Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Parats i avorrits perillosament

D'avui destacaria les baralles entre ERC i JxCat d'aquests darrers dies i la petició del govern perquè el ministre Borrell dimiteixi. Una petició absurda perquè tots sabem que, si hi ha un ministre que no dimitirà mai si li demana l'oposició, aquest és Borrell.

He llegit un tertulià de les xarxes socials dient que ERC no vol noves eleccions perquè sap que perdria tot el que va guanyar en les últimes. Segons aquesta persona, ERC va enganyar la gent dient-los que era un partit independentista quan s'ha confirmat que no ho és.

No conec els arguments per dir que ERC no és independentista. Sí és cert que la febre ha baixat, però algú podria dir que és estratègia, vista la situació actual, no prevista en el seu moment. La reacció del govern espanyol que molts creien incapaç d'aturar l'empenta independentista de tants catalans, manifestant-se cada any pels carrers i ciutats de Catalunya.

També seria curiós que ara el patit independentista fos l'hereu de Jordi Pujol, un partit que encara no acabem de conèixer quin és el nom verdader i qui l'acaba dirigint. Amb un president a l'exili actuant, aparentment, a soles, i un altre embolicat amb els seus propis paranys, el partit ha reaccionat a estirabots i enfrontat amb ERC, que ha tingut com a principal objectiu ser el virtual guanyador.

Més històries per anar repetint que estem aturats, que el govern no fa res. Avui llegint la contraportada de l'ARA, l'escrit de Josep Ramoneda, es recrea amb molts bones paraules en aquesta paralització perillosa del nostre govern i Parlament.

Per què tractem de manera diferent els diversos caps d'Estat?

És una pregunta retòrica. No hi ha dubte que els diferents estats es protegeixen sempre i quan hi tinguin uns interessos directes. Els que són deixats de banda, sinó culpats de tots els mals són aquells caps d'estats que tenen totes les de perdre.

Tenim prou exemples que ho corroboren. El rei Felip VI no tracta de la mateixa manera el príncep hereu d'Aràbia Saudita que el president de Veneçuela. Segur que en ambdós casos trobaríem mil arguments per trencar les relacions institucionals i comercials, però si el president veneçolà ordena disparar contra la població que s'aixeca contra ell, ho critiquen, però si es demostra que la mort del periodista crític, a l'ambaixada de Turquia va ser ordenada pel príncep hereu saudita, no passa res. Són bons clients, ens compren armes per atacar la població del Iemen.

Aquesta hipocresia fa molt mal, i retrata quina mena de polítics i caps d'estat lideren els països occidentals, i què podem esperar d'ells. És una vergonya que s'ha de denunciar, sabent que no canviarà les coses, però com a mínim ha de ser públic i ha de poder fer reflexionar a molta gent. Mentre els estats  es comportin d'aquesta manera tenim clar que sempre pagaran els plats trencats els mateixos.

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

Què se n'ha fet d'ICV?

Coneguda la composició de les diferents candidatures per a les eleccions del 21 de desembre hi trobem a faltar el partit hereu del PSUC, ICV. Entre els noms que figuren a la llista de Catalunya en Comú hi podem veure algun militant d'ICV, però l'efecte que dóna és que es tracte d'un fet testimonial, sense capacitat per fer-se notar. 

Després de les actuacions de Rabell, independent, i Joan Coscubiela al Parlament català, ovacionat pel PP i C's, no ens ve de nou, però sap greu la pràctica desaparició d'un partit que va tenir tan protagonisme al nostre país. Dos històrics, PSC i ICV, que avui estan en hores baixes, o molt baixes, i que en perilla la seva continuïtat, si més no en el contingut ideològic.

Preciso que si això succeís amb el PP o C's no hi dedicaria ni cinc minuts, però en el cas d'ICV em sap greu i més que fer-ne llenya m'agradaria que es veiés com una reflexió a com es pot acabar si no es treballa el fons de les coses i només es dedica a assegurar poltrones. A ICV hi ha hagut moltes persones sacrificades per l'oportunisme d'alguns dirigents, probablement no tantes com en el PSC, però tampoc tenien la força ni el suport estatal amb què ha comptat el PSC, encara que en alguns moments els hi hagi pogut fer més mal que bé.

