Mural participatiu

He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.

Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.

Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament. 

Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur. 

A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.

Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.

Dibuixants urbans per la vila

Aquest dissabte la nostra vila es va omplir de dibuixants cercant els indrets més interessants per immortalitzar-ho. Era curiós observar què els cridava l'atenció i de quina manera ho veien i ho sabien expressar, amb tota mena de pinzells i llibretes.

S'ha de dir que la majoria dels racons escollits són reconeguts per nosaltres, que ens hi passegem sovint, però també n'hi havia d'aquells que probablement ens passen desapercebuts i que dissabte els participants en la VIII Trobada de Dibuixants Urbans de Catalunya ens varen ajudar a descobrir, o si més no, a parar-hi més l'atenció que de costum.

El món de l'aquarel·la i el dibuix el tinc molt oblidat, però em varen fer pensar quan era jove i vaig passar per l'escola de dibuix de Vic, on ara hi ha el Museu Episcopal. La meva poca traça devia fer que la meva carrera artística no prosperés, però durant uns anys, a estones perdudes, vaig fer les meves pràctiques. Ja no sé on va anar a parar tot el meu instrumental, ni tampoc guardo pintures ni dibuixos que recordo haver fet. 

Em va sorprendre el minimalisme dels estris que utilitzaven els participants en la trobada d'aquest dissabte. Abans tot era més aparatós. Ara ho poden portar a sobre en tot moment i aturar-se a dibuixar quan troben un marc interessant per treballar-hi.

Els arenyencs, dissabte, ens vàrem sentir una mica observats, però al mateix temps estàvem molt ufans en veure l'atracció que la nostra vila tenia per tota aquella gent que va venir de fora i que s'haurà endut un bon record de la vila. Per uns moments ens vàrem oblidar que tenim el poble una mica desmanegat, perquè no en tenim prou cura. A cap dels dibuixos que vaig estar observant hi vaig veure una bossa de la brossa ni una paperera plena fins a vessar. Aquells detalls, si n'hi havia, els varen obviar. Els artistes visitants venien amb ganes d'observar i plasmar la bellesa de les nostres façanes, carrers i places. Gràcies!

Buscant candidats i candidates a la ciutat de Vic

Avui he vist que el diari El Periódico organitzava un any més el premi al català o catalana de l'any, en aquest cas el 2012. No acostumo a participar en aquestes votacions, i encara menys quan es tracta de proposar noms, perquè o bé caus en els tòpics o en suggereixes un que ningú més hi ha pensat.

Per exemple, avui pensava en l'Enriqueta Anglada d'Abadal, que l'any 1963 va fundar la Coral Canigó de Vic. És a dir, ara fa cinquanta anys, però en tot cas ho hauríem de deixar per l'any vinent, quan busquem la catalana de 2013, a més, això va passar a Vic i nomenar-la catalana de l'any... probablement seria una exageració, encara que per a un part de la ciutat i uns quants cantaires ha representat prou.

Sense moure'ns de Vic hi ha una persona que ha tingut molt més ressò a nivell de país, i que en aquest cas sí que ha celebrat, durant l'any 2012, cinquanta anys del seu primer conte il·lustrat. Em refereixo a la Pilarín Bayés, que ja figura a la pàgina www.cataladelany.cat, com una possible candidata.

Podríem buscar catalans o catalanes amb projecció internacional, i en aquest cas els i les esportistes prenen un cert relleu. No sempre, però, hem de pensar en els noms que es coneixen a l'exterior, sinó que també és bo tenir en compte aquelles persones que al seu voltant ha provocat admiració, respecte,  estimació...

El col·legi de l'Escorial, de Vic, enguany celebren els 150 anys, però en aquest cas no sé a qui s'hauria de premiar. La fundadora ja no hi és, ni tampoc la meva primera mestra, la germana Rosa. Com en el cas de l'Enriqueta Anglada, però, ho hauríem de deixar per a l'any vinent. En canvi, qui els ha celebrat durant el 2012 ha esta el col·legi Sant Miquel dels Sants, on també hi vaig estudiar uns quants anys.

I en trobaríem més. És qüestió d'anar buscant, la qual cosa vol dir que no tot és corrupció, política, o futbol, sinó que també trobem la part positiva de la nostra existència. L'any vinent en farà 300 de la revolta dels borbons. 300 anys sense drets i subjectes a l'Espanya que sempre ens ha mal mirat. A veure si som capaços de fer el salt, en una data tan singular.

