Millo no ha entès res, el groc és llibertat i drets trepitjats

Amb la tramesa d'aquesta carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya, es demostra que Millo, el delegat espanyol a Catalunya, no ha entès res. No és estrany que es comporti com ho fa i se'l vegi tan rar. 

Algú li podria aclarir que amb la plantada de creus a les platges, els llaços a les solapes i façanes, no estem reclamant la independència, sinó la llibertat? La llibertat dels presos polítics i els jordis, i la nostra llibertat per poder-nos expressar i defensar la nostra cultura, la nostra llengua i, en definitiva, els nostres drets.

Millo no està sol en la ignorància de tot el que passa i perquè passa. És cert que la majoria parlamentària d'ara i l'anterior legislatura és independentista, però ara el que demanem és justícia i que unes persones sense judici ni sentència, pugui viure lliurement. Demanem i exigim que els nostres drets siguin respectats, i després ja parlarem d'independència, sobretot si formant part d'Espanya no hi ha manera de protegir-nos.

Millo s'equivoca quan parla de neutralitat. En la defensa dels nostres drets no hi ha neutralitat que valgui. Els drets es defensen o es trepitgen, i si el que pretén és que ens els deixem trepitjar, està molt equivocat. No pararem d'exigir justícia i respecte fins que ho aconseguim, i ho farem pacíficament, malgrat que els nostres agressors utilitzin la violència. Quedarà molt clar qui són els violents i qui els anima a ser-ho.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

Por a parlar descaradament de feixisme

L'atac perpetrat a l'Ateneu Popular de Sarrià, calant-hi foc i grafits amb referències feixistes i amenaces al CDR és un esglaó més d'aquesta violència que hauríem d'evitar. En aquest cas l'atac és en contra de col·lectius del costat independentista i caldrà veure la repercussió que tindrà. Caldria preveure que el delegat del govern a Catalunya, el senyor Millo, i els partits unionistes del PP i C's, s'hi manifestaran en contra reprovant aquest acte. No crec que siguin tan rucs de no aprofitar l'ocasió, encara que se'ls escapi el riure per sota el nas.

La violència mai és bona, i jo la pateixo i detesto més quan l'exerceixen col·lectius amb qui tens certa simpatia. D'alguna manera em desarmen i fan trontollar els meus anhels, posant en entredit els objectius per als quals lluites. Tot i això quan ve de l'altre costat, com és aquest cas, evidentment que ho critico però no em fa el mateix mal, encara que no ho utilitzo per justificar la meva defensa.

Aquests dies estic llegint el llibre de Rob Riemen "Per combatre aquesta època", de l'Editorial Arcàdia, que algun dia m'agradaria comentar en el bloc. Probablement quan me l'hagi rellegit atesa la densitat de pensaments que se'n deriven de la seva lectura. Són dues consideracions urgents sobre el feixisme, tal com ve subtitulat, i ens fa adonar de la desastrosa manera que tenim d'avançar com a societat. Us enllaço una referència que es fa del llibre a elnacional.cat

Ens falta reflexió i, per tant, saber-nos aturar per comprovar si ho estem fent prou bé. Als nostres polítics, una mica més d'humilitat, però sobretot bondat, responsabilitat i menys ànsies de poder.

Vivim uns temps complicats en què no sabem avui què passarà demà. La nostra vida depèn de tot el que s'està coent a nivell polític i judicial, però també depèn de nosaltres, i a vegades fa la impressió que ens n'oblidem. Les nostres decisions de cada dia, de cada moment, condicionen el nostre futur i el dels nostres familiars, amics i veïns. 

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.

Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.

El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 

Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 

Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.

Demagògia menyspreable en boca del delegat del govern

Avui s'ha fet ressò de les paraules del delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, amb un discurs de demagògia barata que ens avergonyeix i ens estranya que polítics amb alts càrrecs de responsabilitat utilitzin d'una manera tan barroera i sense prejudicis. 

Vivim un temps perillós per a la salut de la democràcia, no només a casa nostra, sinó a tot el món occidental. Sembla que ens prenem massa alegrament actituds i actuacions que no beneficien en res la nostra societat i ens presenta un futur inquietant.

De demagògia n'hi ha hagut sempre i l'ha utilitzat bastant tothom, però darrerament s'ha produït un salt alarmant fins al punt d'assimilar-se com la cosa més normal del món. Avui, però Josep Enric Millo ha estat cruel, com comentaven uns tertulians a la ràdio, perquè ha jugat amb la malaurada mort d'una nena de 8 anys a Blanes. Utilitzar una desgràcia com aquesta sense cap necessitat, és una mala pràctica del discurs polític que només aconsegueix menyspreu respecte qui l'utilitza. Avui el delegat del govern a Catalunya m'ha decebut i he trobat barroer i mesquí.

Entre tots hauríem de fer un esforç de parlar amb arguments i no utilitzar les desgràcies dels altres per defensar allò que és indefensable. El senyor Millo té tot el dret de criticar l'actuació del president català, però cal que ho faci en la justa mesura, argumentant la seva opinió, sense caure en la baixesa. 

Però el senyor Millo ho tenia difícil, perquè el seu partit en el govern a Madrid té molts punts per ser criticat utilitzant la demagògia. La millor defensa és l'atac, però aquest atac ha de ser intel·ligent, i evitar criticar el web de la Generalitat per no utilitzar el castellà, quan això no és cert i sí en canvi que el govern espanyol i les seves institucions tenen un llarg recorregut a emprendre si volen posar en pràctica la defensa de les altres llengües de l'Estat.

Canvi de delegat estatal a Catalunya

Potser m'equivocaré, però crec que el canvi de delegat del govern estatal a Catalunya és positiu, no tant pel que pugui oferir-nos, sinó per deixar de perdre el temps en ruqueries. Jo sempre he pensat que el PP català tenia millors candidats per ser designats delegats del govern que no pas la senyora Maria de los Llanos de Luna. L'he trobat sempre molt ridícula i això que el més a prop que l'he tingut ha estat a l'altra banda de la televisió.

Al senyor Josep Enric Millo el coneixem millor i també ens coneix més bé. Té experiència política i abans de militar en el PP havia estat a la UDC, que tampoc és garantia de res, però com a mínim no ha estat intoxicat des d'un principi.

Continuo pensant que el PP català no ens ha defensat mai davant les acusacions i menyspreu de Madrid, però estic segur que Millo, en un altre ambient, actuaria de manera diferent. No crec que pensi el mateix que personatges com l'ex-alcalde de Badalona o l'ex-ministre d'Interior, el "pongo" del PP segons Polònia.

Com que l'activitat política és força frenètica caldrà esperar a veure quins són els seus primers passos per comprovar si l'actitud del nou delegat espanyol a Catalunya varia respecta a la ja ex-delegada. Desitgem que sí, i que sigui per a bé de tots plegats!

Continuo pensant que la figura de delegat a Catalunya, i a qualsevol comunitat autònoma, és innecessari que per alguna cosa tenim un govern propi.