Més sobre Pere Casaldàliga

Les reaccions a la mort de Pere Casaldàliga demostren la importància de la seva persona i la seva vida, i és significatiu perquè no estem parlant d'un home poderós, sinó d'un home de bé que amb l'exemple de vida ha fet feliç a moltes persones, desnonades i sense recursos, i ens ha fet reflexionar a molts d'altres.

És significatiu que tanta gent s'hagi parat a pensar i escriure sobre la persona que es va afrontar a tanta injustícia, fent el bé. Exposant la seva vida per als altres, els més humils i desvalguts, en un racó del món ple d'injustícia.

És bo que no només persones creients hagin vist en ell la persona de Jesús, fidel al seu missatge i a la raó de l'existència. Uns pocs han tingut la sort de viure al seu costat durant la seva vida, però a molts ens ha arribat el seu missatge. La importància de la coherència, de l'estimació sense més recompensa que veure els altres sobreviure i desempallagar-se de tantes servituds.

En uns temps difícils i amb inconvenients notoris, ens adonem de la sort que tenim en comparació a moltes altres persones, i reconeixem el mèrit de Pere Casaldàliga d'haver escollit el seu camí només pensant en els altres.

El seu recorregut per aquest món ens ha de servir per millorar la nostra actitud davant les dificultats, i l'agraïment a tots els béns rebuts. La sort d'haver nascut en un país on, malgrat totes les dificultats, ens podem considerar uns privilegiats. 

L'Església jeràrquia ha de reflexionar sobre el seu paper en aquest món i adonar-se que ha errat massa vegades el camí a seguir a l'hora de predicar la paraula de Déu. Nosaltres, però, hem d'assumir la nostra part de culpa a l'hora de col·laborar amb la pau al món, amb els nostres veïns, els nostres familiars i amics.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.

Relleu a l'arquebisbat de Madrid. Els catalans ja no som el dimoni

Si bé és cert que una persona sola no canvia una institució, és evident que hi pot ajudar en gran mesura si hi ocupa un lloc rellevant. Amb la sortida de Rouco Varela, estic convençut que l'Església espanyola, la seva jerarquia, no serà la mateixa i sintonitzarà millor en el nou enfoc que el Papa Francesc està donant a la cúpula eclesiàstica.

Avui llegia unes declaracions del nou arquebisbe de Madrid a preguntes dels periodistes, i jo penso amb tota la intencionalitat política, en què demana respecte a les diferències dels pobles que integren Espanya. Ja no és el discurs radical anticatalà de Rouco Varela, sinó que hi col·loca matisos, un fet que avui no és fàcil de trobar. Perquè ara tot és blanc o negre i el radicalisme està present a les xarxes socials, però també a la vida política del nostre país.

Avui, però el que més ha destacat en la premsa és l'escorcoll i detenció momentània del fill petit de l'expresident Jordi Pujol. Se n'ha parlat molt perquè uns hi veuen un atac a les aspiracions sobiranistes catalanes i altres el morbo de veure enfonsar l'imperi Pujol Ferrusola, i no penso en la senyora Victòria Àlvarez, que ha declarat que "avui és un gran dia per a tots els espanyols".

Cada dia que passa es va fent més feixuc l'aire que es respira i tothom té la vista posada al 9N, escoltant rumors i hipòtesis sobre què farà el govern espanyol. El dilema està en saber si presentarà un nou recurs, ara contra el nou 9N, o bé permetrà que els catalans es manifestin el dia 9N. És una llàstima que dediquem tant temps i esforços en un sol assumpte i perdem energies per combatre altres problemes que ens afecten, sobretot a les persones amb menys defenses. Però que ningú pensi que el temps el fan perdre els sobiranistes, i que per això ens hauríem d'oblidar de la consulta, sinó que amb una actitud diferent per part del govern de l'Estat, tot hauria passat sense tanta expectativa.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.