Muntañola ens deixa en uns moments difícils per als catalans

Joaquim Muntañola va ser present a casa dels meus pares durant molts anys, a través dels seus dibuixos a El Correo Catalan. És d'aquells records que et queden de casa. Hi havia uns personatges de qui es parlava sovint a casa. Un altre era l'humorista Capri, de qui teníem molts discs i que escoltàvem sovint. Els dibuixos de Muntañola al diari, no ens els perdíem mai.

De la mateixa manera que ens acompanyava diàriament, ara feia molt temps que no n'havia sentit a parlar més. És per això que la notícia de la seva mort ha estat una sorpresa, no tant pel fet, sinó per fer-se present després d'anys d'oblit. Estic segur que la seva personalitat serà recordada per molts, i ja forma part de la història del nostre país.

La notícia ha aparegut barrejada entremig d'informacions que posen en evidència la voluntat del Partit Popular, per uniformitzar el país, traient singularitat a les diferents autonomies, que en el nostre cas es tradueix en pèrdua de competències o, si voleu, de descafeïnament. El procés iniciat amb la sentència contra l'Estatut d'Autonomia, no s'atura, i no sabem fins on arribarà. És per això que hi ha tanta gent que desconfia de la tàctica del govern d'Artur Mas, i intenta endevinar on hi ha la clau, o la trampa. On hi ha l'explicació d'aquest anar de la mà del PP, en un moment en què es manifesta més radicalment anticatalà.

El seguiment que faig del ministre d'Educació, Cultura i Esports, no deixa de sorprendre'm, des de l'afany per aconseguir el reconeixement mundial de les corrides de toros, a la homogeneïtzació de l'educació de les diferents comunitats autònomes que avui donava a conèixer. Un país com el nostre, en què la Cultura i l'Educació són una part destacada de la nostra existència i manera de ser, qualsevol atac a la especificitat cultural del nostre poble, és un atac a l'essència i a la nostra capacitat de subsistència, en un entorn advers i asfixiant.

Si només som capaços de provocar, només aconseguirem reforçar la seva pluja de decrets i lleis que deixin sense força ni sentit, la jurisprudència pròpia. Si ens limitem a jugar a amagar, aconseguirem fer forts els que ens volen fer desaparèixer com a nació diferent a l'espanyola. El panorama polític català no pinta bé, i la ciutadania n'està ben tipa. O canviem d'estratègia, o el nostre futur és molt negre.

Convidat de la Pilarín

Avui hauria de parlar del discurs del futur nou president del govern espanyol, o dels espectaculars canvis de la "nova" junta executiva del PSC, però he arribat tard a casa i no he pogut fer una lectura del que ha passat avui a Madrid, ni tampoc he llegit els comentaris sobre el congrés del PSC d'aquest passat cap de setmana. Sí que he sentit per ràdio, venint des de Mataró, que el Papa ha reconegut un miracle a Carme Sallés i per tant podrà ser canonitzada.
Carme Sallés i Barangueras va néixer a Vic el 1848, i el 1892 va fundar l'ordre de les Religioses Concepcionistes Missioneres de l'Ensenyament. A Arenys de Mar aquesta congregació gestiona el col·legi La Presentació on hi treballa la M. Àngels i hi estudien els meus fills. Una relació Vic-Arenys, com la que he viscut des de la meva sortida de Vic per venir a viure a Arenys. El pis on vaig viure-hi uns 10 anys, el vaig vendre a una parella que ell era de Vic i ella d'Arenys. Casualitats.
Aquest vespre l'Albert Om és el convidat de la Pilarín. En Joan Maria, el seu home, és cosí germà meu i m'ha fet il·lusió seguir el programa que, tot sigui dit, acostumo a veure i m'agrada. He vist un carro de joguina que hi havia jugat a Cantonigròs quan el tenien allà dalt. Unes fotografies del casament on hi sortia el tiet Rafel, el meu padrí, i la tieta Annita, la germana gran de la meva mare. Imatges de Vic vistes des d'Arenys.
Ja em disculpareu que m'hagi posat una mica nostàlgic, però per més bé que estigui a la meva vila d'adopció, que hi estic, no puc oblidar els meus orígens, la meva ciutat natal, on hi tinc tota la meva família, començant pel pare, amb qui compartirem, un any més, el dinar de Nadal.
D'en Rajoy en continuarem parlant, també de l'executiva del PSC, per si uns i altres són capaços de reflotar les naus que han heretat, i també de la Pilarín, incansable, generosa i estimada.