Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Comentaris que ofenen

Avui he llegit un comentari a les xarxes socials que m'ha dolgut. El reprodueixo: "no conozco nadie que de forma altruista se presente para político". Si el comentari me l'hagués fet a mi, de paraula o en privat, li hauria rebatut, però a les xarxes socials no ho faig. Estan plenes de comentaris i afirmacions sense cap mena d'argument. Molta gent parla per parlar, i així va el món.

La frase formava part d'un intercanvi d'opinions contràries a la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa porta a porta a tot el municipi d'Arenys de Mar. Com ja he dit moltes vegades, podem estar o no d'acord amb el sistema, però no podem oblidar que hi ha gent que no es comporta cívicament i facis el que facis, ho continuaran fent malament. Aquesta manca de compromís ens provoca tants problemes i disgustos.

Hi ha polítics corruptes, com també hi ha ciutadans corruptes. Hi ha, però moltes persones que assumeixen responsabilitats polítiques, de bona fe, amb esperit de servei i ganes de fer avançar la ciutat, el país i el món. Si tothom pensés com el personatge que s'ha expressat d'aquesta manera a les xarxes socials, el món encara aniria pitjor. 

M'agradaria tenir l'oportunitat de parlar tranquil·lament amb aquesta persona i que m'expliqués quants polítics coneix. Potser es tracta d'una persona que no es relaciona amb ningú de bona fe. Potser el seu ambient és tan desgraciat que se l'ha de compadir. O potser només parla per parlar sense cap mica de coneixement de res. I em sap greu perquè a continuació, a la xarxa, apareixen més comentaris de persones que no tenen la dignitat de posar en dubte el que acaba d'expressar el meu personatge escollit.

A Arenys de Mar, a Catalunya, a Espanya i al món hi ha moltes persones que han decidit dedicar bona part del seu temps als altres. Sigui en el camp de la política o de les entitats del tercer sector, en la medicina o en el desenvolupament de la seva professió i formació. A aquestes persones els hem d'agrair la seva predisposició, i deixar d'escoltar segons quins comentaris d'altres personatges que no es mereixen la nostra atenció.

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Negacionistes

Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans. 

Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.

El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.

Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?

Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.

Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.