ens va enganyar el president socialista, ara ancorat més a la dreta extrema, el senyor Felipe González.

Pedro Sánchez tampoc no està tan lluny del posicionament de la dreta, que no de l'extrema dreta, que ja sabem que són antieuropeus, i molt favorables a les tesis del flamant nou president dels EUA, un bocamoll desestabilitzador que molt probablement no aconseguirà fer gran Amèrica, però sí que ens ho farà passar malament a tots plegats.  

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

L'engany de Putin

A mesura que passen els dies la guerra a Ucraïna avança i cada vegada Putin es veu més valent contra totes les mesures sancionadores d'Occident. No sé si és cinisme o simplement maldat, però fa l'efecte que Putin es troba bé encarant-se a Occident i prenent-nos el pèl. Va fent arribar missatges contradictoris amb el que realment passa, i d'alguna manera despista els seus adversaris. 

La darrera amenaça que he llegit a la premsa és la de tallar el subministre de gas si no se li paga en rubles. Una mesura per reforçar la seva moneda que s'ha vist perjudicar pel bloqueig econòmic dels països de l'OTAN. Putin se sent valent per la dependència energètica d'Europa i pel suport que rep bàsicament de la Xina. 

Entretant els europeus estem patint unes restriccions i una alça de preus que desestabilitza tot el sistema. Una situació que es pot trampejar si no té una llarga durada, però que cada vegada resulta més feixuga, i amb conseqüències desfavorables per a les nostres economies.

Aquest estira i arronsa entre els països occidentals i Rússia, amb Ucraïna patint-ne les conseqüències més dramàtiques, sembla envalentir el líder rus, i d'alguna manera satisfer el seu ego. Cada vegada se sent més fort, sobretot tenint en compte que no l'importa gaire el que pugui patir la població russa. De fet ell pretén sentir-se l'amo de l'imperi, un imperi que havia fet aigües, i que ha lluitat des de fa anys per capgirar.

Sap molt greu que amb tot això hi hagi víctimes mortals, tant d'un costat com de l'altre, i que la pressió que Europa i el EUA estan fent, no serveixi de gaire. Hem passat d'un cert optimisme, pensant que el bloqueig econòmic podria fer canviar d'opinió a Putin. Ho va semblar quan afirmava que s'acontentava amb les repúbliques de l'est, deixant de castigar la capital ucraïnesa, però hem pogut observar que era tot una mentida, perquè continua castigant tot el país.

Només ens queda esperar qui aguantarà millor la situació tensa entre els dos mons, amb ganes de creure que la guerra no es pot eternitzar, i que cal trobar una solució el més aviat possible. Putin ens enreda a tots, i a sobre es fot de nosaltres.

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

Esclata la guerra a Ucraïna

Avui podríem estar parlant del dijous gras, o bé, a casa, de l'aniversari del nostre fill, però la notícia que avui ressona arreu i que d'alguna manera ens ha despertat, ha estat l'esclat de la guerra a Ucraïna, amb la invasió de l'exèrcit rus. L'excusa: defensar els drets dels ciutadans prorussos de les autoproclamades repúbliques independents de l'est del país. L'abast, però va molt més enllà, ja que l'atac s'està duent a terme a tot el país.

El missatge del president rus, emès aquesta matinada, però sembla ser que enregistrat fa tres dies, era clar i contundent. Acusa el govern ucraïnès de pràctica nazi i surt en defensa dels russos que viuen a Ucraïna, i d'una manera especial i numèrica a les regions de l'est.

És un dia trist per Europa. No ens ha vingut de nou, perquè tot apuntava que això acabaria passant, encara que desconeixem quin serà l'abast final i el paper que hi jugarà la Unió Europea, els EUA i l'OTAN. Putin se sent valent i res li fa por. Xina dissimuladament li dona suport i s'ofereix per contrarestar les possibles sancions econòmiques que els occidentals puguin aprovar. Els grans perjudicats són els ciutadans d'Ucraïna, una vegada més.

Aquests dies hem estat parlant de tot el que s'estava preparant a l'est d'Europa, i érem prou pessimistes per imaginar-nos el que ha acabat passant. Tot i així, fins que no ha entrat l'exèrcit rus en terres ucraïneses, sempre quedava l'esperança que no s'acabés produint la invasió, d'un cínic, amb un dels exèrcits més forts del món, i que no pararà fins aconseguir ser respectat per la força.

L'actitud de l'OTAN no és fàcil. No es poden permetre el luxe de contraatacar, per les greus conseqüències que això comportaria, i Putin ho sap i se n'aprofita. Haurem de seguir els esdeveniments, però d'entrada no podem deixar de dir que avui, 24 de febrer de 2022, és un dia molt trist de la història de la humanitat.

L'allau de notícies del procés sobiranista impedeix veure què passa més enllà

La trobada de l'OTAN de demà a Gales passa gairebé desapercebuda a casa nostra on les informacions sobre el cas Pujol, la intervenció d'ahir al Congrés del ministre Montoro, i els interrogants sobre la capacitat de convocatòria de l'Onze de setembre i la consulta del 9-N ens tenen gairebé col·lapsats i sense temps ni espai per parlar i debatre altres temes d'actualitat que, com el cas de la reunió de l'OTAN, són prou importants.

A vegades penses que tots plegats ens hem tornat ximples. L'opinió que podem tenir de Putin i del conflicte entre Ucraïna i Rússia pot ser molt tergiversada. Les fonts d'informació són les que són i l'objectivitat no existeix. Jo hi veig un interès rus, del senyor Putin, per annexionar-se Ucraïna, si més no la part est, per facilitar l'accés al mar. És un voler retornar a l'imperi soviètic, un voler plantar cara al món occidental i fer-nos veure que no és la Rússia cap cot fruit del desmembrament de la URSS, sinó una nova força mundial i, sobretot, atòmica, tal com ens ha recordat aquests dies.

De la reunió de l'OTAN no sé si podem esperar-ne massa res, doncs la situació és complexa i el senyor Putin ho sap. Putin sap que les seves provacions són difícils de contrarestar, perquè ningú vol iniciar cap guerra de conseqüències inimaginables. I es clar, si els contraris no s'han d'atrevir a declarar-li la guerra, quina por ha de tenir? Mentre actua de gallet, augmenta l'estima que el poble rus té d'ell, i també els pro-russos d'Ucraïna i altres estats de l'antiga URSS avui independents.

És per això que Putin no hi té res a perdre, sinó tot el contrari, i això és el que necessita per tal de fer oblidar els moments dèbils del seu 'regnat' i esborrar qualsevol nom d'opositors que en algun moment varen tenir cert protagonisme. A fora engresca els simpatitzants i atemoreix els adversaris. 

Potser historiadors i especialistes del món polític criticaran el meu atreviment a simplificar d'aquesta manera la meva opinió sobre el moment que vivim, però són només les impressions d'un ciutadà d'aquest estat que vol ser, que està preocupat pel que passa en aquests moments a poques hores de vol de casa nostra.