No sé si ICV se'n podrà refer, però en aquests moments qui ocupa el seu lloc polític són els comuns i EUiA, que de companys de viatge ha esdevingut un fort competidor, potser per la coherència i saber fer del seu líder Joan Josep Nuet.

Època de molts equilibris dels partits polítics

En un moment de baralles internes en la majoria de partits polítics, i d'una pèrdua important de la seva credibilitat, observem que el PP, que es manté ben cimentat i sense escletxes aparents, veu com des de fora, qui va ser president del partit i del govern durant dues legislatures, els està apunyalant descaradament i els diu tous.

Avui ens han recordat que Aznar, quan plegava, va afirmar que només tornaria a la política activa si Espanya el necessitava, i sembla ser que ara, a ulls seus, ha arribat aquest famós moment. Espanya el necessita perquè el seu hereu, la persona que va col·locar al capdavant del partit, el president Rajoy, no ho fa prou bé.

Cal dir que no m'imagino Aznar encapçalant un nou partit i presentant-se a les eleccions si no ho té tot lligat i assegurat el triomf. Aznar no pot fer el ridícul i sortir a perdre ho seria. En aquests moments tampoc està clar que trobi prou gent per fer-li costat, sobretot quan el PP té la comoditat de governar en front d'una oposició que trontolla i no li pot fer ombra.

Un PSOE amb tendència a perdre encara més vots i que es mig salva per la mala salut política de Podemos i C's. Una situació que molt bé podria ser la millor plataforma per a unes noves eleccions i una victòria per majoria absoluta del Partit Popular.

A Catalunya no estem pas millor i excepcionalment les expectatives del PP català són a l'alça, també en bona part per les dificultats d'estructurar positivament el relleu de CDC, i la multiplicació d'alternatives de partits de dretes. Hi ha qui només s'aguanta pel discurs independentista i la promesa de dur a terme el referèndum. Si els falla se n'aniran en orris. 

Cada vegada més tot s'aguanta per un fil finíssim que de moment només voleia, però es pot arribar trencant. Llavors trobarem la terra erma i una sequedat extrema. Ens hem oblidat de llaurar-la i abonar-la.

Què passa amb les llistes? Es posaran d’acord?

Estan donant raons als unionistes i provocant vergonya aliena a tota la població. Som molts els que estem cansats de llistes. Algú pot pensar que es tracta de valorar què és més favorable per aconseguir l'objectiu desitjat, però en el fons hi veiem moltes ganes de destacar un sobre l'altre. La meva opinió és que els polítics han de figurar en les llistes electorals, i si aquests no són capaços d'anar junts, que ho facin separats, però que ens deixin tranquils d'una vegada!

Segons he pogut llegir aquest vespre, la cosa estava en elaborar una llista conjunta de CDC i ERC, amb polítics inclosos, que la CUP ja ha desestimat i ha decidit presentar-se sola. I la reunió es veu que continua.

Qui està molt content de tot plegat és en Duran i Lleida. Ara pot criticar obertament el president, sense haver de mossegar-se la llengua, cosa que ja no feia massa abans. Qui més s'ha destapat ha estat l'hereu de Duran, en Ramon Espadaler. 

Aquests dies penso molt en en Jacint Codina, que va ser alcalde de Vic i que d'alguna manera va descobrir i empènyer amunt a en Ramon Espadaler. Em pregunto què opina sobre el trencament entre CDC i UDC, i sobretot de la desfeta d'UDC. A quin costat es posicionaria? Codina sempre em va semblar una persona molt nacionalista. Continuaria amb Duran i Lleida?

En Jacint Codina va ser un molt bon alcalde de Vic. Durant el seu govern la ciutat es va transformar i es varen construir importants infraestructures. Penso que no se li ha agraït prou.

Del trencament de la Federació de CIU se n'escriuran força capítols. Han de sortir molts retrets que durant molts anys han estat amagats, i mal dissimulats. Espadaler ha estat molt contundent i ha passat de cadell dòcil amb el president, a un crític furibund del que està tramant Mas darrerament. Suposo que és normal, però té la seva gràcia.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.